La mort de Josep M. Subirachs m'ha fet recordar moments
molt interessants.
Tinc dues escultures de Subirachs. Una d'elles, la que
il·lustra aquest blog d'avui, la va titular "Positiu-Negatiu". Crec
que serveix per recordar, ara que ens ha deixat, la forta personalitat de
Subirachs, la seva força per mantenir-se fidel a unes formes d'expressió no
sempre rebudes amb aplaudiments.
Vaig conèixer en Josep M. Subirachs l'any 1985 a l'Estudi
Regomir de Barcelona quan jo estava recollint obra per fer una exposició sobre
ell a una galeria a la ciutat de Basilea que en aquells moments jo dirigia.
Molt abans, i com a manresà, havia estat al corrent de l'obra d'en Subirachs,
que sempre va demostrar una gran estima per la meva ciutat, de manera que el
contacte va ser molt enriquidor per a mi.
L'obra de Subirachs (escultura, dibuix i gravat) és
extensíssima i veus més preparades que la meva n'ha dit i en diran la seva
importància dins de l'art català actual.
La gran controvèrsia sobre la seva actuació a la Sagrada
Família ha creat dos bàndols irreconciliables: els que creuen que la seva
façana dona testimoni del seu temps, que no és el de Gaudí, i els que la
consideren un nyap i un insult a l'obra original gaudiniana. El tema dona per
moltes hores de discussió i no vull ara, amb motiu de la seva mort, portar-lo a
primer pla.
Subirachs, com tants artistes, ha estat admirat i alhora
criticat. L'actitud més important serà sempre el fet d'atansar-se a la seva
obra sense ganes de tenir raó i deixar que sigui ella la que parli.
Per Subirachs "l'escultura és aquesta brossa divina
que ocupa un lloc a l'espai".
Gràcies, Subirachs.
