La solució és treballar més

Anem a pams: dues empreses suïsses, davant la devaluació de l ‘euro respecte al franc suïs i la conseqüent caiguda de les exportacions han decidit augmentar de dues hores el treball setmanal dels empleats, sense cap compensació econòmica.

Els detalls de la decisió, que segurament crearà escola, són molt interessants. Totes dues empreses tenen una cartera de comandes plena però malgrat això els marges comercials s‘han reduït ja que molts contractes estan signats en monedes altres que el franc suïs, de manera que darrerament han deixat de guanyar entre un 15 i un 20 % calculat sobre francs.

Augmentar el temps de treball significa produir més amb un cost menor per hora de treball de manera que es pugui compensar, si més no parcialment, la devaluació de l’euro, o la revaluació del franc segons es miri.

Les grans organitzacions sindicals, però, han denunciat els acords de les dues empreses ja que temen que la mesura es propagui, perjudicant els drets dels treballadors, segons diuen. Potser el que temen és que les mesures tinguin efecte positiu al marge de les seves estructures malgrat que les lleis permeten en casos molt concrets l’augment de treball sense compensació.

És d’esperar que s’establirà un diàleg amb arguments clars sobre la taula i fent servir el cap i no el fetge, amb la convicció que ni tots els directius són uns espremedors ni tots els sindicalistes uns descamisats cridaners.

Pels amants dels detalls, les dues empreses són Dätwyler, fabricant de cables, amb 950 treballadors i Transfor, fabricant de transformadors, amb 280 treballadors.

Tal com la llarga historia laboral demostra, l’única manera de prosperar és treballar i sobretot treballar bé cosa de la que encara molts no se n'han adonat.

El negoci de la FIFA

El futbol que gestiona la FIFA és un negoci, i després un espectacle i molt, molt enrere, un esport.

El „show “que ahir va escenificar la FIFA, amb la complicitat del diari „France Football “, va demostrar una vegada més la hipocresia d’uns personatges encapçalats per l'impresentable suïs Joseph Blatter, capaços de treure diners com sigui amb la pretensió de fer un treball gairebé d'ONG en favor del futbol.

Els catalans interessats pel futbol poden estar més que satisfets amb els tres finalistes al premi de millor jugador del món i amb els sis jugadors del Barça dins de l’equip ideal mundial. I també per Guardiola com a finalista entre els entrenadors. Tot molt merescut i per tant un gran dia pel Barça i per Catalunya, dins de l’àmbit futbolístic.

La FIFA disposa a Suïssa d’un estatus especial que li permet no pagar impostos malgrat remenar milers de milions de dòlars o euros o francs suïssos. Aquesta condició especial permet al senyor Blatter i als seus fidels companys de direcció de fer i desfer al seu gust. Fins i tot els casos de corrupció darrerament demostrats els han ofegat amb un silenci sospitós i amb un Comitè Intern contra la corrupció integrat per ells mateixos, de manera que ja podem imaginar les ganes que tenen de fer net.

El futbol mobilitza cada setmana arreu del món molts milions d'aficionats i només per aquest motiu ja mereix una consideració especial. De totes maneres, amb els pressupostos dels clubs i amb els preus que es paguen per certs jugadors, és cada vegada més difícil admirar el futbol només com a esport.

Carta republicana als Reis

Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il•lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il•lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d'idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s’han de començar a guarir amb una baixada de l’atur. Si l’atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira...

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil•lusioneu.

El camí independent de la cultura

Ara que gairebé tothom ha comentat el govern del president Mas vull ficar cullerada abans que acabi l’any.

Al Govern de Mas pot ser criticat per ser un nou-pujolisme, per fer socio-convergència (horrible expressió), per errar al nomenar la Consellera de Justícia i un llarg etcètera. En realitat és tan fàcil trobar-hi defectes com ho és esperar que treballin i demostrin fins a qui punt omplen les necessitats i les il•lusions dels ciutadans.

El Govern està davant de problemes molt greus que sovint no podrà solucionar per la dependència de l‘Estat central, de manera que Mas ha d’intentar fer, allà on es pugui, un camí independent que, si més no, servirà per demostrar la factibilitat de les vies nacionals catalanes.

Les prioritats clares com reduir l’atur, equilibrar ingressos i despeses, intentar no perjudicar als més febles de l’escala social i augmentar l’eficiència a tots nivells ocuparan la part més important dels actes de govern, i no pot ser d ‘una altra manera.

Al marge d’aquestes actuacions prioritàries, faig un clam per aconseguir una millor presència cultural a l’exterior com a manera de donar a Catalunya una identitat que no sempre s’ha promocionat com cal. Catalunya disposa d ‘elements culturals de nivell mundial, tant en les arts plàstiques com en música o literatura i el Govern pot ajudar a que cada vegada que a l’exterior es parli d'un dels nostres, el nom de Catalunya i l’adjectiu català proclamin els orígens i destaquin la personalitat pròpia del nostre país.

