divendres, 30 d’octubre del 2009

Façanes que enganyen


Una noticia local de Manresa pot servir com a imatge de la situació política de Catalunya.

Un dels edificis més representatius del modernisme manresà, la casa Torrens coneguda con a ca la Buressa està en perill. És un dels més coneguts i fotografiats de la ciutat amb una imponent façana que li atorga un aire senyorial i aparentment sòlid.

Aquesta façana, que sembla construïda amb carreus de pedra no és més que una imitació ja que tot l’aspecte petri no és res més que un arrebossat. Ara, amb el pas del temps les esquerdes han fet filtracions i ja han caigut uns 200 quilos de material, de manera que s’imposen uns treballs urgents per evitar accidents i per mantenir l’edifici amb un aspecte adient a la seva situació i al seu llegat modernista.

Metafòricament, sembla a a Catalunya les coses no estan millor que a ca la Buressa. Les aparent façanes netes i polides i fins i tot solides, mostren esquerdes i la gent comença a donar-se que potser no tot era com aparentava, i que alguna pedra solida no era res més que un arrebossat, com a Manresa.

La intervenció és urgent i no per una qüestió de prestigi sinó per no acabar amb les poques esperances dels pocs que encara creuen (creiem) que es pot fer política neta.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Renovació i aire fresc


És perillós reaccionar amb el cap calent i no és just generalitzar ni els mèrits ni les faltes.

La situació actual del món polític i social a Catalunya (per no parlar d’Espanya i d’altres indrets) demostra que la realitat i les aparences sempre han anat per camins diferents.

No cal ara fer la llista d'il•legalitats fetes o permeses per membres d’aquest o de l’altre partit. Com que les febleses són humanes, trobem errors i fins i tot delictes tan si mirem a la dreta com a l’esquerra.

Els delictes financers sempre s’han mirat amb una certa tolerància, com si fossin «delictes de cavallers». L’home del carrer parla dels tripijocs i les martingales d’alt nivell no diré que amb complicitat però si amb la seguretat del que sempre ha sabut de la seva existència, i per tant no experimenta massa sorpresa.

Una societat on qui més qui menys ha cobrat “en negre” algun sou o algun servei, on la majoria han fet pagaments sense rebut o han cobrat sense fer papers, on les companyies disposen de la «caixa B» omplerta amb diners no declarats i disposada a ser buidada de la mateixa manera, amb una societat acostumada a tot això és molt difícil trobar àngels que aixequin l’espasa i tanquin l’entrada al paradís.

És el moment d’obrir les finestres i les portes: les finestres perquè entri aire fresc i les portes perquè surtin tots els que han aprofitat els silencis i les complicitats per fer el seu “agost”. S’imposa una renovació sense complexes ja que altrament només fem que donar arguments als nostres enemics, que són molts i no gaire millor que nosaltres.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Pensaments positius


Viatjar molt ha estat un del meus deures professionals durant quaranta anys. Viatjar i treballar simultàniament no és com fer vacances, però per poc que es tinguin els ulls i l’esperit oberts, les lliçons i els coneixements que es reben compensen de molts inconvenients.

Una de les meves lectures favorites en els llargs viatges eren les obres de Luis Fernando Verissimo, un escriptor brasiler, que desconec si ha estat traduït al català, però que s’ho mereix.

La seva capacitat de comentar i criticar el nostre món amb un estil culte, irònic, intel•ligent, converteixen Verissimo en un escriptor universal malgrat no oblidar mai les seves arrels.

Ara que els temps semblen poc adients per l’alegria, recomano a qui pugui que llegeixi a Verissimo, un nom real que sembla un pseudònim. Per «anar fent boca» escric alguns dels seus pensaments:

Enquesta. ¿Quantes vegades pot ser reelegit un govern?. Resposta: Fins que n’aprengui.

Quan creus que tens totes les respostes, ve la vida i canvia totes les preguntes.

Aquest país té molta gent honesta. El que succeeix és que no s’identifiquen per tal de no quedar al marge si es presenta un bon negoci.

