Amb certa regularitat he escrit en aquest blog sobre els bancs suïssos i el diner negre, sobre el secret bancari i la seva probable desaparició i cada vegada he tingut molts comentaris, públics i particulars, demanant els uns aclariments sobre el sistema bancari vigent, i d’altres criticant l’existència dels bancs almenys en la forma actual.
No sóc la persona més indicada per defensar o per acusar els bancs suïssos per les seves activitats ja que només en sóc un modest client, dels que no són rebuts a la planta principal, i per altre banda els meus coneixements d’economia són els justos per anar fent. De totes maneres, crec que puc donar algunes dades i algunes xifres que permetin jutjar amb una certa imparcialitat els afers bancaris suïssos.
Començaré per dir que el secret bancari, tal com existeix avui dia, és un assumpte molt recent, exactament de l’any 1934 quan es va publicar la «Llei Federal sobre Bancs i Caixes d’Estalvis» que en l’article 47 l’introdueix oficialment. Alguns comentaristes, segurament ben intencionats, han escrit molt posteriorment que els comptes secrets es van crear per protegir els patrimonis dels jueus (alemanys principalment) d'una probable intervenció per part dels nazis. És una bonica explicació que uneix raons humanitàries amb el negoci, i que avui dia no disposa de massa credibilitat ja que només pot ser certa en part.
La llei del secret bancari obliga als bancs a tractar confidencialment totes les informacions sobre els seus clients i las transaccions financeres que facin. Tal com es demana als metges o als advocats. Més recentment, els bancs han estan obligats a comprovar la identitat dels seus clients, a demanar detalls sobre l’origen dels diners i per tant, cada banc disposa de la possibilitat d'acceptar o rebutjar clientela encara que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.
El secret bancari no és, però, absolut ja que en el cas d’un procés judicial contra el posseïdor d’un compte o un procés per rentat de diners, finançament del terrorisme, corrupció o frau, el secret bancari queda suprimit i les dades essencials es transmeten a les autoritats nacionals o estrangeres.
Existeix un problema que és molt difícil d’entendre i d’explicar: Suïssa fa una distinció entre evasió d’impostos i frau fiscal. L’evasió, és a dir la no declaració o infravaloració dels ingresos o els actius en la declaració de la renda, no es considera un delicte a Suïssa. El frau fiscal, és a dir la falsificació de documents amb la finalitat de no pagar els impostos corresponents, és un delicte i per tant no cau dintre del secret bancari. Demà en parlarem amb més detall, ja que és una distinció que segurament es suprimirà, per tal d'obrir el sistema bancari suïs a una intervenció legal, i fer entrar una mica d’aire fresc a tots els racons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada