Sempre m'ha agradat la poesia. El primer poema que va fer part de la meva vida va ser un sonet escrit pel meu pare i que es va imprimir (en català!) el novembre del 1942 a les participacions del meu naixement.
I sempre m'han agradat els poetes valents, els poetes incòmodes, els que en francès anomenen “enfants terribles” és a dir entremaliats. Poetes per llegir, com Brossa o Palau i Fabre; poetes que canten, com Brassens o Brel; poetes que són cantats, com Martí i Pol. I molts d'altres.
Ens pot ajudar llegir els poetes, ens pot enriquir, perquè ells saben dir les coses amb altres paraules, com el fragment del poema "La veu escrita" de Joan Brossa:
"
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
"
(Il-lustració : Escultura de Manel Marzo-Mart al jardí de casa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada