Obrim les finestres !

He llegit a l'Avui l'entrevista amb el Toni Strubell, nét del doctor Trueba, filòleg i Coordinador de la Comissió de la Dignitat per a la recuperació dels “papers de Salamanca”.

No em puc estar de reproduir literalment algunes de les frases de l'entrevista. Diu el Toni Strubell : “ Estem aquí, a casa nostra, amb les finestres tancades, pensant en petit, i la nostra situació és bastant lamentable. Molt parlar de Frankfurt peró després no sé si ens sabem vendre adequadament. Molts visitants que vénen a Barcelona i Catalunya no saben que vénen a un país amb una historia i una identitat pròpies”.

Jo soc d'un país petit (Catalunya) i visc en un país petit (Suïssa) i puc confirmar la poca divulgació del fet diferencial català per part dels ens polítics o culturals que tindrien de fer-ho. Algú em pot explicar quines conseqüències positives per la difusió del fet català s'han creat arrel de la Fira del Llibre de Frankfurt ?. És un del exemples que l'entrevistat posa com a definidor del fet d'ésser petits i sobretot d'actuar com a petits. Obrim les finestres!

Bombolles (1)

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, saben perfectament que de tant en tant s'ha de calmar el personal amb un parell de bones frases. En conseqüència, els que fan veure que manen reben cada dos per tres l'ordre d'entonar-nos un cant mel·liflu que fa que molts creguin que “ja ho tenim”.

Cada vegada que sento dir que “ens entenen”, que “compten amb nosaltres” i ens demanen que “siguem solidaris”, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l'han pispat.

Federalisme?

Ara que es torna a parlar cíclicament de federalisme com a una bona solució perquè Catalunya tingui unes possibilitats d'autogovern que s'assemblin el màxim a les que es creuen justes, voldria fer un parell de consideracions, segurament intranscendents.

Suïssa ha portat el federalisme a un nivell molt alt i, tot i que de vegades això comporta un cert fre a la presa ràpida de decisions. Ningú s'imagina aquí altre manera de governar i governar-se per a un pais petit col·locat geogràficament entre grans potències, sense recursos energètics altres que l'aigua, el vent i el (poc) sol, i amb quatre idiomes que identifiquen quatre grups d'habitants de arrels diferentes.

Ja he dit no fa molt temps que un federalisme a Espanya no és factible de moment per varies raons. Una és que el federalisme, per definició, és republicà i no sembla que ningú tingui ganes de modificar l'aparador monàrquic actual. Tampoc sembla de moment massa probable que la resta de Comunitats Autònomes, fora de una o dues, estigui per acceptar una solució federal que ha estat sempre ignorada, i en tot cas mal explicada, per part de les autoritats centrals.

Pensar que una Catalunya independent podria organitzar-se com a República Federal és anar de moment una mica massa enllà. De tota manera, pot succeir com per els bons relats de ciència ficció que quan es publiquen es veuen impossibles peró que passat un temps (de vegades llarg) es converteixen en realitat.

(Il-lustració de Manel Marzo-Mart)

Em manifesto contra el "Manifiesto..."

Abans de comentar el tema d'avui, em veig obligat a donar algunes informacions personals, per evitar que algun lector cregui que no estic en condicions de parlar del “Manifiesto por la lengua común”.

Jo parlo (i escric) set idiomes : català, espanyol, francès, alemany, anglès, italià i portuguès, a més d'un dialecte (el suïss-alemany). Fa 40 anys que visc a Suïssa (pais amb quatre idiomes oficials i que conviuen sense problemes ni imposicions) i m'he guanyat la vida principalment a països d'Amèrica Llatina i altres de parla francesa. Per tant soc molt poc sospitós de ignorància idiomàtica i de no veure més enllà del meu nas.

El “Manifiesto...”, redactat per Fernando Savater, signat inicialment per uns denominats intel·lectuals i amb l'adhesió diària de gent coneguda, em sembla sorgit d'un temps que tots haviem començat a oblidar, però que reneix ( i no només amb el “Manifiesto...”) i que ens ha de posar en estat de vetlla.

