Miquel Calçada a TV3

La noticia publicada a El Mundo sobre el possible nomenament de Miquel Calçada com a director de TV3 ha provocat un allau d'opinions apassionades, tant a favor com en contra, que Internet s'encarrega de fer arribar a qui ho vulgui llegir.

En realitat, poques persones poden exhibir un historial comunicador tant extens i amb tants d'èxits com en Miquel Calçada. Les opinions contraries al seu nomenament són, principalment, pel fet de ser propietari o co-propietari del Grup Flaix i de la productora Sargantana. I també, per que no dir-ho, per la seva posició clara a favor de la independència de Catalunya.

Si els seus càrrecs empresarials són un obstacle a la direcció de TV3 (que puc imaginar que si que ho són) només queda renunciar a ells, cosa res fàcil a nivell administratiu i sobretot personal.

El seu posicionament públic per la independència de Catalunya pot semblar a alguns un obstacle a la "neutralitat política" de TV3. En el fons, TV3 ha de ser un reflex de la Catalunya real, que no és només independentista. Peró és impossible col·locar de director de TV3 un personatge "neutral" políticament parlant perquè si els programes són aigualits, ningú se'ls mirarà.

Una experiència personal voldria relatar de manera breu. Amb motiu de la gravació de dos programes de "Afers exteriors" dedicats a Suïssa, vaig conviure el maig del 2010 dos dies, un a Ginebra i un a Berna, amb el Miquel Calçada i el seu equip.

Apart del temps de gravació ( que com és normal va ser molt més llarg del que es va triar en la versió definitiva dels dos programes) vaig tenir temps per parlar amb el Miquel sobre molts temes com la democràcia directa de Suïssa, sobre el federalisme, sobre la neutralitat i d'altres. El Miquel Calçada sap escoltar i com a professional que és, prepara molt bé tots el temes i demostra una senzillesa humana que pocs amb la seva popularitat serien capaços de practicar.

Els encarregats de triar el nou director ( o directora) de TV3 tenen una gran responsabilitat. Esperem que entre els possibles candidats escolliran el millor, sense pressions i sobretot sense por.

Jo ja en tinc un de pensat...peró no tinc ni vot ni veu.

Més vacances?. No, gràcies

El cap de setmana, la majoria de votants de Suïssa van decidir no acceptar la proposta sindical que demanava 6 setmanes de vacances per a tothom.

Un 66,5% dels votants va rebutjar la iniciativa d'una manera tan clara que pocs comentaris es poden fer. Totes les iniciatives que els darrers 30 o 40 anys han proposat reduccions del temps de treball, per activa o per passiva, han fracassat.

Dos fets s'han de destacar en tot això : primer, que a Suïssa es demana l'opinió dels ciutadans moltes vegades a l'any per tal de que els que governen recordin que qui mana és el poble. I segon, que la gent educada sota el principi de que treballar és la base del benestar, no ho oblida ni davant d'un "caramel" de més vacances.

Com és natural sortiran els que diuen que Suïssa viu dels bancs, amb un argument simplista com el dels que creuen que tots els francesos són bons amants o que a Espanya tothom sap tocar la guitarra i ballar flamenc.

Són els que obliden l'industria farmacèutica, d'alimentació, la rellotgeria, la maquinaria i tants d'altres camps on els suïssos guanyen el pa dia a dia amb el cap clar per saber que més vacances per a tothom significa una despesa econòmica impossible de defensar ara per ara.

Solucions, ara

El malestar de molts catalans envers les actituds repetidament despectives que Espanya regularment ens etziba, tant en assumptes polítics com econòmics i fins i tot culturals, fa que cada vegada amb més força es plantegin públicament sortides a aquest encalç continu.

Norman Davies és un escriptor britànic, especialista en història contemporània. El seu darrer llibre sobre els regnes d'Europa desapareguts ("Vanished Kingdoms") ha venut 50.000 exemplars en les seves primeres cinc setmanes a les llibreries, tot i les seves 800 pàgines de teoria política.