L’any passat vaig escriure al senyor Artur Mas unes consideracions sobre el fet cultural català al l’exterior, per tal de saber quina era la seva posició a la vista de la poca rellevància que el llavors Govern donava a la imatge exterior, malgrat les anomenades „ambaixades “del senyor Carod-Rovira.

Artur Mas em va contestar directament i va donar, punt per punt, les explicacions que jo volia saber. De manera que em permeto, ara que ja no és el candidat sinó el President,fer un acte de confiança a Artur Mas i al seu Conseller de Cultura. El camí de la independència, també passa per la Cultura.

Prou !

Avui al migdia la presidenta del Parlament visitarà el Rei Juan Carlos I per comunicar-li els resultats de la sessió d’investidura d’ahir de manera que el Rei pugui nomenar Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. És un acte protocol•lari, obligat per la llei, però que significa vassallatge, i és humiliant i injust. En el fons es tracta de recordar-nos que (encara) fem part d’un gran ramat i que el pastor resideix a Madrid.

La sentència del Tribunal Suprem contra el model català d'immersió lingüística, publicada amb tota la mala intenció el dia de la investidura de Mas, i el recurs presentat al Constitucional pel govern del PSOE contra la Llei de consultes de Catalunya, acordat el mateix dia, demostren que a Madrid no han entès mai la realitat catalana i que tampoc ho pensen fer d’ara en endavant i que en lloc de resoldre problemes, prefereixen crear-ne.

Se‘ns pixen a sobre i encara molts a casa nostra diuen que plou. Quosque tandem...!.

Bon Nadal, amics lectors

La destrucció de les cultures: l'exemple de França

Entre els documents que ha fet públics Wikileaks es poden trobar informacions interessants que, sense ser grans descobriments o secrets d’estat, ens permeten ratificar posicions cada vegada més esteses a l’hora de parlar del futur de Catalunya.

Un document que transcriu la conversa que l’ambaixador americà a Paris va mantenir amb l’ex-primer ministre Michel Rocard, amb data 27 d’octubre del 2005, conté unes opinions poc escoltades a França i que mereixen ser-ho, també a Catalunya.

Recomano llegir el document complert (wikileaks.ch/cable/2005/10/05PARIS7360.html) però ara voldria destacar el paràgraf segon que traduït ràpidament diu:

„ Rocard, com abans el president Giscard d’Estaing, creu que l’história de França subministra les claus per entendre els polítics i la política francesa.... França es va auto-crear a base de destruir cinc cultures : la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca.... Som l’única nació d’Europa que és la creació militar d’un estat no homogeni... Això fa avui dia difícil governar a França. I explica la nostra dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud “.

Són paraules de Rocard que serveixen d’esperó i d’estímul als tebis que somien truites i que creuen que ja estem bé.

La venjança de Zapatero

El senyor Rodríguez, de nom artistic Zapatero, pot servir d’exemple sobre com no ha de ser un cap de govern. Els molts apropaments a Zapatero per part dos darrers tripartits, no han aconsseguit fer confondre als ciutadans catalans que a l’hora de votar han marcat clarament les distàncies amb Madrid.

Zapatero (tothom ho ha vist a la televisió) és totalment ignorat a totes les reunions europees. Sol, fent com si llegís documents mentre els altres governants conversen cordialment entre ells. Zapatero va perdut i no només per manca de coneixement d’idiomes sinó per manca de personalitat i d’idees. Ni amb traductor al costat les seves converses amb els seus colegues no duren més d’un minut i encara gràcies.

Zapatero ha fet que el paper d’Espanya sigui cada vegada més insignificant, i només cal llegir la premsa europea per copsar la manca de confiança política en un president de govern que no és capaç de donar cap idea convincent.

Però Zapatero és potser perillós: tota la humiliació acumulada a les trobades europees la pot compensar dins d ‘Espanya i, naturalment, de retruc a Catalunya. Atenció perquè acorralat políticament pot reaccionar de manera imprevista abans de plegar.

De totes maneres, la gran venjança de Zapatero serà deixar el càrrec de president del govern a Rajoy. Estem arreglats!.

L'exemple del Rodríguez i del Pérez

Ens agradi o no, malgrat l’autonomia, amb un procés de renovació dels càrrecs polítics però amb un Estatut retallat i descafeïnat Catalunya encara depèn molt de Madrid i és inevitable mirar tot el maneguen perquè directament o de retruc ens afecta de ple.