Moltes vegades, l’única cosa certa d’un diari és la data.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

La grisor de Catalunya


¿Recordeu la cançó „Tot és gris “?. La va adaptar al català Jaume Picas i enregistrar Núria Feliu l’any 1965. Després d’altres, com Serrat, l’ha mantingut present de manera que molts la recorden.

Tot és gris.
Ho és el temps.
Ho és el meu cor
tan indecís.
I darrere els vidres
ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira,
aquest món incert.


Mirem Catalunya avui. Els que manen, el que volen manar, els que han cobrat i s’amaguen, els que voldrien haver cobrat, els que esperen els errors del altres per donar la cara i dir que són millors, els que han traït els seus ideals per un tros de poder, el que estan disposats a fer-ho, els...

Tot és gris en aquest món incert. Però potser de la grisor en sorgirà una real selecció de valors, i al final hi sortirem guanyant. Potser.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Suïssa i l'ajut de Moratinos


El 22 d’agost vaig escriure sobre els problemes diplomàtics, personals i comercials que el president Gaddafi havia creat amb Suïssa. Recordem que tot va començar amb la detenció durant dos dies a Ginebra d’un fill de Gaddafi, Hannibal, degut a un denuncia per maltractaments físics feta per dos dels seus servents.

La suposada il•legal retenció d'Hannibal Gaddafi va donar com a resultat la detenció a Tripolis de dos ciutadans suïssos per suposades irregularitats dels seus permís d’estada a Líbia. De llavors ençà les coses han empitjorat i ni el viatge del president de Suïssa a Libia, ni una entrevista dels dos presidents a la seu de l'ONU a Nova York han donat cap resultat positiu. Fa tres setmanes els dos suïssos van ser traslladats a un lloc desconegut i ningú ha tingut contacte amb ells.

Casos d’aquesta natura, amb interlocutors de les característiques de Gaddafi, són molt complicats. Líbia és l’amo de l’aixeta del petroli més interessant per Suïssa degut a la poca distància de transport i a l'alta qualitat pel baix contingut de sofre. D’altre part, moltes empreses multinacionals suïsses (Nestlé, ABB...) tenen un nivell de contractes i activitats importants que, sens dubte, es barregen amb els interessos essencialment polítics i jurídics.

Suïssa pot fer una «escalada» diplomàtica trencant les relacions amb Líbia. Pot també negar visats al ciutadans libis i obligar a l'UE a fer el mateix perquè els tractats de Schengen fan part de la relació bilateral Suïssa-EU.

La tercera via és la de fer gestions amb l’ajut de tercers, no directament implicats. El ministre d’exteriors d’Espanya, Miguel Angel Moratinos, en una entrevista a un diari suïs s’ha posat a disposició de les autoritats de Berna per fer gestions davant Gaddafi i sortir de l’embús.

El senyor Moratinos no m’ha donat mai la sensació de ser un gran ministre d’exteriors i no sembla massa ben considerat en països de primera fila mentre que sempre és molt ben rebut a Cuba, a Veneçuela, a Bolívia i, segurament a Líbia.

Sigui com sigui, si Moratinos pot ajudar a alliberar els dos ciutadans “segestrats” per ordres de Gaddafi, que comenci avui mateix a fer gestions. Per la meva part em proposo rectificar la meva opinió sobre ell si obté resultats ràpids ja que potser és millor diplomàtic del que aparenta. Endavant, Moratinos, i gràcies anticipades.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Catalunya "monàrquica"


Una ullada a la pàgina inicial dels diaris electrònics d ‘avui ens presenta un panorama trist i esgavellat, essencialment en temes socials.

El “cas Millet” segueix provocant greus dissensions dins la judicatura afavorint la defensa del confés Millet, en una escenificació digne del TNC. La llista de les personalitats catalanes que van signar la petició perquè l'Ajuntament de Barcelona concedís la medalla d'or de la ciutat al president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música (retirada posteriorment) cobreix tots els estaments polítics, culturals i artístics de la ciutat. El senyor Millet va saber ensarronar a tots ells i esperem que algun dia sabrem el motiu de tanta «ignorància» d'aquestes personalitats sobre els desviaments de diners.

El llibre de la ex-diputada del PP Montserrat Nebrera sembla que deixa com draps bruts a un gran nombre de persones de primera fila, principalment del seu ex-partit, i amb el ressò mediàtic segur que arribarà a vendre molts exemplars encara que tot acabi com una tempesta en un vas d’aigua.

Sardà critica «la crosta catalaneta de TV3», Oriol Giralt revela que Laporta parla en castellà als seus fills, Pilar Rahola es queixa del tracte que li dona el diari Público i el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona ha explicat que Telma Ortiz va ser elegida entre diversos candidats per a l'ocupació que actualment ocupa al consistori. De manera que fins i tot els temes de menor importància estan esgavellats i només la desfeta del Reial Madrid ahir ajudarà a fer suportable la del Barça el dimarts i salvar la setmana.

¿Catalunya “monàrquica”?. És clar: aquí regna el desconcert.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Maillol, el català de França


A La Pedrera de Barcelona s’ha obert una exposició amb un centenar d’obres del gran artista Arístides Maillol, nascut i mort a Banyuls de la Marenda. Vergonyosament absent dels museus de Catalunya, sempre va demostrar la seva catalanitat amb el seu arrelament al Rosselló, amb els seus viatges a Barcelona, Girona i altres indrets de Catalunya, i amb la seva amistat amb gent com Sunyer, Pla, Casals, Clarà, Hugué i molts d’altres.

Fa uns vint anys vaig poder adquirir en una subhasta d’art a Suïssa una litografia original de Maillol, que il•lustra aquest article. Maillol, conegut sobretot com escultor, no va abandonar mai la pintura, el dibuix i el gravat i fins i tot la tapisseria.

Les seves obres tenen com a tema principal el cos femení, que ell expressa amb una gran delicadesa, més interessat per la sintetització de les formes que pel realisme absolut. Aquesta diferència amb altres escultors com Rodin (per cert un gran admirador de Maillol), fa que sigui considerat com l’artista que va fer de pont entre el classicisme i les avantguardes.

Les seves obres respiren tranquil•litat, silenci i ens permeten concentrar-nos en l’admiració de la bellesa sense distraccions de cap mena. Fins el 31 de gener del 2010 tindrem tots l’oportunitat d’apropar-nos a l'obra i sobretot al sentiment i a la manera discreta i suau que Maillol, el català de França, va llegar-nos amb la seves obres.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

El llarg camí de la independència


Ja són varies les ciutats de Catalunya que han decidit convocar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, seguint l’exemple d’Arenys de Munt. La darrera és Manresa, la ciutat on vaig néixer i vaig passar infància i joventut.

La noticia m’ha alegrat ja que Manresa, unida per sempre a les Bases tan importants dins de la nostra història, no podia ignorar un moviment espontani que s’estén arreu de Catalunya amb naturalitat, sense crispació ni males maneres.

Tinc molt clar que aquestes consultes sobre l’autodeterminació o sobre la independència no tenen una base legal per causar directament canvis ni tampoc s’estructuren de manera a obligar a res. Malgrat tot, és molt convenient que la gent sigui preguntada sobre temes importants i que hi respongui.

L’argumentació a Manresa dels partits contraris a la consulta, entre ells el PSC i el PPC, és que «els ciutadans ja tenen dret de vot periòdicament i que l'exerceixen en el sentit de no donar majories als partits independentistes, així que una consulta en el mateix sentit, tot i respectar-la, no aportaria res de nou ni positiu». ICV va dir que « "la força la dóna més l'esquerra que la independència" i va defensar les tesis que donen prioritat a la política social per davant de la identitària.

Doncs bé, ja tenim un primer resultat de la consulta abans que es faci: la posició dels partits confirma el que molts ja sabien i és que la dependència directa o indirecta del PSC i del PPC dels seus «germans grans» de Madrid els col•loca en una posició de clar distanciament ja no de la independència sinó de saber el que la gent pensa d’aquesta possibilitat. Els altres partits s’hi apunten amb més o menys devoció a la consulta sense massa risc per tal de no perdre vots.

La consulta és un petit pas dins d'un camí llarg que pot acabar amb una declaració d’independència o no. El més important és que se’n parli de la independència com una possibilitat fins ara condemnada a l’oblit o directament a l’infern.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

¿Està l'Estatut "kaputt"?


