Acabem la setmana i el mes sense que ni una solució a la crisi s’hagi posat a la pràctica i sense proposar ni una idea sobre la que la gent es pugui il•lusionar. Tirar pedres a la teulada del contrari i desqualificar-se mútuament han estat els únics actes proposats pels dirigents polítics.
Tant al Parlament de Madrid com al català, les reunions entre govern i oposició han servit per a molt poc. Fora de la decisió de parlar-ne, res de res. Les propostes de grans pactes arriben molt tard i difícilment, amb eleccions a l’horitzó, es podrà arribar a acords concrets.
Segurament l’economia és una ciència molt complicada, fins i tot esotèrica, perquè si no no s’entén que ningú trobi una solució als desperfectes que, amb més o menys aclucament d’ulls, els polítics ens han ocasionat.
La primera mesura ha de ser parar l’atur, és a dir que no augmenti el nombre de gent sense feina. La segona mesura és la de reduir l’atur i això només es pot aconseguir estimulant el consum. El consum fa augmentar les vendes i la producció, i la roda gira. Per animar al consum la gent ha de tenir els diners i confiança en el lloc de treball, de manera que, com un peix que es mossega la cua, tot passa per garantir el treball a un màxim de gent.
Resulta, però, que l’estructura industrial a Catalunya i a Espanya no és competitiva, com tampoc ho és la de Grècia, o Portugal i fins i tot Itàlia. Ho diuen experts mundials que no tenen cap interés que anem malament, ans el contrari. S’ha de trobar un substitut a dos sectors que han enlluernat durant molts anys i que ara estan apagats: l’automòbil i la construcció. Si el país no és capaç d'obrir camps laborals nous, això no té solució ni ara ni en 10 anys.
Si els polítics no disposen de cap idea per sortir del fanguer que ells han tolerat, que pleguin.Amb paraules boniques i debats dialèctics ningú omple el plat, o paga els col•legis o s’assegura la jubilació. Que pleguin. Tots, si pot ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada