diumenge, 30 de novembre del 2008

Miró, també Miró


El dilluns 24 vaig escriure sobre Klee i el seu museu a Berna. No voldria que algun lector pensés que la meva admiració per el centre bernès deixa de fer justícia a Miró i la seva Fundació a Barcelona. Mai he tingut actitud excloents , i molt menys en l'art. Crec que l'art és evolució i no es pot comprendre cap moviment o artista sense un coneixement clar dels anteriors, agradin més o no agradin.

Un recent article de D.Sam Abrams a l'Avui m'ha donat un motiu per complementar lo escrit sobre Klee amb el meu sentiment sobre Miró.

A mi Miró m'agrada i admiro la seva obra i la seva persona. Fins al punt que al celebrar els meus 50 anys de vida, un dels actes que vaig organitzar per un grup d'amics de Suïssa i de Catalunya va ser una visita i un dinar a la Fundació Miró. Era una manera de homenatjar, junt amb altres llocs de Barcelona i Manresa, les coses més importants per a mi.

La Fundació Miró reflexa exactament la personalitat del pintor, que el seu amic Sert va saber interpretar arquitectònicament de manera perfecte. Es un museu de gran valor arquitectònic (molts representatiu de Sert és l'incidència de la llum de l'exterior) peró que no imposa per la seva monumentalitat sinó per el seu recolliment, per la seva radiació de calma i concentració, talment com si el mateix Miró s'hagués transformat en murs i sostres.

Miró va donar tota la vida una imatge personal molt allunyada de la d'un Picasso i no cal dir d'un Dalí. La seva obra és, sens cap mena de dubte, fonamental en l'historia de l'art. No és massa bo fer comparacions ràpides entre la obra de dos artistes en part contemporanis peró si que és pot dir que tant l'obra de Klee com la de Miró, tot i ser cada una d'elles en el seu moment “trencadora d'esquemes”, donen al que les veu una sensació de harmonia que només el veritable art sorgit del fons de l'ànima pot donar.

Els meu homenatge, doncs, a tots dos amb motiu dels propers vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró.

divendres, 28 de novembre del 2008

Curt i precís


Deu ser una de les característiques innates dels homes l’impulsió a omplir, a inflar, a allargar les opinions, els discursos, els escrits. Tots els homes públics, essencialment els politics, tenen la tendència a fer discursos molt llargs que, ben mirat, es podrien resumir en un parell de frases. O molt escriptors que aprofitant la seves facultats descriptives ens encolomen un llibre amb cinquanta o seixanta pàgines de més, pel cap baix.

Crec que fou Balzac el qui una vegada va escriure una carta a un amic en la que acabava dient que l’hi perdonés l’extensió ja que no havia tingut prou temps per fer-la més curta.

I és que per escurçar, per resumir, per deixar lo essencial en una comunicació, s’ha de fer un esforç addicional que no tothom vol o sap aplicar.

Seguint l’exemple de lo que acabo de dir, posaré per avui punt i final, no sense explicar l’anècdota (espero que certa) que va donar naixement a la comunicació més curta de l’historia.

S’estrenava a Londres una obra de Georges Bernard Shaw. Ell s’havia quedat a Dublín, de manera que una mica nerviós per saber com era la reacció del public londinenc, va escriure un telegrama curt i precís al seu agent a Londres, :

„ ? „

La resposta del seu agent fou també perfectament clara i curta:

„ ! „

Un exemple de concisió per a tots nosaltres.

Poca lògica amb els diners


Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa. De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 Euros.

Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000 Euros per 1950 Euros.

Del punt de vista de l’economia aquest comportament és irracional . La diferencia de 50 Euros és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps emprat i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50 Euros, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.

Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció.

Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta. Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.

Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.

No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.

dijous, 27 de novembre del 2008

Ajut per les energies „netes“


L’electricitat produïda amb energies renovables és més cara que la de les plantes tradicionals. Dit d’una altre manera: els kilowatts/hora que provenen de panells solars, d’aereo generadors, de biomassa o de geotèrmia surten més cars que els produïts per centrals tèrmiques o atòmiques.

Per dir-ho amb xifres i amb els panells solars com a exemple: si calculem l’energia necessària per fabricar els panells solars, muntar-los i mantenir-los durant la seva vida útil, i la comparem amb l’energia que produeixen veiem que la proporció és de 60/40. És a dir que un 60% de l’energia que produeixen se'n ha anat en la producció dels panells. El mateix càlcul per una planta tèrmica amb carbó dona una proporció de 18/82 % i una de hidràulica 5/95%.