Davies considera que amb els estats succeeix el mateix que amb els allaus: la tranquil·litat aparent de la superfície amaga un possible despreniment tot d'un plegat, amb gran sorpresa dels que no veien o no volien veure altra cosa que lo superficial. Els millors exemples són la caiguda de la URSS, i la desaparició de Iugoslàvia, Txecoslovàquia o la República Democràtica Alemanya.

En unes recents declaracions, Norman Davies va parlar de les organitzacions polítiques que podrien desaparèixer en un futur immediat. Bèlgica és un ferm candidat i fins i tot Itàlia podria dividir-se en una part nord i una part sud. També considera que Catalunya i el País Basc poden molt bé separar-se d'Espanya i, com a britànic, no oblida que el seu país també pot desfer-se, començant per Escòcia, encara que a "càmera lenta".

El senyor Davies es pot equivocar en les seves apreciacions. O potser no. A Catalunya ja es parla amb molta claredat de independència, de federalisme o de millorable autonomia .

Ha arribat el moment en que les personalitats polítiques responsables comencin a exposar possibles solucions de futur, sense amagar les dificultats, per tal de crear un estat general de debat obert, fins que finalment siguin els catalans els que decideixin com volen continuar existint com a poble i com a nació.

No oblidem les paraules d'Espriu : "Els homes no poden ser si no són lliures".

Estat propi?

Observar les coses de lluny, vull dir amb distància física, té avantatges i inconvenients. Per una part és possible jutjar fets i persones amb una certa flegma, amb un criteri poc influït per l'entorn, però per altre banda pot mancar justament l'entorn que permet conviure amb el contrast d'opinions diari que enriqueix els coneixements i les idees pròpies.


Segons les darreres estadístiques publicades, només un 29% dels catalans vol un estat propi, un 30 % desitja un estat dins una Espanya federal, 28% trien ser una comunitat autònoma dins d'Espanya (cosa que amb tots el defectes que es vulgui ja existeix ara) i un 5% preferiria ser una regió espanyola, que vol dir ser una província com en temps passats.

L'enquesta, malgrat la seriositat que sembla donar el CEO, té "gat amagat". El enquestadors donaven 4 respostes possibles per definir la relació de Catalunya amb Espanya, de manera que els preguntats es dividien segons les seves tendències cosa que explica que el percentatges de tres de les opcions siguin molt semblants.

La segona pregunta de l'enquesta era sobre el que la gent faria davant un referèndum per la independència de Catalunya. Las dues respostes possibles eren si i no. Els resultats indiquen que un 45 % votaria a favor de la independència, un 25 en contra i la resta no aniria a votar. Aquí, amb només dues opcions, els percentatges són més definits.

Per acabar de definir l'enquesta, mirem els resultats per partits: un 55% de votants de CiU estan a favor de la independència, del PSC un 27%, 9% del PP, 95% de ERC i 99% de SI.

Ara que fins i tot respectables polítics molt discrets en el passat a l'hora de parlar de la independència de Catalunya semblen disposats a marcar públicament la seva posició, potser ha arribat el moment de plantejar-se un debat públic, obert i seriós sobre aquest tema, per damunt d'enveges, lluïments o travetes politiques. Qui comença?

Les sabates de la Presidenta

La senyora Eveline Widmer-Schlumpf és un dels set membres dels govern suïs, amb el departament de finances al seu càrrec. També durant tot l'any 2012 és la Presidenta del país, càrrec anual i rotatiu entre els membres del govern.

La senyora Widmer-Schlumpf, originaria del cantó dels Grisons, a l'extrem est de Suïssa viu al centre de la ciutat de Berna per raó dels càrrecs que ocupa.

La ciutat de Berna , en la seva part antiga, disposa de sis kilòmetres de passatges coberts, anomenats Lauben, que permeten caminar sota cobert cosa molt d'agrair durant els llargs hiverns i els dies de pluja.

La senyora Widmer-Schlumpf és molt discreta i eficient (cosa bastant habitual a Suïssa) i acostuma a llevar-se molt d'hora per anar caminant fins a la seu del govern, a uns deu minuts a peu de casa seva. Tant d'hora que uns veïns varen queixar-se perquè les sabates de la Presidenta feien massa soroll quan ells encara estaven al llit. Es de suposar que eren sabates d'hivern amb uns talons tant sòlids que feien ressonar, dins dels passatges coberts, els passos decidits de la senyora Widmer-Schlumpf.

