Tot depèn de nosaltres

La manifestació del dia 11, convocada per l'ANC amb el lema "Catalunya Nou Estat d'Europa", ja està provocant esveraments, penediments, amagades i actituds de sorpresa.

Tothom disposa del dret d' anar a la manifestació, o de no anar-hi, sense necessitat de donar masses explicacions, llevat dels anomenats "personatges públics" que si que han d'explicar la seva posició perquè els seus càrrecs, del nivell que siguin, ho porten implícit.

Llegir les raons que han portat al president Pujol o al senyor Duran i Lleida a participar a la manifestació, pot fer que més d'un es fregui els ulls i molt es quedin bocabadats al descobrir arguments que tindran de demostrar que no són " de circumstàncies" sinó sentits.

Veurem com aniran les coses el dia dotze, i el tretze, i el catorze i els següents. No n'hi ha prou de sortir a la foto: s'ha d'actuar en conseqüència abans i després de la manifestació, altrament tot serà un castell de focs.

Pere Quart ho va escriure l'any 1969, ai las! :

" Tot depèn, sapiguem-ho!

  de la fe, de l'amor,

  de les obres.

  Tot depèn de nosaltres.

  Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

  els joves!"

Progrés i natura

El dissabte dia 1 de setembre en un parc públic de la ciutat de Zuric es va plantar una noguera. Fin aquí res d'especial, encara que sempre es simpàtic llegir que en una ciutat es planten arbres .

Resulta que l'any 2003 es van comptabilitzar 5.000 arbres fruiters dins del perímetre de la ciutat de Zuric, quantitat que es va considerar d'alarma vist que el creixement urbanístic havia eliminat una gran quantitat d'arbres per donar pas a industries i habitatges.

L'ajuntament es va proposar en deu anys augmentar fins a 10.000 els arbres fruiters i ho han aconseguit un any abans del termini. Estem parlant d'arbres fruiters dels de sempre, alts i ferms a l'edat adulta, ja que no es tracta d'arbres baixos, plantats en espatllera i en franges estretes per facilitar les collites.

La superfície de la ciutat de Zuric és un 25% menor que la de la ciutat de Barcelona i els 10.000 arbres fruiters es troben en parcs públics i jardins particulars, cosa que es d'agrair per part de tothom . I també és una noticia que permet esperar un efecte positiu de contagi per tal de reconciliar progrés i respecte per la natura. 

Escolti, President...

Vostè, senyor Mas, ha donat la sensació d'haver perdut el nord, com es diu vulgarment. Fer coincidir la sol·licitud de rescat a Espanya amb la declaració de no assistència a la manifestació de la Diada és una badada de vostè i dels seus assessors.

El rescat, tothom ho sap, es farà amb el nostres diners, situació esperpèntica i que per ella mateixa ja justifica girar l'esquena al govern de Madrid. Per altre banda, l'entrevista amb el senyor Rajoy per parlar del pacte fiscal, d'un pacte fiscal aprovat pel Parlament, dona la sensació que ha estat anunciada per col·locar-lo a vostè en una situació de submissió que el poble català no esperava.

Vostè, senyor Mas, ha de sortir a donar la cara i explicar als catalans ( a tots, als que es manifestaran i als que no) com pensa compaginar el reguitzell de greuges que Catalunya rep del govern central amb la dignitat que Catalunya i els seus polítics han de defensar, per damunt dels interessos personals o de partit.

Tinc la lleugera sospita que vostè ja ha pensat en avançar les eleccions i que ho manté en secret per no "esvalotar el galliner" abans d'hora. Es cert això?.

Li tornaré a preguntar el dia dotze de setembre.

El dotze de setembre

No tinc cap dubte que la propera Diada tindrà una participació i un ressò com segurament no s'ha vist des del 1977 ("Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", ho recordeu?).

Malgrat la crònica dificultat de donar una imatge d'unitat, hem de suposar que la Diada d'enguany permetrà que, almenys per un dia, tots els que volen una Catalunya sobirana oblidin les diferències de forma i demostrin els arguments de fons.

El dia dotze de setembre, una vegada fet el balanç de participació del dia anterior, amb les xifres inflades i les xifres desinflades, alguns passaran llista dels no assistents i d'altres justificaran la seva presencia amb retòriques barates per no fer enfadar els seus votants.

El dia dotze de setembre veurem quins són els polítics que creuen en el que fan i en el que diuen, i quins miren d'anar trampejant per arribar a mantenir la seva situació de privilegi sense ensurts.