Els de la meva generació no tinguérem cap ensenyament en català, ni a la primària ni a l'universitat. Els estament oficials, no tan sols ignoraren la llengua en la que pensàvem i parlàvem sinó que ens amagaren la nostra historia. Sortosament eren en el fons poc intel·ligents i nosaltres podíem trobar maneres de no perdre el contacte amb les coses del nostre país, en gran manera amb la “complicitat” d'una part de l'Església, per molt que a molts no agradi recordar aquest fet. A Manresa, els Jesuïtes amb el Casal del Carrer de la Mel, els Escoltes de la Parròquia del Carme i arreu de Catalunya molts d'altres ens van donar oportunitat de sentir-nos catalans.

Els autors i signants del “Manifiesto...” ens volen fer creure que quant algú escanya, és la ma que estreny la que sofreix, i no el coll .

Avui soc colombià

En els gairebé quaranta anys d'activitats professionals, he visitat un centenar de vegades Colòmbia. Com és natural, tants dies viscuts en aquell país m'han permès de fer moltes i molt bones amistats amb gent de Medellín, principalment, i de Bogotà en menor mesura. Alguns d'ells han sofert molt de la situació guerrillera i mafiosa que el país viu, fins i tot com a victimes d'atemptats físics.
Per tant, si volgués, podria escriure moltes i moltes ratlles sobre la gent, el paisatge, la màfia, la guerrilla, la cultura etc..

No vull fer servir aquest racó del blog per donar una valoració personal de la situació política interna i (atenció !) externa de Colòmbia, amb uns veïns que tenen doble o triple llenguatge. Peró si que vull demostrar la meva alegria per el final feliç del segrest de la candidata a la Presidència de la República Ingrid Betancourt. No se si sabrem mai la veritat del segrest i de la alliberació. També soc conscient que encara queden uns centenars de segrestats per la guerrilla i la màfia, de manera que res està definitivament resolt. Peró potser s'ha donat un gran pas per portar la pau a un país que s'ho mereix, un país que m'estimo i que avui em fa sentir com un colombià més.

Com diu el seu Himne Nacional: “ ¡En surcos de dolores el bien germina ya!”.
Que sigui veritat!

Patriotisme i bona educació

Una vegada eliminada Suïssa del Campionat Europeu de Futbol, eliminació previsible i anunciada,tenim la possibilitat (des de Suïssa) de mirar els partits que resten fins a la final de diumenge amb una certa neutralitat, que s'adiu amb el tarannà del país.

Aprofitant aquest ambient, voldria comentar un parell de coses no estrictament esportives .

Tothom parla de Seleccions Nacionals. Per començar, es tracta d'equips de futbol triats per la Federació de Futbol de cada país. A la samarreta, els jugadors porten l'escut de la Federació, no l'escut del país (potser amb l'excepció de Turquia). De manera que cal relativitzar molt lo de “nacional” i sobretot no donar la sensació que son els països els que guanyen o perden.
Europa ha estat molt segles patint conflictes bèl-lics entre les nacions que en fan part. Enhorabona si ara tots els “conflictes” es decideixen sobre la gespa d'un estadi. Peró no cal donar-hi massa caire patriòtic, per no acabar una vegada més a bufetades.

La ciutat de Berna va tenir la sort d'acollir l'equip de Holanda en els seus partits de la primera fase. L'invasió extremadament pacífica dels 80.000 seguidors holandesos que durant gairebé una setmana van tenyir els carres de Berna de color taronja, no te precedents i és absolutament exemplar. No entraré en detalls peró cal dir que una vegada eliminada Holanda, a tots els diaris de Berna va sortir un anunci a tota plana, en colors, pagat per l'Associació Oranje de seguidors de la selecció i per l'ambaixada dels Països Baixos, on es donava a la ciutat i als habitants de Berna les gracies per l'acolliment rebut dia a dia per part de tothom. Al mateix temps, l'ajuntament de Berna va publicar als principals diaris d'Holanda també un anunci a tota plana i a colors agraint el comportament dels seguidors de la selecció.

No es tracta només d'un fet diguem-ne “elegant” sinó d'una demostració que l'esport no ha de transformar els seguidors en uns éssers cridaners, bruts i poc respectuosos de les costums locals.
Naturalment, els holandesos son un poble molt diferent a d'altres que tots sabem i que per sort no van fer cap a Berna.