Per evitar, malgrat les xifres, un abandó de les energies renovables, el govern suís va crear el mes de maig 2008 una companyia, Swissgrid S.A., que depèn del Departament Federal per la Energia, i que atorga subvencions als productors d’energia „neta“ si amb ella alimenten la xarxa pública. Uns 5000 (cinc mil!) productors s’han inscrit, entre ells molts del sector agrícola que han instal•lat panells fotovoltaics als seus estables i graners.

La subvenció tendeix a cobrir la diferencia de cost entre l’energia produïda i la que està a l’abast a la xarxa. Naturalment aquesta subvenció és pagada per el consumidor, altrament dit tots nosaltres, a base d’un augment de 0,4 cèntims del preu del kilowatt/hora a partir del 2009, augment „suportable“ per a tothom i que permet perseverar en la substitució lenta però continuada de l’electricitat convencional per „neta“. Un bon exemple.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Els secrets de les paraules


L’etimologia dels mots, és a dir l’origen o la filiació dels mots, m’ha agradat sempre i llegeixo sovint algun diccionari etimològic sense buscar cap mot en concret , només per el plaer de fer „descobriments“.

L’altre dia, en un article sobre la crisi del tèxtil (la meva activitat durant 40 anys), vaig topar-me amb el mot „texans“ referit als pantalons ben coneguts de tots nosaltres. És curiós que aquesta expressió (junt amb la castellana „tejanos“) no l’he sentit en cap dels molt països que m’ha tocat visitar professonalment per el tèxtil.

L’expressió que més he sentit és „jeans“ o „blue jeans“. Els italians fan bé en reivindicar per a ells l’origen d’aquesta peça de vestir molt abans de que el senyor Levi Strauss la convertís en un producte a l’abast de tot el món.

La paraula “jean” és un escursament de l’expressió “jean fustian”. Fustian prové del llatí fustaneum i a l’època medieval servia per denominar un teixit de cotó o de cotó amb lli. “Jean” també posseeix una arrel medieval anglesa que és Jene o Gene, el nom de la ciutat italiana de Gènova que era ( i és) un port comercial molt important. Per tant, “jeans” vol significar un teixit de cotó que era fabricat o que provenia de Gènova.

En el camp professional, es parla de “denim” per definir la tela amb la que es confeccionen els texans. Denim és també una manera escurçada de dir “serge de Nimes”, és a dir una sarja (teixit lligat de curs quadrat) feta o arribada de la ciutat francesa de Nimes. També els francesos poden demanar ser reconeguts com a l’origen dels texans.

Sigui com sigui, aquestes petites distraccions etimològiques donen el plaer de descobrir detalls que, per quotidians, ens passen desapercebuts.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Art Viu




Un dels museus més interessants que conec, i n’he vist molts en tres continents, és el Zentrum Paul Klee de Berna. Dedicat al important pintor i teòric de l’art, fou inaugurat el juny de l’any 2005 i és obra del famós arquitecte italià Renzo Piano.

Personalment considero que els darrers anys molts museus han servit per fer edificis arquitectònics importants, deixant a vegades de banda el contingut del museu, les seves obres, que és a fi de comptes la part principal almenys en teoria.

El Centre Paul Klee ha pogut unir les dues coses. No tinc espai ni qualificacions per fer un panegíric de l’arquitectura del Centre, però recomano al lector entrar a la pàgina web(www.zpk.org)per tal de fer-se una idea de la magnifica adaptació del museu al paisatge i a l’entorn, a més de donar marc d’una manera brillant a l’exposició de les obres de Klee i a totes les altres activitats del Centre.

El centre disposa d’un arxiu i biblioteca sobre Klee, sales per exposicions temporals, sales per convencions, restaurant i cafeteria, i al exterior un anomenat Parc d’Escultures, extens i perfectament adequat per una passejada entre grans espais de gespa verda i escultures de diversos autors.

Un del departaments del Centre de més èxit és el Kindermuseum Creaviva (Museu per a Infants Creaviva) probablement l’únic del món dedicat exclusivament a l’obra d’un sol artista. Amb l’ajut del joc de les formes, els colors i el sons, i també amb la fascinació del teatre i la literatura, els nens, els joves i tots el que tenen el cor jove poden entrar a l’univers de Paul Klee i desenvolupar dimensions sovint desconegudes.

El museu Creaviva organitza tallers, fòrums i activitats molt variades, tant per escoles com per visitants individuals, ocupant el nivell baix del Centre amb tres sales de treball, espai per jocs etc. tot amb llum de l’exterior i en un ambient absolutament integrat a l’esperit de l’obra de Paul Klee.