El dia dotze de setembre, el poble ha d'exigir als seus dirigents que de manera clara i sense embuts comencin a empedrar el que fins ara ha estat un camí de terra, un camí que tothom sap on porta però que s'ha de fer practicable d'una vegada per totes.

Celebrem el dia onze com cal, i vetllem perquè ni el dia dotze ni els següents no s'ignorin les il·lusions d'un poble que sap el que vol.

Avui hem de parlar de Suïssa...

...parlar i escriure ja que avui, Festa Nacional, fa 721 anys de la primera Carta Federal signada per les comunitats de Uri, Schwyz i Unterwalden i que es considera el document que va crear les bases per la formació de les diverses aliances que van finalment permetre d'arribar a la Confederació actual.

Suïssa és un país petit, envoltat de Estats amb molt poder històric (França, Alemanya, Itàlia, Àustria), amb una geografia i un clima poc propicis per una agricultura fèrtil, i sense cap recurs mineral .

Suïssa ha estat dins de l'historia europea un país de pas i un país pobre fins fa molts pocs anys. Les emigracions suïsses a molts països europeus, als Estats Units i l'Amèrica Llatina eren un símptoma de la necessitat d'emigrar per menjar, per dir-ho d'una manera clara i fàcil.

No cal fer cap lliçó d'història (ni en tinc la capacitat) per veure que gràcies a la neutralitat acordada al Congrés de Viena l'any 1815 i reconeguda per tot Europa, per la introducció de la democràcia directa i pel respecte entre els diversos cantons, les diverses religions i les quatre llengües, el país va crear un terreny molt apte a participar de la revolució industrial no tant amb recursos materials, sempre tan escassos, sinó per l'estabilitat política i l'esforç i el treball dels seus habitants.

Malgrat els tòpics que circulen segons convé, Suïssa no viu dels bancs sinó del seu treball i de la formació que es dona a tots nivells, des la venedora de xarcuteria fins al físic nuclear, per donar dos exemples extrems. Només cal veure l'index d'ocupació, les hores treballades, les poques festes i els inexistents ponts per saber d'on surt el benestar.

Els meus 43 anys residint a Suïssa no m'han fet oblidar els meus orígens, però en un dia com avui em sento feliç d'estar aquí i per això llenço un "Per molts anys Suïssa" amb tot el cor.

Paraules i calumnies

Estem tan malament que els fets han estat substituïts per paraules. Tothom parla, no per donar explicacions i solucions sinó per justificar la seva ineficàcia i fins i tot la seva ineptitud. 

Sentir parlar els polítics i fer-ne cas ha estat sempre una actitud d'alt risc. Tots hem viscut dotzenes de vegades actuacions contradictòries amb les propostes amb les que el polític de torn afalagava els seus probables electors i seguidors. 

Per justificar-nos ens hem dit que el de dalt no sempre fa el que vol. La tragèdia és que ara no fan ni lo que volen i molts ni tant sols lo que poden. 

Sentir les darreres declaracions del ministre espanyol d'Hisenda Cristóbal Montoro, indignes de qui per definició ha de ser servidor (ministre prové del llatí ministrare que vol dir servir), amb arguments prepotents i insultants per a Catalunya demostren fins a quin punt l'incapacitat per detectar els problemes i, no cal dir-ho, per solucionar-los domina la situació política actual dins l'estat espanyol.

Cada vegada ha de ser més clar per a tothom que l'única sortida per Catalunya és la que el Col·lectiu Emma ha publicat amb l'adhesió de quaranta personalitats catalanes que jo crec de lectura obligada. 

Diguem no !

El senyor Rajoy ha demanat a Brussel·les que materialitzi ràpidament l'ajuda directa a la banca aconseguida en l'anterior Consell Europeu. Donar pressa a la UE quan la mala gestió, anterior i actual, ha fet arribar a la situació desesperada d'ara és senyal d'haver perdut els papers i les bones maneres. És un captaire dient als passants que s'afanyin a posar diners al platet. Per molt que la llei ho digui, aquest senyor i el seu govern no ens representen. Diguem no !.

La Generalitat ha negociat un crèdit a la desesperada de 500 milions d'euros per tal de fer front als pagaments més urgents, essencialment de nòmines, degut a la manca d'ingressos. Tal com s'ha dit moltes vegades, l'estat central deu a Catalunya 759 milions per infraestructures de l'any 2011 i 211 milions del 2012. També deu 1.450 milions del Fons de Competitivitat del 2011 i 253 milions per la Llei de dependència de l'any passat. Total uns 2.500 milions llargs que el govern de Madrid no sembla estar en condicions de pagar, ara per ara. Es pot aguantar tanta humiliació?. Diguem no !.

