Tenim raó

Arenys de Munt va ser ahir el centre de la política catalana i, per afegiment, la diana dels dards de la premsa espanyola tal com es pot constatar aquest mati consultant els diaris.

Els resultats poden ser interpretats, com sempre, de moltes maneres. Per alguns, un 41 per cent del cens no és cap triomf de participació. Per altres en una xifra que, a Arenys de Munt, supera la dels darrers referèndums sobre la constitució europea i les eleccions europees, encara que menor que el referèndum sobre l’Estatut.

Que un 96% dels votants votés a favor de la independència és molt positiu encara que el que vulguin relativitzar-ho diran que els que haurien votat «no» es van quedar a casa.

El tema dona molts arguments per discutir i pensar, però per damunt de tot, el fet més important és que la consulta es va fer. Una consulta que ha rebut molts adjectius: popular, sobiranista, ciutadana, independentista...

Per primera vegada la gent ha estat consultada sobre un tema capital com és el dret a l'autodeterminació, el dret a decidir sota quina forma d’estat es desitja viure. Aquest és el veritable triomf de la consulta d’ahir, i sobre aquest triomf, sense petulància, amb tranquil•litat i units hem d’anar fent el camí que pot portar a repetir la consulta d’Arenys de Munt a tot el poble català i amb intenció vinculant.

A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.

I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».

Escolti, president Montilla...

Permeti'm començar dient que no ens coneixem personalment i que dubto molt que alguna vegada ens trobem. Malgrat això, em permeto donar a aquestes ratlles un to col•loquial, directe i poc embafat.

No estic segur que vostè arribi a llegir aquest article. Escriure un blog és com cantar sota la dutxa: es fa perquè surt de dins, sense preocupar-nos de si algú ens escolta.

Jo tinc, president Montilla, un gran respecte pel seu càrrec ja que ens representa a tots malgrat que per ocupar-lo no van ésser suficients els vots de les urnes i ha necessitat unir-se a dos partits que no sempre han harmonitzat amb el de vostè.

El seu govern està, doncs, condicionat (i crec que fins i tot frenat) per dos circumstàncies especials. La primera és el pacte tripartit que cada dos per tres demostra poca consistència de fons, encara que s’esforcen els tres partits en demostrar que manen sense fissures. I aquest problema el tindrà encara bastant temps perquè no sembla que a les properes eleccions el PSC pugui guanyar per manar en solitari.

El segon gran condicionament del seu govern és la relació de massa dependència entre el PSC i el PSOE. Els estatuts del PSC de juliol del 2008 ja assenyalen que el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que decideixen «la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE”. La veritat, president Montilla, a mi em sembla massa PSOE i voldria que pensés que Catalunya necessita un partit socialista propi i independent, i que no estigui a cada moment mirant de reüll a Madrid.

Ahir, en l’acte institucional al Parlament, vostè va dir coses que feia molt temps que esperava escoltar-li. Va ser molt contundent parlant de l’Estatut i marcant fins i tot una certa distància entre el govern de Catalunya i el del senyor Rodríguez Zapatero. Espero de tot cor que aquestes declaracions siguin un canvi d’actitud i no només un fet circumstancial degut al moment i al lloc on es van produir.

Bona Diada, president Montilla, i visca Catalunya.

Reflexions davant la Diada

El president francès François Mitterrand va aprofitar l’any 1981 un viatge a Mèxic per reunir-se amb un grup d’escriptors europeus i d’Amèrica Llatina. La pregunta de Mitterand: « ¿Què esperen vostès de França?» va disparar una discussió que ràpidament va derivar cap a qui era l’enemic principal. Els europeus van arribar a la conclusió que l’enemic principal per Europa era la llavors activa Unió Soviètica. Els escriptors llatino-americans van dir que l’enemic eren els Estats Units.

Llavors, el colombià Gabriel Garcia Márquez es va aixecar i va dir: “Molt bé. Ja que tots tenim el nostre enemic principal, ara el que necessitem és trobar l’amic principal”.

L’anècdota, que Garcia Márquez va explicar en una entrevista, m’ha vingut a la memòria davant dos fets d’un context diferent al de la reunió amb Mitterrand però amb conclusions aplicables. Un d’ells és la consulta d’autodeterminació prevista a Arenys de Munt, i l’altre és la manifestació promoguda per Omnium Cultural per reclamar el respecte a la voluntat popular expressada en un referèndum.

Les reaccions dins i sobretot fora de Catalunya, els silencis d’uns i les fugides d’estudi d’altres han donat molta claredat a la qüestió de saber qui o quins són els enemics principals.

Ara hem de fer sortir l’esperit casteller i fer pinya més que mai amb els amics principals, amb tots els que estan tips que se’ns afalagui quan es tracta d’aprofitar-se de nosaltres i se’ns ignori o ataqui quan demanem lo que per tot home lliure i demòcrata és just.

Que els bons propòsits es facin clars amb motiu de la Diada, però sense oblidar que les reivindicacions justes demanaran molt temps de defensa solidària i continuada. Guanyarem!


(Foto: JC i Núria)

Espanya no és competitiva

El prestigiós WEF (World Economic Forum), que entre altres coses organitza la trobada anual a Davos on es reuneixen tots els que realment remenen les cireres en aquest el nostre món, ha publicat el seu report anual sobre la competitivitat dels països (The Global Competitiveness Report 2009-2020).

Un report d’aquest tipus és obra d’un equip, però a la capçalera figura el senyor Klaus Schwab, fundador del WEF, i el nostre Xavier Sala i Martin, com a membre de la Universitat de Columbia i cap del Global Competitiveness Network.

Els criteris seguits per establir la llista de competitivitat entre països es resumeixen en 12 punts (sic): Institucions, infraestructura, estabilitat macroeconòmica, salut i educació primària, educació superior i entrenament, eficiència del mercat de productes, eficiència del mercat del treball, sofisticació del mercat financer, disponibilitat tecnològica, volum del mercat, sofisticació dels negocis i finalment innovació.

La llista de 133 països l’encapçala Suïssa amb un índex de 5,60 sobre un màxim de 7 punts i la tanca Burundi amb 2,58 punts.

Espanya ocupa el lloc 33 amb 4,59 punts perdent 4 llocs respecta a la llista del 2008-2009. No cal afegir cap comentari perquè ja s’ha dit moltes vegades que Espanya és el pitjor país de l'EU en aspectes d'economia, enfrontament a la crisi mundial i mercat del treball o sigui atur.

És molt interessant de veure que, apart les conegudes economies fortes del món, països que de primera vista es podrien considerar inferiors a Espanya, estan més endavant. Per exemple Àustria al lloc 17 amb 5,13 punts, o Irlanda al lloc 25, o Xile al lloc 30. Espanya està a només dècimes de punt per sobre de Xipre, Estònia i Eslovènia.

És d’esperar que el govern central demostri que no només disposa de persones amb discursos brillants sinó que també disposa d'idees per sortir del forat.

Manar, manar...¿i després, què?

Els partits polítics, i els seus candidats, tenen com a finalitat la d’arribar al càrrec, és a dir, a manar. Naturalment que uns ho fan amb més sentit del servei públic i d’altres amb afany de poder. És humà i ja ho sabem abans d’anar a votar, de manera que tothom és en certa manera responsable dels resultats.

Els països que tenen la sort de viure en democràcia ja que es pot anar a votar i no es fan trampes a l’hora de comptabilitzar els vots, no sempre poden arribar a decidir de manera directa qui ha de manar. La llei permet que el partit més votat no arribi al poder si l’agrupament de dos o més partits amb menor nombre de vots permet tenir una majoria. És el cas de Catalunya amb el tripartit que ara mana per segona vegada.

Aquestes aliances, tot i ser legals, creen una confusió al ciutadà no adscrit a cap partit, i que vota segons el seu millor criteri. La frustració de CiU és clara i és un llast difícil d’oblidar pels seus dirigents i votants.

Per altra banda, els que manen gràcies a les seves aliances amb partits més o menys de la mateixa ona, es troben amb moltes dificultats per tirar endavant un projecte que, inevitablement, està condicionat d’entrada ja que cada un mira d’estirar la corda cap el seu costat. I els votants, una vegada més, es pregunten perquè les aliances no es coneixen abans d’anar a les urnes de manera que tothom sàpiga amb qui anirà de la mà el seu candidat o el partit que ell ha triat.