Realment és pedagogia activa i només espero que els meus dos néts arribin a l’edat mínima de 4 anys per anar a Creaviva a fer “creació viva” com diu el mateix nom del Kindermuseum.

( El títol “Art Viu” és el meu modest homenatge al moviment artístic d’avantguarda que es va fundar a Manresa l’any 1963 i en el que participaren molts amics meus)

Si us plau, qui té raó?


L’altre dia comentava un estudi de l’universitat alemanya de Giessen comparant les
emissions de CO2 de diversos productes agrícoles conreats a casa nostra o a ultramar. Els resultats eren bastant sorprenents i fins i tot torbadors de tal manera que és difícil per el ciutadà „normal“ saber a qui creure.

Ara m’han arribat unes declaracions de Patrick Moore, canadenc i membre fundador de Greenpeace l’any 1971 on va arribar a ser un dels directors. L’any 1986 va sortir de Greenpeace per divergències d’estratègia amb els seus co-directors.

Doncs bé, el senyor Moore diu coses com les següents:

• No entenc com la gent arriba a creure que el vent i el sol poden ser energies fiables. A Europa poden passar dies sense un insignificant ventet, o dues setmanes amb el cel cobert. Així no es poden alimentar amb corrent hospitals, escoles o fàbriques.
• L’energia atòmica evita ja avui dia més CO2 que qualsevol altre tecnologia de les que tenim a l’abast.
• Alemanya gasta milers de milions en vent i sol, però el consum d’energies fòssils augmenta. El vent i sol no poden substituir les energies fòssils. No funciona i Alemanya és la millor demostració.
• Ara en el món funcionen només 440 centrals elèctriques atòmiques. Em puc imaginar que n’arribarem a construir 1600 i tindríem el 60% de energia elèctrica „neta“, lo que suposaria un gran avanç.
• Els reactors de Tschernobil no tenien suficient protecció del reactor.Si sumem tot el temps de funcionament de les plantes actives arribem a la xifra de 13.000 anys d’operacions dels reactors, sense ni un accident que hagi causat danys exteriors. La energia atòmica es la tecnologia més segura que tenim.


He resumit molt tot el que el senyor Moore va dir, però he escrit el suficient per preguntar-nos on està la veritat de tot això. Els interessos econòmics son molt grans en qualsevol de les postures tècniques o politiques que ens proposen. De manera que a nosaltres només ens queda esperar que guanyin la polèmica els que de veritat tenen raó.

divendres, 21 de novembre del 2008

L'ajut dels poetes


Sempre m'ha agradat la poesia. El primer poema que va fer part de la meva vida va ser un sonet escrit pel meu pare i que es va imprimir (en català!) el novembre del 1942 a les participacions del meu naixement.

I sempre m'han agradat els poetes valents, els poetes incòmodes, els que en francès anomenen “enfants terribles” és a dir entremaliats. Poetes per llegir, com Brossa o Palau i Fabre; poetes que canten, com Brassens o Brel; poetes que són cantats, com Martí i Pol. I molts d'altres.

Ens pot ajudar llegir els poetes, ens pot enriquir, perquè ells saben dir les coses amb altres paraules, com el fragment del poema "La veu escrita" de Joan Brossa:

"
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.

"

(Il-lustració : Escultura de Manel Marzo-Mart al jardí de casa)

dijous, 20 de novembre del 2008

El català i els vols de Swiss


Tan la desapareguda companyia d'aviació Swissair com la seva successora Swiss fa molts anys que, en els vols entre Suïssa i Barcelona saluden els passatgers en català. Fa un parell de setmanes que vaig posar a Swiss com a exemple positiu en contrast amb l'actitud vergonyosa d'Air Berlin.

El partit “Unión Progreso y Democracia” (UPyD) ha demanat oficialment a Swiss que empri el castellà en els seus vols entre Barcelona i Zuric “ya que Barcelona es España y en España el idioma oficial es el castellano”.

No queda massa clar si demanen que Swiss substitueixi el català per el castellà o que faci ús dels dos. Si només volen el castellà, una vegada més fan un nacionalisme centralista molt pitjor que el nacionalisme català que tant ataquen. Si volen ambdues llengües, s'han d'adreçar també a moltes altres companyies que fan cap al Prat i que ignoren “olímpicament” la nostra llengua.

Tampoc diu res UpyD dels vols de Swiss entre Basilea o Ginebra i Barcelona. Potser no s'han assabentat de que existeixen i de que parlen també en català, tal com vaig comprovar per enèsima vegada el dimarts dia 12 en el vol entre Basilea i Barcelona.

A Swiss la protesta a causat sorpresa, acostumats a ser d'un país amb 4 llengües oficials i on cap d'elles és considerada obligatòria per a tots o oficial de l'Estat. La companyia, educadament, s'ha mostrat disposada a parlar amb l'ambaixada espanyola per veure si han de revisar les comunicacions als passatgers. Estaré al corrent de l'evolució d'aquesta polèmica.

Mentrestant, cal estar contents de que Swiss sempre hagi tingut una consideració especial per el català, contràriament a moltes altres companyies estrangeres i, ai!, espanyoles.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Els bocabadats i la cúpula de Barceló


Molt s'ha escrit i molt s'escriurà sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, inaugurada el dimarts. La polèmica va per molts camins: el preu de 30 milions d'euros, el veritable valor artístic de l'obra de Barceló, la necessitat que Espanya tenia de regalar aquesta obra...
Abans les cúpules estaven recobertes d'or per l'exterior; ara l'interior costa com si estigués recobert d'or, i més encara.

L'inauguració va ser brillant: els Reis d'Espanya, el secretari general de l'ONU, el President de la Confederació Suïssa, el Primer Ministre turc, el President del Govern Espanyol senyor Rodríguez, el Ministre d'Afers Exteriors senyor Moratinos i un llarg etcètera de 700 convidats.

A l'hora dels discursos, els adjectius van superar de molt els substantius. Moratinos va parlar de “ la Capella Sixtina del segle XXI”, Rodríguez d'un “reflex de l'Espanya actual” fet per “ un geni contemporani”, i el Rei va parlar “d'obra impressionant” de “bellesa creativa i força expressiva”.

Naturalment, cap dels tres oradors que he citat mereix credibilitat al parlar sobre art, ja que no han demostrat mai massa interès per la creació artística. El Rei, quan es veu obligat a assistir a un acte cultural, posa una cara entre avorrida i distreta que s'assembla molt amb la que poso jo quan em parlen de monarquia.

Els diaris, tan d'Espanya com de Suïssa, insisteixen en l'obscuritat que envolta el finançament de l'obra. Sembla que el 40% del 30 milions d'euros els paga el govern espanyol i el 60% una fundació anomenada ONUART de la que fan part el grup hoteler Barceló, Iberdrola, la Caixa de Balears, el Grupo Ramon Areces i d'altres. Segurament ens explicaran el motiu de tanta generositat abans de que ens entrin masses dubtes.

Les crítiques sobre el valor artístic tampoc s'han fet esperar i malgrat el llarg article del galerista Artur Ramon a l'AVUI crec que l'art, a més de preu que és el terreny apte per un galerista, ha de tenir valor per justificar el preu encara que el senyor Ramon cregui que és una de les creacions més importants en espais civils del segle XXI. Home, senyor Ramon, el segle XXI només te 9 anys de vida, de manera que no és massa difícil per un artista veterà com Barceló ser el millor ara com ara.

Potser és massa d'hora per jutjar la cúpula del Barceló perquè el cost ens desfigura la creació i el seu lloc en l'art actual. De manera que deixem els experts que diguin la seva, i anem formant els nostres criteris sobre la manera de ajudar l'art (tant necessitat de promoció real, començant a nivell escolar) i els honoraris del Barceló, que segons certes indiscrecions son de 6 milions d'euros.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Coneguts desconeguts


Escric “de Suïssa estant”, un país petit, amb una llarga historia de modèstia i fins i tot de pobresa que només es va transformar en benestar en els darrers 150 anys mal comptats. Malgrat tot això, ciutats con Basilea, Ginebra o Zuric tingueren una prestigi intel·lectual molt potent anys abans del Congrés de Viena i la declaració de neutralitat de Suïssa.

Com a curiositat, faré una curta i incompleta llista de personalitats nascudes a Suïssa que han tingut prestigi a nivell mundial, encara que pocs coneguin que els seus origines són del país alpí.

Jean Calvin (Calví) 1509-1564, reformador i fundador del calvinisme que tan va influir en la configuració econòmica i social d'Europa i de Nord-amèrica.

Jean-Jacques Rousseau 1712-1778, que amb les seves obres va marcar les bases dels moviments democràtics, entre ells la Revolució Francesa, a més de ser un gran pedagog.

Henri Dunant 1828-1910, fundador de la Creu Roja i impulsor de la Convenció de Ginebra. Primer Premi Nobel de la Pau.

Francesco Borromini 1599-1667, que va crear a Itàlia les bases d'una arquitectura barroca revolucionaria i amb ritme.