Una de les paraules de l’idioma alemany més coneguda fins i tot pels que no el parlen és «kaputt». El mot permet moltes aplicacions ja que significa trencat, cansat, espatllat, rendit, mort... Els orígens no són molt clars encara que sempre porten al llatí caput encara que no amb el significat de cap sinó de caput essere = no ser necessari, no ser útil. És una expressió molt emprada en textos jurídics medievals en el sentit de “tornar a començar” o dit d’altre manera “tornar a l’origen, al cap”.

El fàcil joc de paraules del títol sorgeix del fet insólit d’un Estatut aprovat pel poble i les instàncies parlamentàries legals i que porta més de tres anys “aparcat” al Tribunal Constitucional espanyol, sense data prevista de resolució.

Ara es parla de l’estiu o fins i tot la tardor de l’any 2010 com a data de la resolució del TC. El govern espanyol ens consola dient que, amb sentencia o sense, l’Estatut s’està aplicant de manera que no cal trencar-se el cap.

Estic amb l’ai al cor. O l’Estatut és necessari pel desenvolupament polític i social de Catalunya o en podem prescindir. En el primer cas, no s’entén l’endarreriment de la sentencia i en el segon val més que pleguem els farcells i anem allà on es tingui més respecte per les decisions del poble.

Jo no vull pensar que l’Estatut està «kaputt». Més aviat em permeto desconfiar dels polítics espanyols i dels tribunals que semblen massa dependents dels primers. I, com sempre, Raimon em ve a la memòria:
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Quin fàstic !


Una ràpida ullada a les primeres pàgines dels diaris de paper o d'internet d’ahir, o d’avui i segurament de demà, fa que inevitablement diguem: Quin fàstic!.

Estem a Catalunya en un moment delicat ja que a la sensació d’haver perdut força de cara a fora s’uneix la desil•lusió, la ràbia, el fàstic en definitiva envers partits, institucions i persones que, almenys fins ara, donaven una sensació de credibilitat a una majoria que, de cop i volta, veu que l’han enganyat.

Una comunitat, un país, pot perdre moltes coses menys una: l’ il•lusió. I tots els casos que han ocupat diaris i converses els darrers temps han causat molts estralls a l’il•lusió de la gent, encara que cal esperar que de manera reversible.

No cal ara i aquí fer una llista detallada dels ensurts que ens han assagetat d’un mes ençà. Recordem els principals de casa nostra: el «cas» Millet amb la seva cua de l'Agrupació Mútua, les inútils despeses del govern amb informes inútils, les grises i espeses sospites sobre el finançament de fundacions a dreta i esquerra, els cops de colze entre membres dels partits en detriment de l’eficiència de la gestió i de les promeses fetes quan demanaven el vot, etc., etc..

Sembla ser que tots els partits disposen d’un «codi moral» que obliga als seus membres, sobretot als que tenen càrrecs directius, a encendre el llum i fer claror sobre el seu patrimoni i els seus compromisos personals i professionals. Com que l’aplicació del «codi» sembla que ha estat més aviat escassa convindrà anar en compte, ara que ja han engegat la cursa per les properes eleccions, a l’hora de triar una persona o un partit perquè el nostre vot no sigui, involuntàriament, còmplice d’un comportament indecent posterior a la votació.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Pescador pescat !


El darrer cap de setmana, un metge d’una població veïna a la meva va anar a pescar amb la intenció de portar a casa un lluç de riu per dinar.

La seva sorpresa ve ser gran al observar que un peix inesperat havia picat al seu ham. Després d’una lluita bastant dura va treure de l’aigua un silur de 164 centímetres de llarg. El bon home va aprofitar el moment per fer un parell de fotos i va retornar el peixàs al riu.

Els diaris de la regió van publicar el dimarts la noticia i una foto del paio amb el peix. Un parell d’hores després de la sortida dels diaris, el pescador era denunciat i amb tota probabilitat serà multat.

- ¿Per què multat?, us preguntareu
- Per tornar el peix a l’aigua sense matar-lo.
- ¿Com és això? Sembla un despropòsit. ¿Per què no ens en feu cinc cèntims?

La llei sobre la protecció dels animals, reformada el setembre del 2008, vol evitar el que s’anomena “catch and release”, és a dir pescar un peix sense intenció real de pescar-lo. Pescar només per mostrar un trofeu no pot ser la finalitat de la pesca, diuen els entesos.

L’article 23 de la llei diu clarament que és prohibit pescar amb la intenció de tornar el peix al riu. Les autoritats diuen que pescar un peix, treure’l fora de l’aigua per fer una foto i tornar-lo al riu no és tractar bé a l’animal. Per tant la llei dona dues opcions: alliberar el peix de l’ham immediatament i millor dins de l’aigua o una vegada a terra, matar-lo.

Hem de creure que totes les lleis es fan amb bones intencions, però el metge en qüestió encara es pregunta que ha fet malament, del punt de vista humà, perquè ara el castiguin. De qualsevol manera, ell està content i diu que el fet de pescar un exemplar tan gran, i que per cert encara és viu, justifica la multa que aviat li arribarà.

Per una vegada que un pescador no té necessitat d’exagerar la mida de la presa...!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

ZP : la visita intrascendent


La visita que el president del govern espanyol senyor Rodríguez a fet a la Casa Blanca és un excel•lent exemple de manipulació favorable d’una noticia.

La rebuda de Zapatero per part del president Obama ha estat molt propagada a Espanya després de la llarga espera a ser rebut durant l’època Bush. Bàsicament Obama ha rebut a Zapatero per tres motius: per la propera presidència rotativa de l'UE, per la decisió del govern espanyol d’enviar més soldats a l’Afganistan i per la disponibilitat a rebre alguns presoners de Guantánamo quan la presó tanqui (es parla de tres a cinc presoners).

Segons l’agenda del president Obama el programa va ser molt curt i poc significatiu: rebuda al migdia amb fotos i una petita xerrada al despatx oval (total 15 minuts) i un dinar a les 12.15 h junt amb les delegacions dels dos països. A les 13.05h els dos presidents van donar una rebuda curta a la premsa. Com es pot veure, bastant menys de dues hores amb dinar inclòs.

Lo més sorprenent és que segons la premsa espanyola, els dos presidents van parlar de tot: Afganistan, Guantánamo, les energies renovables, el món àrab, el conflicte d'Israel amb Palestina i embolica que fa fort. Si tenim en compte que ni Zapatero parla l’anglès ni Obama l’espanyol cal suposar que les dues traductores van tenir molta feina i que el temps real de conversa entre els dos dirigents va ser molt escàs si a cada frase si afegeix el temps de traducció.

La premsa dels Estats Units no ha donat molt relleu a la visita. Ni el Washigton Post, ni el New York Times ni el US Today d’avui dediquen massa espai a la trobada que cal veure com un acte de bona educació més que no pas una entrevista transcendent. Amb tot i això segur que serà aprofitada per donar una mica de llustre a la més aviat grisa actuació de ZP els darrers temps.

El mateix dia a la tarda es va celebrar a Washigton una «Fiesta Latina» amb molts artistes hispanoamericans com Gloria Estefan, José Feliciano i altres, amb la presencia de l’esposa del president Obama. Zapatero va ser absent de l'acte perquè ja estava sortint dels Estats Units per visitar l’Orient Mitjà.

Com deia la faula que segurament ZP també va llegir a l’escola: « Tantas idas y venidas / tantas vueltas y revueltas/ quiero amigo que me digas/ ¿son de alguna utilidad?».

dilluns, 12 d’octubre del 2009

L'altra cara de la "Fiesta Nacional de España"



El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n'ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos... Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Els secrets del xampany



Si, ja sé, ja sé que el nostre xampany de sempre s’ha rebatejat com a cava. De totes maneres, els secrets que avui descric són vàlids pels nostres caves, pel « champagne » francès, pel « prosecco » italià i per tot vi escumós fet amb el sistema tradicional de fermentació dins l’ampolla.

Tots sabem que el xampany és molt agradable a la majoria de gent perquè les bombolles de diòxid de carboni donen al vi un caràcter lleuger i alegre. La realitat és que tot el procés d'elaboració és dificil i ha de portar a crear un grau de fermentació amb la quantitat justa de bombolles sense afectar les aromes del vi.

Uns investigadors de la Universitat de Reims i del Helmholtz-Zentrum de Munic han trobat els motius de la transmissió de l’aroma dels xampanys. Bàsicament és degut a l’activitat superficial d'algunes substàncies aromàtiques, entre elles els àcids grassos ja que tenen tendència a sortir a la superfície del xampany gràcies a les bombolles.

Els científics han vist que les bombolles d’una ampolla de xampany donen una superfície total de 80 metres quadrats, de manera que les substàncies aromàtiques del vi aprofiten les bombolles per pujar a la superfície, com amb un ascensor, i una vegada allà dalt al rebentar la bombolla deixen anar les seues aromes produint una mena de boira aromàtica al damunt de la copa.

Les copes tipus «flauta» permeten que el nas aspiri millor les aromes que les clàssiques copes amples tan tradicionals a Catalunya i de cap manera s’ha d’eliminar les bombolles remenant amb una cullera perquè es perd tota la feina de vinificació i es destrueix el sistema de transmissió d’aromes.

Durant molts anys, i sense els treballs dels investigadors francesos i alemanys, hem begut xampany amb una predisposició a l’alegria que, aromes amunt o aromes avall, espero que ens acompanyi molts anys. De manera que us recomano posar una ampolla de cava a la nevera que el cap de setmana donarà segur algun motiu per destapar-la. Salut!

divendres, 9 d’octubre del 2009

El ministre barrut


Una de les veus més fortes que es van fer sentir després de la detenció de Roman Polanski a Zuric va ser la de Frédéric Mitterrand, Ministre de la Cultura francés.

D’entrada sembla normal que un ministre de cultura defensi un home de cultura i amb més motiu si ambdós tenen la mateixa nacionalitat. Peró les coses s’han complicat.
La lectura a la televisió d’uns passatges del llibre « La mauvaise vie» ( La mala vida), publicat l’any 2005 per Frédéric Mitterrand a les edicions Robert Laffont, ha obert una polémica que no sabem com acabarà.

En el llibre en questió Mitterrand escriu sobre viatges a Thailandia per practicar el turisme sexual, concretament amb « garçons », és a dir nois. L’homosexualitat de Mitterrand és coneguda i per tant ningú va extranyar la temàtica. El llibre parla de compra de favors sexuals i per tant per molts lectors és una apología del turisme sexual i fins i tot potser de la pedofilia.

El tema és molt delicat i ahir al vespre Mitterrand va dir a la televisió francesa que de cap manera accepta el turisme sexual i la pedofilia i que mai va tenir sexe amb menors d’edat.

Tot l’escandol que ara ha començat potser portarà a la dimissió de Mitterrand, encara que ell diu que compte amb el suport del president Sarkozy. La seva entrada al govern va ser un cop d’efecte molt gran vist el cognom del ministre i la seva apartenença al partit socialista.

El que no necessita Polanski són advocats del tipus Mitterrand que no tan sols no apaguen la polémica sino que l’encenen per un altre costat.

Un lector em comenta que Polanski va fugir dels Estats Units perque després d’arribar a un acord amb l’acusació, un jutge volia una detenció de tres mesos prèvia al judici. L’acord amb l’acusació , que segurament era pagar per callar, és perfectament legal. Peró si els advocats de Polanski no han sabut portar el cas a bon terme després de 30 anys, no serà ara culpa de Suïssa l’extradició estrictament conforme als convenis intrenacionals. Tot és molt penós i es trist que la justicia, als Estats Units i arreu, sigui tant lenta.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Roman Polanski engarjolat a Suïssa



Quan el conegut director de cinema Roman Polanski va aterrar el dia 26 de setembre a l’aeroport de Zuric per tal d'assistir al Festival del Cinema on estava previst entregar-li un premi pel conjunt de la seva obra, va ser arrestat per la policia i avui, dotze dies després, encara continua engarjolat a Zuric.

Recordem que Polanski va fugir dels Estats Units l’any 1977 mentre era jutjat per un delicte de violació d’una menor de tretze anys amb l’ajut de drogues, per perversió i per sodomia. No vull entrar en detalls dels fets que, per cert, es poden llegir a les actes del judici i en uns reportatges del diari „Los Angeles Times “segons publica la premsa.

La fama del detingut ha provocat una reacció, sobretot de persones lligades amb el món de l’espectacle, que han criticat a Suïssa per un arrest «fora de tota mesura». Com és natural, ningú nega els fets imputats sinó només la detenció 30 anys després de succeïts. Cal dir que el senyor Polanski és tractat correctament però sense cap privilegi, de manera que pot passejar una hora cada dia, i rebre una visita privada a la setmana, fora de les visites dels advocats.

Les raons de la detenció són, segons les autoritats suïsses, absolutament conformes al dret internacional. L’any 2005 l’Interpol va demanar la detenció de Polanski a sol•licitud de les autoritats judicials dels Estats Units. El fet de gaudir de la nacionalitat francesa sembla que ha donat a Polanski una certa protecció, encara que cada vegada que sortia de França segur que era conscient que el risc de detenció era gran. Per cert, segons l’oficina del Marshal de Los Angeles, Polanski va estar a punt de ser detingut el dia 16 de setembre a Viena, i es va escapar per minuts. També va tenir sort a El Cairo i a Londres en dates precedents.

Suïssa té signat un tractat d’extradició de reclamats per la justícia amb els Estats Units, de manera que segons el dret internacional no hi havia altra opció que la detenció. D’altra banda, els crims de violació no prescriuen als Estats Units cosa que permet suposar que un dia o un altre la detenció era segura.

El tribunal de Zuric ha considerat com molt alt el risc de fuga de Polanski i per tant ha negat la llibertat condicional. La durada de la retenció a Suïssa depèn del paperam que ha d’arribar dels Estats Units.

Que tothom tregui les conclusions del cas. El mateix delicte amb un altre protagonista no hauria creat tant soroll dins la mateixa gravetat. Només l’any 2008 Suïssa va entregar a altres països, amb base a tractats d’extradició, 259 persones acusades de diversos delictes, i cap d’ells va sortir al diari.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

La setmana sabàtica


La setmana sabàtica que he passat a Barcelona i Manresa m’ha permès de visitar una part de la meva família i fer participar de les nostres coses als dos néts mig suïssos que ens acompanyaven dins la petita delegació familiar arribada de Suïssa a Catalunya.

No vaig dedicar massa temps a les coses que omplen dia a dia els diaris. Per sort!. És molt convenient passar una setmana visitant familiars, oblidant que l'internet existeix, llegint els diaris pel damunt amb el darrer cafè de l’esmorzar i dedicar moltes hores a fer descobrir coses noves a dos encuriosits néts.

Malgrat tot, no he pogut (ni he volgut) estar al marge de certes coses que afecten els dos països amb els que reparteixo la meva vida.

L’enrenou que el «cas Millet» ha creat a un sector de la societat de Barcelona, de l'anomenada «alta societat» és un fet que caldrà anar analitzant. Els esforços per distanciar-se de Millet i els seus càrrecs han arribat a tenir aires tragicòmics.

L’avorridíssim debat al Parlament que semblava fet més per obligació que per devoció, on els que manen no sabien que dir i els que volen manar tampoc. Vist amb ulls una mica distanciats, la mediocritat i les repeticions d’arguments coneguts i ineficients va presidir l’acte.

A nivell espanyol, l’anomenat «cas Gürtel» que el PP intenta tapar però quan l’olla bull no hi ha qui aguanti per massa temps la tapadora. El pet està garantit.

A Suïssa és molt interessant seguir el cas de l’empresonament de Roman Polanski, amb molta gent “escandalitzada” per l’actuació de la justícia enlluernats per la fama de l'arrestat, sense ni per un moment pensar que la justícia americana el demana per haver drogat i violat una noia de 13 anys.

Tot això són temes que demanen un cert espai i que segurament sortiran en aquest blog els propers dies. De moment estic acabat de tornar a la tardor suïssa i recordant els molt bons moments que varem passar a Catalunya, que ens va honorar amb un temps estiuenc que per nosaltres, acostumats a un clima menys suau, ens va semblar un regal del cel. I segur que ho era.