La premsa estrangera no s'amaga de considerar al senyor Rajoy d'incompetent i textualment de tòtil. No ha fet, ni sembla disposat a fer per manca d'idees, res que incentivi la producció industrial, que redueixi l'atur i que permeti un nivell de formació professional i d'estudis més alt. I sense aquestes tres coses és impossible frenar la caiguda al fons més fons del pou. Hem d'anar en el mateix carro que aquesta gent?. Diguem no!.

Ara més que mai és veritat el clam del Raimon: Diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.

(Il·lustració : Gravat "Empresonament" de Manel Marzo-Mart)

El català novament atacat

L'ús normal del català com a llengua pròpia sembla que no hi ha manera de que s'entengui més enllà de l'Ebre. La darrera sentència del Tribunal Superior d'Espanya anul·lant quatre articles del decret de la conselleria d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya que defineixen el català com la llengua vehicular en l'ensenyament infantil de tres a sis anys, és una bufetada a tot intent de normalitzar el que amb quatre dits d'enteniment tindria d'estar normalitzat ja fa molts anys.

Considerar el català a Catalunya com a llengua pròpia amb la prioritat en l'ensenyament i en l'ús, només ho pot negar i combatre qui tingui una mentalitat arreladament conqueridora, com històricament ha demostrat gran part d'Espanya.

El president Mas i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau s'han afanyat a dir que la sentència no afectarà el model d'immersió lingüística a les escoles. Tant de bo sigui veritat, però no n'hi ha prou. Catalunya espera que CiU, que és al govern, i tots els altres partits de l'espectre polític català que volen una nació amb personalitat pròpia , facin finalment un front comú per defensar junts els mateixos interessos i marcar el camí a seguir els propers anys fina a arribar allà on les decisions sobre Catalunya es prenguin només a Catalunya.

La llengua catalana maltractada

Maltractada i menyspreada. Els de la meva generació, escolaritzats sense un minut de català ni al parvulari ni a la universitat, veiem amb molta preocupació com van reculant molts dels bon progressos fets els darrers decennis per donar al català la normalitat que durant anys ens va ser negada. 

En moments on la preocupació de molts és d'ordre econòmic, pot semblar que la crisi de la llengua és una cosa menor i segurament ho és pels que no saben si podran demà pagar el lloguer, o anar a treballar o omplir el plat. 

Però, tard o d'hora, fins i tot el problemes menys aguts esdevenen un greuge més per afegir als molts que els catalans hem sofert durant segles. L'any 2008, el lingüista Joan Solà, en un article amb el títol " Cap on va Catalunya?" escrivia : "En l'aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s'hi adhereixin".

La recent decisió del govern del senyor Bauzà a les Illes, naturalment amb el recolzament del PP balear i el PP de la resta d'Espanya, per tal de rebaixar la posició del català dins de les institucions balears, és un episodi més dels molts que amb molt o poc soroll ens arriben cada setmana per no dir cada dia. 

Els atacs exteriors (i fins i tot alguns d'interiors) a la normalitat de la nostra llengua no els podem ignorar. Sense una reacció política i cultural el futur del català serà poc esperançador. 

Mentides, incompetència i impunitat

Mentre mig món comenta, fins i tot amb detalls, l'estat desastrós de l'economia espanyola i la manca de visió del govern, aquí s'ha anat enganyant a la gent amb frases d'auto-promoció més buides que la butxaca de molts.

El rescat d'alguns bancs espanyols sembla que, per començar, pot arribar a necessitar d'uns 40.000 milions d'euros, quantitat que augmentarà quan entrin a la llista de nàufrags un parell d'altres bancs que en el fons són caixes d'estalvis disfrassades per decret.

Cap govern del món no vol que els ciutadans s'esverin innecessàriament i les noticies dolentes es dosifiquen i fins i tot es maquillen per no donar un ensurt amb massa brutalitat . El govern espanyol en l'assumpte de Bankia i en tota la situació del rescat bancari ha mentit, que és molt pitjor que dosificar o maquillar. Sembla que la mentida, tal com va dir Soljenitsin de la URSS, ja no és una categoria moral sinó un pilar de l'estat.

Quan érem adolescents, els pares ens parlaven dels perills d'anar amb males companyies. Ha arribat el moment de recordar aquests consells i trencar amb mentiders, incompetents i prepotents impunes. També amb els de dintre de casa, que tot s'encomana.