Le Corbusier 1887-1965, considerat un dels més importants arquitectes i dissenyadors del segle XX.

Louis Chevrolet 1878-1941, emigrat als Estats Units va fundar a Detroit el 1911 la Chevrolet Motor Car Company que produïa uns vehicles considerats icones de la modernitat.

Julius Maggi 1846-1912, creador dels "cubets de brou" i fundador d'una empresa encara avui pionera en el sector de l'alimentació.

Cäsar Ritz 1850-1918, amb el seu hotel Ritz de Paris obert l'any 1898 va revolucionar l'hoteleria i va ser anomenat “rei dels hotelers i hoteler dels reis”.

Paracelsus 1493-1541, metge, naturalista i filòsof considerat el pare de la medicina moderna.

Jakob Bernoulli 1655-1705, matemàtic, impulsor del càlcul infinitesimal i de la teoria de les probabilitats.

Leonhard Euler 1707-1783, deixeble de l'anterior, fou un geni universal amb grans aportacions a la física, a la geometria i a l'astronomia.

Potser algú es preguntarà : I on és Guillem Tell?.

Malgrat el caràcter històric i simbòlic que la figura de Tell manté encara avui, les proves de la seva existència no són concloents i per tant no és considerat com a personatge real.

Ens han ensarronat?


Dia si i dia també rebem alguna informació -generalment negativa- sobre el canvi climàtic, l'efecte hivernacle, el desglaç dels pols i la quantitat de CO2 de l'atmosfera. Deixant a part la postura científica o política de cadascú, és evident que la nostra generació no ha ajudat massa a fer que la terra disposi d'unes condicions òptimes. Tots, en major o menor mesura, hem col•laborat a que les coses siguin com són i crec que ningú gosarà tirar la primera pedra.

Acabo de llegir el resum d'un estudi que s'ha fet per analitzar una serie de productes quotidians d'alimentació del punt de vista de l'expulsió de CO2 a l'atmosfera. Els resultats són bastant sorprenents i us en donaré tres exemples.

El sucre
Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya se sucre. Dons bé, segons l'estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L'explicació és : al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d'extreure el suc de la canya, es emprat per els pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s'aprofiten i per tant es cremen a l'incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptant el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l'atmosfera que el sucre suís.

Les Roses
Les roses de Kenya o de Equador que trobem tot l'any a les floristeries produeixen menys gasos que les roses importades de Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l'avió ple de flors que les transporta a les notres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l'any. Les que el país produeix s'han d'emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produida a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L'estudi de referència l'ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l'organització també alemanya Foodwatch.

Que cadascú en tregui les seves conclusions i que es demani fins a quin punt tota l'informació sobre clima i derivats és certa o sona a ensarronada. Una primera conclusió és que més que cercar productes “biològics” o regionals, ens tindrem d'acostumar com a la meva infància a consumir productes de temporada.

L'altre Cuba


Un dels defectes més consuets al parlar d'altres indrets és el de confondre les nacions amb els governs i els governants amb els governats. Molt sovint llegim o escoltem gent amb posicions de cert nivell dir que els russos són així o que els argentins són aixà, per donar dos exemples.

La realitat és sempre diferent i només amb un cert esforç podem fer-nos una idea més certa de cada lloc ja que l'informació que rebem ens desinforma més que no pas ajuda.

Cuba és un del exemples més clars de desinformació sobre la gent, sobre el poble, principalment degut al rebuig de la majoría a la manera de governar dels castristes .

He fet cinc viatges a Cuba, en part professionals i en part de vacances. Val a dir que, contrariament a la massa turística europea, només he passat un dia a Varadero, ja que al meu entendre no mereix molt més per ser el lloc menys cubà de tots. A cada viatge he llogat un cotxe i he recorregut l'illa al meu aire, parlant amb la gent i aprenent a conèixer els seus problemes (que són molts), les seves il·lusions (que són infinites) i les seves esperances (que no s'han esgotat malgrat tot). També he tractar, per raons de feina, amb molts tècnics i funcionaris del sector tèxtil i fins i tot he donat una conferencia al Ministerio de la Industria Ligera a l'Havana. Dic tot això per donar a entendre que puc parlar amb una certa propietat d'alguns aspectes cubans molt més que els que han visitat l'illa amb programes estandarditzats d'agència de viatges.

Les meves aficions han fet que també contactés molts artistes pintors i gravadors a l'Havana, i puc dir que és una de les experiències més gratificants. Algun dia en parlarem amb més extensió peró serveixin avui uns petits detalls per començar.