Seria molt desitjable una millor transparència a l’hora de formular promeses pre-electorals de manera que tothom sàpiga amb qui es juga el vot.

Les vacances dels polítics

És encara una de les poques coses no legislades però avui per a molta gent, la normalitat ha tornat a les cases i les vacances es donen per acabades. Els que vivim a l’Europa Central ja fa alguns dies que aquest fet sociològic ens va arribar, de manera que malgrat que el temps és encara excel•lent, tot va començar a funcionar almenys dues setmanes abans que a Catalunya (i que a Espanya).

La televisió catalana torna a emetre els programes habituals i això és molt important en un país on la majoria de gent encén la televisió a l’hora de menjar, desaprofitant l’ocasió de tenir una conversa familiar i sense fer massa cas dels detalls gastronòmics que el plat ofereix. També la ràdio ha tornat «a la normalitat», de manera que només falta que les escoles comencin per dir que l’estiu s’ha acabat.

La «rentrèe», en expressió francesa que ha fet fortuna, confronta a la gent amb la realitat que no és altre que trobar-se els mateixos problemes que fa quatre o sis setmanes, alguns d’ells augmentats, i de sorpresa amb algun nou conflicte no previst que aparèix ara que encara alguns no han agafat el ritme a les coses.

La sentència del TC sobre l’Estatut està igual, és a dir sense dir ni ase ni bèstia. L’acord de finançament autonòmic segueix sense donar xifres que no siguin les de dir que l’estat central ens donarà 11 i que en reclamarà 6 de tornada. L’atur, la productivitat, el PIB tot ha anat igual o pitjor que abans de començar les vacances i fins i tot la Lliga de futbol va començar i després d’un partit es va aturar donant una imatge involuntària que retrata molt bé l’actitud del govern central que, com un aprenent a conduir, accelera i frena a cada deu metres.

Tothom ha adquirit un dret a fer vacances, a canviar d’aires, a deixar de costat la feina habitual. Fins i tot els polítics hi tenen dret. Però la sensació que les coses no rutllen i que les vacances serveixen per allargar els problemes es fa cada vegada més evident.

Mentre Alemanya ja ha començat a sortir de la crisi i anuncia una baixada d’impostos per ajudar a la recuperació, ZP parla d’augmentar els impostos, amb una manca d’idees que ha de preocupar molt. I com que això és Xauxa, fins i tot el rei encara no té aquesta setmana cap acte previst a l’agenda. Potser és millor així.

Barcelona: ¿governada o administrada?

Els governs, alguns elegits i altres imposats, estan destinats a governar cosa òbvia i que el mateix nom defineix.

La veritat, però, és que en temps dificils, quan s’ha de demostrar capacitat de decisió i de previsió, el ciutadà arriba a la conclusió que està poc o mal governat i que els responsables es dediquen a tapar forats i excletxes, a donar unes fines capes de pintura per anar tirant i confiar en temps millors. Com a molt, i no sempre, en casos crítics els governs administren però no governen.

Quan una ciutat infla el pit perquè el nombre de visitants ha augmentat i al mateix temps no s’adona de la pèrdua de qualitat de la vida ciutadana, esta administrant però no governant. La tolerància que Barcelona demostra envers una part dels turistes de comportament barroer i brut, permetent pixarades i vòmits a les cantonades, soroll i semi-nuesa serà molt bona per les estadístiques però és un menyspreu pels turistes correctes i, sobretot, un menyspreu pels ciutadans de Barcelona que veuen com la seva ciutat es transforma en una quadra dia i nit.

La revista Forbes acaba de considerar Barcelona com la tercera ciutat més feliç del món. La llista de les deu primeres és: Rio de Janeiro, Sidney, Barcelona, Amsterdam, Melbourne, Madrid, San Francisco, Roma, Paris i Buenos Aires.

Jo he visitat 8 de les 10 ciutats de la llista i puc assegurar que l’estadística o l’enquesta és més que discutible. ¿Que vol dir ciutat feliç? ¿Quins criteris s’han seguit per fer la tria?. Forbes destaca de Barcelona el seu clima càlid, la seva animada cultura i que té un dels millors equips de futbol del món.

Els comentaris que aquesta explicació del tercer lloc em suggereixen els estalviaré. Forbes deu tenir un problema de temes, potser per culpa de l’estiu. I l’alcalde de Barcelona farà molt bé si no es creu a Forbes, surt al carrer i intenta governar, que per administrar ja ho fan els funcionaris. I que miri on trepitja!.

Gaddafi vol suprimir Suïssa!

Això que sembla un títol provocatiu o una broma de mal gust és en realitat la noticia amb la que varem anar ahir a dormir a Suïssa.

Ja vaig explicar amb el post del 22 d’agost el conflicte diplomàtic que oposa Líbia i Suïssa, sorgit de la detenció a Ginebra del fill de Gaddafi, Hannibal, per maltractaments a dos servents. La tensió ha estat constant els darrers dies, i encara dos ciutadans suïssos estan retinguts fa més de 400 dies a Líbia per suposats problemes de visat.

Segons informa la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament suïs, Líbia vol proposar durant l’Assemblea General de l'ONU que comença el dia 15 de setembre a Nova York la dissolució de Suïssa. Líbia tindrà durant un any la presidència de L’assemblea, de manera que és bastant probable que Líbia intenti que el tema de Suïssa entri dins dels punts a tractar.

Segons Gaddafi, Suïssa és un país «artificial» de manera que s’ha de dissoldre i repartir entre els seus veïns: la part de parla alemanya a Alemanya, la part francòfona a França i el Ticino a Itàlia.

Segurament no arribarà a discutir-se una semblant proposta a l'ONU. D’altre part, és una proposta sense base històrica ni jurídica i que ataca directament els drets i la sobiranitat d’un poble. Les sortides de to de Gaddafi no són cap novetat, i sempre trobarem polítics i fins i tot paísos que li riuen les gràcies. És l’avantatge de tenir a les mans l’aixeta de molts bilions de barrils de petroli. Trist, molt trist.

Benvolgut Miquel Calçada...

Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d'Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d'entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

La fi del silenci

El títol d’avui l’he copiat sense permís d’un article que l’escriptor Ramon Solsona va publicar la darrera setmana on feia unes consideracions sobre el silenci i la tranquil•litat.

Deia Ramon Solsona que a Alemanya està rigorosament prohibit per la llei fer soroll el diumenge. Jo, modestament, voldria afegir que no només a Alemanya sinó en alguns països on el fet de fer soroll públicament es considera un atemptat al dret al descans del proïsme.

Concretaré amb Suïssa com exemple perquè el visc diàriament. A Suïssa, amb lleugeres diferències entre ciutats, el silenci és obligatori entre les 22.00h i les 07.00h del mati. Després venen els anomenats «temps de calma” on no es fan soroll públic, on cap pagès, ni cap constructor, ni cap establiment que faci naturalment soroll es dedica al seu treball, ni a les cases es posa la radio o la televisió a alt volum, ni ningú toca el piano o un altre instrument, ni ningú talla la gespa. Aquests “temps de calma” són de les 12.00h fins a les 13.30h i de les 20.00h fins a les 22.00h. El dissabtes el silenci obligatori s’allarga fins a les 08.00h del mati i el de la tarda comença a les 18.00h. El diumenge, no cal dir-ho, la manca de sorolls és total.

Vist de Catalunya estant això pot semblar una presó, un avorriment i una cotilla que impedeix que la gent faci les coses al seu aire. La realitat és molt diferent: aquestes mesures són per augmentar la qualitat de vida de tothom, demostrant respecte als altres i després d’un cert temps «d’aprenentatge» no és gens difícil de comportar-se com cal, fins i tot diré que és una cosa que es fa sense pensar-hi.

El resultat és que ningú molesta, ningú escridassa pels carrers ni de dia ni de nit i tots vivim més tranquils. Llàstima que no són normes que siguin fàcils d’imposar en altres llocs perquè demanen una societat acostumada i que ensenya als petits com ha de ser un comportament respectuós.