El conflicte encara no solucionat dels controladors aeris ha demostrat, fins i tot als que no se n'havien adonat, que a Madrid la manca de lideratge i d'idees és preocupant. El senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, només ha fet que amagar-se davant dels controladors. Aprofitant la situació, el senyor Pérez, conegut com Rubalcaba, a entrat en possessió del govern de la nació espanyola amb la condescendència de la resta de membres del govern. Un cop d'estat no violent que presenta una situació „de facto “com a resultat de les mancances del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero.

Les properes eleccions a nivell espanyol proposaran el senyor Rajoy com a alternativa al candidat de PSOE. Per una qüestió de vergonya política, probablement el dit Zapatero plegarà i el Pérez sembla tenir moltes cartes per continuar el joc. El senyor Rajoy sembla també mancat d’idees, i no demostra tenir ni personalitat física ni dialèctica fora de criticar al PSOE. De totes maneres una alternativa Pérez Rubalcaba - Rajoy cada vegada sembla més factible .

Farem molt bé d’anar construint un camí propi, per no anar a remolc de personatges tan poc recomanables. No n’hi ha prou de dir-ho: mai com ara Catalunya s’ha d’unir per tirar endavant. Potser no som millors, però segur que som diferents.

Menys que un club?

La decisió de la Junta del senyor Rosell de comercialitzar la samarreta del Barça ha fet esclatar els ànims de molts „culers “que creuen que no era necessari trencar la tradició centenària de no exhibir publicitat comercial a l’equipament.

De fet, el logotip de la marca Nike, segurament inevitable, era i és una publicitat comercial discreta, si és vol., encara que potser compensada amb uns ingressos gens menyspreables per la venda de samarretes. Ningú s’ha queixat.

El logotip de la UNICEF ni suposa ingressos, ans el contrari, i representa una institució internacional dedicada a la infància de manera que el nivell „propagandístic “queda molt disculpat per les condicions econòmiques i el sentiment de solidaritat.

El contracte que la junta de Rosell ha signat amb l’emirat de Qatar per posar a la samarreta del Barça el logotip de la „Qatar Foundation“suposa cobrar 30 milions d’euros cada any fins al 2016, quantitat que ha permès que alguns directius oblidin actituds anteriors.

La Qatar Foundation diu la premsa que va ser creada per l’Emir Al Thani, per qui l’empresa BSM del senyor Rosell va treballar en un projecte de desenvolupament esportiu. Serà dificil no lligar aquest fet amb la venda de l’espai fins ara lliure de la samarreta del Barça.

Segurament els calaixos del Barça estan més buits del que calia esperar, i els milions de l’Emir de Qatar permetran tapar alguns forats econòmics. O potser no. La qüestió és que posats a fer, el Barça cada vegada s’assembla més a qualsevol dels altres equips de la seva Lliga, i que, a poc a poc, deixa de ser més que un club per ser un club més.

Que pleguin !

A una setmana de les eleccions catalanes, pocs dels seus protagonistes semblen haver „digerit “els resultats, tant els positius com els negatius. Els que han guanyat vots i escons (que no sempre van les dues coses tan juntes com pot semblar), han tingut temps d’esbrinar el motiu de l'augment de simpatitzants i saber si és degut a mèrits propis o a una reacció de rebuig a altres opcions. Els que han perdut vots i escons, segur que ja saben si la pèrdua ha estat per proposar un programa polític errat o per incompetència personal a l’hora d’explicar-lo.

Encara espetegaven els taps de cava dels guanyadors quan el senyor José Montilla va dir que plegava. Una actitud noble, responsable i que no ha tingut, ni ara ni abans, massa aplicació a casa nostra. Tothom sembla disposat a pujar al carro que més poder promet, però molts pocs en baixen quan no s’arriba allà on tots esperaven.

Els que han perdut vots, que pleguin. Els que van prometre la lluna en un cove i no han arribat enlloc, que pleguin. Els que van prendre els votants per badocs de fira i els volien enlluernar amb tovalloles o tristos personatges del pseudo-porno, que pleguin. Els 14 partits i agrupacions que no van arribar a un miler de vots, que pleguin. Els 13 partits per sota dels 10.000 vots, és a dir molt per sota del 0,5% del total, que mirin d'unir interessos, treball i diners amb altres agrupaments i no fer que els vots s’escampin sense efectivitat. Altrament, que pleguin.

El país no necessita tornar a veure les mateixes cares explicant a cada moment les mil i una per justificar errors i pèrdues de vots. Que pleguin, que amb tota seguretat dins dels seus partits d‘altres més preparats o menys condicionats podran portar la desfeta per un camí positiu. Si estimen Catalunya, que pleguin.

No es tracta de passar comptes, es tracta de ser conseqüent i optar per una actitud política i socialment digna: plegar a temps.