La manca de mitjans materials (paper, teles, pintures, llàpissos...) és permanent i és admirable com aconsegueixen produir obra. Les limitacions a viatjar fora del país tampoc ajuden ni a la seva promoció comercial ni a la seva formació mitjançant contactes amb artistes de fora. L'escassa llibertat per exposar temes amb càrrega social o política és, sens dubte, un greu problema que no afecta només els artistes sinó a tothom .

I malgrat tot això, les ganes de sobreviure, de crear, d'expressar-se i fins i tot d'ironitzar és palesa i ens dona a nosaltres, que disposem de tot el que a ells manca, una lliçó de voluntat i de fermesa. Tal com he dit, en parlarem en un altre moment. Avui, il·lustro aquestes ratlles amb una obra de l'amic Eduardo Abela, nascut a l'Havana el 1963, i que porta com a títol : “ Somos un país bloqueado, coño!”.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Elogi de la maduresa


Avui , excepcionalment,seré jo el tema del blog. Resulta que demà dia 16 és el meu aniversari . Farà 66 anys que vaig néixer al carrer d'Urgell de Manresa. D'acord, no és cap edat com per anar pel món traient pit perquè avui dia, gràcies al avanços de la medicina, la higiene i el confort, la gent viu molt més anys que fa dues o tres generacions. Peró és ja una edat respectable i que he tingut la sort d'assolir en un estat de salud tant bo que si fos supersticiós em faria tocar fusta.

L'aniversari és un bon moment per recordar tots els que he conegut i estimat i que ja no estan al meu costat. Els meus avis, el meu pare, la meva germana, cosins, oncles, sogres,la llista és llarga. I també alguns amics, companys d'escola, d'estudis, de professió tant de la nostra Manresa com de Barcelona o Suïssa. Amics de la meva edat que han marxar molt abans que jo i que en un dia com el demà recordaré especialment, i em mancaran.

Sens dubte, tot això entre dins d'un àmbit molt personal, molt important per cada un de nosaltres però intranscendent si ens ho mirem amb perspectiva general. Tal com es diu comunament la vida continua. I la meva esposa, els meus fills i els meus néts , junt amb la resta de la família i els amics, permeten que fer anys sigui un motiu de molta alegria que avui jo he volgut compartir amb els pacients lectors d'aquest blog.

Salut i anys per a tots vosaltres!


(L' il·lustració és la meva primera foto amb 9 mesos d'edat)

dijous, 13 de novembre del 2008

Harmonitzar és difícil


Un estat federal com Suïssa es caracteritza per donar a cada “estat federal” (en el nostre cas “cantó”) facultats per regular a la seva manera totes les funcions que l'estat no assumeix. Dit amb altres paraules, i seguint l'esperit de la Constitució, els cantons disposen de molta força legal per decidir sobre assumptes importants i variats. Un d'ells és l'educació. Com que Suïssa disposa de quatre idiomes oficials, l'educació s'ha organitzat de manera diferent segons la zona lingüística. El problema es posa quan les diferencies són molt grans entre cantons amb el mateix idioma ja que això dificulta, entre altres inconvenients, l'adaptació del escolars en el cas de que els pares canvien de cantó.

L'any 2004, la Conferencia Nacional de Directors Cantonals d'Ensenyament va proposar una estratègia nacional denominada “HarmoS” per tal d'harmonitzar l'ensenyament obligatori a tot el territori suís, de manera que la durada, les metes i els mitjans de l'ensenyament siguin per a tots iguals.

Sembla una decisió lògica, peró ha trobat per part de certs partits a nivell cantonal molta oposició. Un dels defectes de la “cantonalització” és el fet de que ningú vol perdre poder de decisió i per tant augmenten les diferencies entre cantó i cantó.

El HarmoS proposa els camps obligatoris on s'ha de concordar per a tot el país :
- Idiomes . La llengua de la regió, una segona llengua nacional i una tercera
estrangera.
- Matemàtiques i ciències naturals
- Ciències socials i de l'esperit
- Musica, art i creativitat
- Moviment i salut

També especifica la durada del ensenyament obligatori : L'escola primària, que inclou el Kindergarten té una durada de 8 anys. L'ensenyament secundari, tres anys. Per a cada etapa està previst que – segon la capacitat i la maduresa de cada alumne- es pugui accelerar o frenar la durada.

