dijous, 8 d’abril del 2010

No tots parlem el mateix català


La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.

A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d'Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família.