La Presidenta va excusar-se i va deixar immediatament de posar-se aquelles sabates tan poc discretes.
L'anècdota de les sabates fa reflexionar sobre dos o tres fets importants. Primer: la senyora Presidenta de Suïssa va a la feina caminant, com qualsevol ciutadà, sense necessitat de desplegaments especials de seguretat. Els que vivim a Berna, estem habituats a trobar-nos asseguts al tren, o a l'autobús, al costat d'un senador, d'un diputat o d'un alt càrrec. Un símbol de respecte, educació i discreció que en pocs llocs del món encara es troba.

Segon: la senyora Presidenta a la feina a primera hora del matí, fins i tot abans que molts dels matiners habituals. Un alt càrrec públic, portat sense lluïments personals i amb eficiència , no és un regal del cel ja que demana molt sacrifici personal. Almenys allà on les coses funcionen com cal.

I tercer: la senyora Widmer-Schlumpf es va disculpar i modificar el seu calçat en un acte normal de respecte als veïns. Cal dir que el fet no ha rebut cap titular als diaris o a la televisió, i que ha quedat en un discret segon pla, desconegut per la majoria dels suïssos.

Val la pena, fins i tot discrepant de la seva posició política, ser governat per gent com la senyora Widmer-Schlumpf, que responen a l'imatge que tothom voldria pels seus governants.

Democràcia a mida

El nivell de democràcia d'un país no es pot mesurar tan fàcilment com la temperatura o el pes. Tots sabem que hi ha democràcies i democràcies i que l'antiga Grècia, històricament "inventora" de la democràcia, avui no seria acceptada com exemple de igualtat entre tots els ciutadans.

A Alemanya sembla ser que la democràcia funciona a un nivell bastant alt si considerem que el fins ara president del país ha dimitit, pressionat per les sospites i les evidències de certs comportaments incompatibles amb el càrrec que exercia. Per cert que és el segon president que dimiteix en poc més de dos anys, encara que per raons ben diverses.

El president d'Alemanya no disposa de poder executiu encara que per la seva posició representa a l'interior i a l'exterior l'imatge del país i consegüentment els ciutadans li demanen un comportament personal net i lluny de tota sospita d'ordre polític, econòmic o social.

La diferència amb altres països es molt clara, i sense anar més lluny constatem que Espanya no disposa d'un nivell democràtic igual al alemany ja que el cap de l'estat ni és elegit, ni pot ser jutjat, i l'opinió pública, almenys fins ara, ni el critica ni li demana explicacions de res directament lligat amb el seu comportament personal, les seves finances o el seu entorn. I si algun dia plega, el substitut ja està decidit sense que els ciutadans l'hagin escollit o ratificat.

Ja ho he dit al començament: hi ha democràcies i democràcies. Per ara.

Maneres de començar el dia

Les formules per començar el dia ben despert i amb energia per plantar cara a tot el que ens arribi són molt individuals. Hi ha qui prefereix fer uns minuts de gimnàstica, d'altres prenen un complexe vitamínic i fins i tot alguns asseguren que uns ous ferrats i un cafè ben fort són imprescindibles.

Un sistema infal·lible, encara que un xic masoquista, és escoltar uns deu minuts al senyor Federico Jiménez Losantos, per exemple a les set del matí. Només deu minuts, que tampoc el cos està fet per suportar massa temps la tirallonga de despropòsits, insults i mentides que dia si dia també el popular periodista deixa anar contra Catalunya.

Després d'escoltar al senyor Jiménez Losantos, ja estarem una mica vacunats per rebre sense massa alteració les bajanades sobre Catalunya i els catalans que molts personatges i mitjans de comunicació de fora ( i també alguns d'aquí) deixaran anar la resta del dia.

Els deu minutets dedicats al senyor Jiménez Losantos ens poden permetre saber per on ens atacaran tots el que per enveja, malicia o ignorància volen una Catalunya despersonalitzada, amb mala memòria històrica i submisa a la voluntat dels altres.

Ara és el moment

La fallida de Spanair demostra fins a quin punt els fets van demostrant la tàctica dita del "salami" (un tall fi darrere l'altre) per aconseguir que Catalunya se'n vagi a fer punyetes.

En les actuals circumstàncies econòmiques es fins i tot explicable que la Generalitat no pugui injectar més diner public a una companyia privada que sense l'entrada de capital de Qatar Airlines es quedava sense futur rendible.

Tot i que és un greu problema pels treballadors de l'empresa, pels passatgers amb bitllets pagats i per l'il·lusió d'alguns de tenir una companyia aèria catalana, crec que les coses van més enllà, i l'estroncada privatització de l'aeroport del Prat n'és un bon exemple.

Catalunya no disposa de les infraestructures que corresponen al seu potencial industrial i econòmic per manca clara d'interès de l'estat central, mani qui mani, que no és cosa de Zapatero sinó que ve de molt més lluny.

Ni corredor mediterrani, ni bones connexions ferroviàries amb Europa, ni carreteres adequades de caràcter gratuït com en altres Autonomies, ni, ni, ni...

Ahir a la nit, a Manresa, es va celebrar un acte de presentació de "Manresa per la Independència", clamant per la consecució d'un estat propi. Sembla factible poder fer el setembre del 2014 un referèndum sobre la independència si a l'entusiasme de Manresa hi ajuntem el d'altres ciutats que ja han fet o preveuen fer actes similars. El moment és favorable per parlar d'aquestes coses i no s'ha de desaprofitar.

Monarquia "versus" República

Les activitats sospitosament il·legals d'un membre de la família reial espanyola ha tornat a disparar la polèmica "monarquia versus república" que apareix i desapareix cada dos per tres.

Catalunya tolera passivament la monarquia espanyola, encara que cada vegada menys, degut a una manca de moviments continuats i efectius que portin a un sistema polític diferent a l'actual (la independència per a alguns, o el federalisme republicà amb Espanya per els més conformistes).

Em sembla evident que la monarquia espanyola ha sofert els darrers anys un desprestigi que s'ha produït en gran part per culpa dels mateixos membres reials, i també per la maduresa que algunes noves generacions demostren davant una institució imposada i de principis propers a la il·legalitat (impunitat jurídica del rei, preferència del baró per la continuïtat del sistema, etc.).

Malgrat els esforços per sobreviure com a institució, dubto molt que el segon marit de la senyora Letizia Ortíz arribi a ser el rei que retorni prestigi a la monarquia, encara que no li manca vocació de gerro de flors.

Catalunya ha de decidir si vol continuar acceptant fer part d'una Espanya monàrquica, o fer el camí independent que cada vegada més ciutadans desitgen. Tots els polítics que van proposar solucions autònomes per Catalunya durant la darrera campanya de les eleccions catalanes, han de tornar a fer propostes concretes ara. No és justificable el silenci de Carreteros, Laportas i molts d'altres.

Tornar a callar i desaprofitar totes les ocasions per donar a la població de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur és un despropòsit històric imperdonable.

Segona carta republicana als Reis

Benvolguts senyors

L'any passat us vaig escriure una carta oberta que, malgrat totes les il·lusions que la van generar, no ha tingut ni de bon tros la resposta que jo esperava de vosaltres.

Recordaré el text complert:

"Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l'únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il·lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il·lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d'idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s'han de començar a guarir amb una baixada de l'atur. Si l'atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira...

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l'atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l'any vinent us escriuré fins i tot una carta d'agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil·lusioneu."

Em sap molt greu, però no us puc escriure la carta d'agraïment i segueixo sense creure en vosaltres. Encara que tinc el pressentiment que si les coses no han millorat és més per culpa de nosaltres que vostra.

Estic disposat a fer un acte d'humilitat i de paciència i esperaré un any més. Segur que ens donareu un cop de ma.

Rebeu una abraçada d'un esperançat incrèdul.