Tot això és molt bo sobre el paper i gairebé tothom ho accepta peró la gran polèmica ha sorgit amb l'edat de començar l'ensenyament. La llei diu que l'escolarització començara l'any escolar en el que l'infant compleixi els 5 anys d'edat. Per tant es pot donar el cas de que un nen de 4 anys i un o dos meses tingui de ser escolaritzat, cosa que ha alarmat els contraris a la llei. En realitat, el nen de l'exemple començaria a anar al Kinder, cosa que ja succeeix a molt països d'Europa. Alguns cantons ja l'han aprovat, el de Lucerna l'ha rebutjat, i d'altres preparen les votacions. Justament el dia 30 de Novembre tindrà lloc un referèndum per la HarmoS en diversos cantons i en el seu moment ja informaré dels resultats.

Els oposats a la nova llei fan una campanya plena de emocions i errades que ha arribat a punts de mal gust i fins i tot il·legals, mostrant nens petits somicant, com si la nova llei els maltractés. Vegeu parcialment un anunci del diari d'avui. Mal argument per una votació importantíssima per les generacions futures.

dimecres, 12 de novembre del 2008

La lliçó del senyor Klaus


L'any 1970 vaig viatjar per primera vegada a Mèxic, per raons professionals. En les meves visites a diverses empreses del sector tèxtil, em va acompanyar el que llavors era el nostre representat, el senyor Adolf Klaus, suís amb uns 30 anys de residència a Mèxic i persona molt coneguda en l'àmbit professional.

Una de les primeres empreses que vaig visitar estava a punt de comprar una nova instal·lació i nosaltres érem uns del seleccionats com a possibles proveïdors. Vaig ser rebut per el Director General i copropietari i una vegada fetes les presentacions, em va demanar que l'hi expliques les característiques de la nostra proposta en funció de les seves necessitats.

Podeu imaginar amb quin fervor vaig exposar el producte i amb quina energia de principiant professional m'expressava. Després de gairebé una hora de parlar, amb dues o tres intervencions del client per demanar alguna precisió i amb un mutisme absolut del senyor Klaus, vaig pensar per a mi que havia fet un bon treball i que mereixia emportar-me la comanda.

El client em va agrair la meva exposició i dirigint-se al senyor Klaus l'hi va dir : “Señor Klaus, ¿es ésta la máquina que nos conviene?. El senyor Klaus va respondre : “ Sin ninguna duda creo debe comprarla”. Davant l'afirmació rotunda del representant, el client em va donar l'acord de compra i després de parlar d'alguns detalls i arrodonir el preu, la comanda va ser signada.

Al vespre, a l'habitació de l'hotel, vaig repassar el treball del dia i em vaig irritar i alegrar alhora per la comanda que he comentat. Sobretot em preguntava que com és possible que després de fer una explicació tan detallada el client decidís fer la compra gràcies a l'opinió positiva del representat, amb l'agreujant que ningú ignorava que ell cobraba comissió.

Immediatament vaig veure el perquè i vaig aprendre la lliçó : els trenta anys de treball a Mèxic del senyor Klaus, la seva competència tècnica , el seu tarannà i la seva personalitat havien fet d'ell un referent dins del sector i per tant la seva paraula era definitiva per complementar el meu treball i que la seva honestedat l'hauria portat a inclús desaconsellar o a matissar la meva proposta.

En aquell moment, a l'habitació del hotel a Mèxic, em vaig proposar que algun dia jo arribaria a ser professionalment “ el senyor Klaus”.


(Il-lustració: Manel Marzo-Mart)

dilluns, 10 de novembre del 2008

Les nostres arrels


L'elecció de Barak Obama a la presidència del Estats Units ha fet córrer una riuada de comentaris sobre els més diversos aspectes : color de la pell, experiència política, influencia del deus orígens familiars. Nascut a Hawaii d'un pare kenyà i d'una mare americana molt s'han preguntat quines son les veritables arrels de Obama per deduir les seves intencions polítiques del fet que es senti en part africà o no.

Tots el que vivim fora del lloc de naixement i sobretot del lloc on va transcorre la nostra infància i primera joventut, ens han i ens hem posat alguna vegada la pregunta : On són les meves arrels?.Tothom ha de trobar la seva pròpia resposta perquè en aquest tipus de sentiments no existeixen regles o normes fixes.

Voldria escriure avui sobre una particularitat suïssa que és d'ordre administratiu i que per tant no influeix en els sentiment íntims. Es tracta del “lloc d'origen”, que tots es ciutadans suïssos tenen i que no és necessàriament el lloc de naixement. En els passaports i en els carnets d'identitat suïssos no figuren el lloc de naixement, ni el domicili, ni el nom del pare i la mare sinó exclusivament les següents dades : nom i cognom (només un), data de naixement, estatura, color dels ulls i lloc d'origen.

El lloc d'origen és la ciutat o poble on, en els orígens de la nació suïssa, els avantpassats van adquirir el dret de ciutadania. Com a contrapartida els ciutadans tenien ( i encara en molt llocs tenen) el dret a una part dels beneficis que el terme municipal obté, com per exemple fusta del boscos, redits de propietats, etc. . Molts municipis tenen avui dia dos assemblees: una amb els habitants que tenen el lloc d'origen i la residencia al poble, i una segona amb els que “només” són habitants. En cada una d'elles es tracten temes amb personalitat jurídica pròpia.

Naturalment, el lloc d'origen es transmet de pares a fills. Per matrimoni la dona o el home poden adquirir el lloc d'origen del cònjuge o inclús tenir dos llocs si les legislacions cantonals respectives ho permeten.

Es tracta d'una reminiscència histórica que manté una vigència legal avui dia i que serveix perquè de tant en tant tothom es recordi d'uns llunyans avantpassats que van començar a consolidar el país actual.

divendres, 7 de novembre del 2008

Polèmica errada


En un món dominat per l'internet i els mòbils, junt amb la televisió, la ràdio i la premsa escrita, caldria suposar que tots estem ben informats i que, com a conseqüència, podem tenir opinions més concretes sobre tot el que ens envolta.

La crisi econòmica que el món pateix, i que no ha arribat encara als fons del pou, està creant un moviment d'opinió bastant general que dona com a origen del problema a les hipoteques repartides a la lleugera als Estats Units. Sense que això deixi de ser cert, altres problemes son també a l'origen dels mals actuals, i d'altres (com la “bomba” de les targetes de crèdit que està a punt d'explotar) s'hi afegiran aviat.

Diàriament tots discutim sobre les ajudes dels bancs centrals a la banca privada, sobre les baixades dels interessos interbancaris, sobre la caiguda imparable de la borsa etc.. Molt probablement a l'origen dels maldecaps actuals està la nostra generació, que ha viscut per damunt de les seves reals possibilitats, estirant més el braç que la màniga, gràcies entre altres coses a les facilitats que donen per endeutar-se de manera inconscient tant els crèdits poc rigorosos com les targetes de crèdit . De manera que no cal errar la polèmica: una part de la solució és un canvi d'hàbits i fer (almenys durant uns anys) com els nostres avis : comprar només quan es disposa del diners.

dilluns, 3 de novembre del 2008

El Ministre i els contes


El Festival més conegut entre els que es fan a Berlín és, sens dubte, la Berlinale que junt amb Cannes fa part dels “imprescindibles” en el món del cinema.
Un Festival menys conegut és el Festival de Contes ( Berliner Märchentage) que s'obre dijous i que aquest any es celebra per la dinovena vegada. Cada any els organitzadors escullen un país o una cultura per dedicar-hi els 15 dies de durada del festival. S'organitzen en diversos llocs de Berlín lectures, representacions teatrals, cançons etc. sempre centrades en els contes, a càrrec de professionals de prestigi i de cap manera només pensat per els infants.

Aquest any, el país convidat és Suïssa, de manera que segur que no mancarà la inefable Heidi amb el seu avi i la senyoreta Rottenmeier peró també d'altres personatges poc coneguts fora de l' àmbit suïs i centreeuropeu i que han permès i permeten als nens suïssos de somiar i crear fantasies.

Interessant serà un dels actes del dia 6 que porta per títol “ Polítics conten contes”. (Perdoneu la redundància peró es la traducció literal del títol en alemany “Politiker erzählen Märchen”). El convidat és el Ministre Federal de Finances alemany Peer Steinbrück que llegirà contes que tracten de tresors. Felicito als organitzadors i també al Ministre per tenir el bon tarannà i la fina ironia que cal en un acte com el que comentem. Fa un parell de dies, el Ministre Steinbrück va crear una gran commoció a Alemanya i a Suïssa ja que en unes declaracions va dir que Suïssa s'ha de incloure en la llista negra de “paradisos fiscals” i inclús va parlar d'utilitzar el fuet contra les autoritats financeres del seu veí del sud. No va fer servir el llenguatge que s'espera d'un país amic i d'una persona que sap perfectament que Suïssa ja ha deixat de ser un “paradís fiscal” fa molt temps. La sortida de capital d'Alemanya te motius interns (fiscalitat alta i mal repartida, l'alt cost de la reunificació que ha fet de llastre i seguirà fet durant molt anys, etc.).

Problemes de politica apart, sigui benvingut un Ministre de Finances que es dedica a explicar contes en un acte públic anunciat, mentre que col·legues seus d'altres paisos els expliquen al telediari.