Oasi (7)

Potser no em creuràs
però et diu més coses un arbre
que no pas mòlta gent.


(Il-lustració : Manel Marzo-Mart)

Tornem-hi amb la UEFA !

Em sap molt greu, però encara que no soc massa “futbolero” certes noticies em revolten i una vegada més toca a la UEFA la vergonya de ser acusada de prendre el pèl a tots els que permeten que s'embutxaqui molts milions.

Aquest cap de setmana, la premsa suïssa ha demostrat que les imatges que la televisió retransmet sobre els partits de Campionat d'Europa de Futbol han estat manipulades, és a dir censurades, per la UEFA.

Resulta que per contracte la UEFA te els drets de captació i retransmissió d'imatges de televisió en tots els camps del campionat. Les televisions estatals o privades de Suïssa i Austria no tenen altre dret que el de comprar les imatges a la UEFA, que és la que contracta material i técnics i la que decideix quines imarges surten a la xarxa i quines no.

Qualsevol incident, cartell, actitud del públic o similar que no agradi a la totpoderosa UEFA, no es retransmet i ningú arreu del mon ho veu fora dels que estan al camp. El Director General de la Televisió Suïssa ja ha fet una protesta formal perque considera inadmissible aquesta censura.

Lamentablement, no crec que passi res. Peró ens convé no oblidar que el “profeta” Orwell tenia molta raó i que fins i tot en matèries diguem-ne de segona línia, estem manipulats i poques vegades ens en donem compte.

La UEFA i la Mercedes-Benz (Comedia en cinc actes)

Primer acte

La UEFA va signar amb la Federació de Futbol de Suïssa (i amb la de Austria), amb les ciutats seu dels partits del Campionat de Europa acabat de començar i amb els propietaris del estadis elegits una serie de contractes per assegurar un bon Campionat. Naturalment la UEFA va adoptar la posició del fort, ja que és la que disposa dels drets sobre el Campionat, i per tant va exigir molt i va donar poc.

Segon acte

La UEFA va signar amb empreses de gran nivell uns contractes com a patrocinadors, o sponsors com és diu ara. En els contractes (molt substanciosos per la UEFA) els patrocinadors tenien assegurat que dins dels estadis, en tota la propaganda oficial, en els espais acotats per fer retransmissions massives i en la denominada Zona 1 ( els voltants dels estadis) no es permetria cap propaganda o consum de productes que no fossin dels patrocinadors.

Tercer acte

Prop del Estadi St.Jakob de Basilea fa poc que es va obrir una distribuïdora d'automòbils Mercedes-Benz. Tan la zona d'exhibició com la part administrativa estan dins d'un magnific edifici dissenyat per els arquitectes suïssos Herzog i de Meuron, coneguts mundialment i que han dissenyat l'estadi olímpic de Beijing i el Fòrum de Barcelona entre altres moltes obres.

Quart acte

La UEFA ha obligat a la distribuïdora a cobrir la façana i naturalment el signet i el nom de l'empresa durant el campionat de futbol ja que el fabricant asiatic Hyundai te un contracte de patrocinador i no es pot tolerar competencia tan prop de l'estadi.

Els dies de partit, la Mercedes-Benz ha donat lliure als seus empleats. Els altres dies, treballen amb llum artificial ja que tota la façana de vidre està tapada per no mostrar els cotxes exposats a l'interior.

Cinquè acte

El director de la distribuïdora Mercedes-Benz diu que, en el fons, està content de la decisió de la UEFA perquè han tingut i tenen una molt bona propaganda, que no costa ni un ral, ja que tots els mitjans de comunicació parlen d'aquest fet.

Conclusió

La conclusió és que no hi ha conclusió. Per una part molesta la prepotència de la UEFA, que s'embutxaca molts milions i que ve amb exigències que contradiuen la política de lliure mercat ja que aquí parlem d'un espai fora de l'estadi, de domini public, d'una empresa amb tots els permisos per treballar i que paga els seus impostos. Per altre part, el distribuïdor Mercedes-Benz que aprofita de la situació (injusta) per fer propaganda gratuïta del seu negoci.

En el fons, arribem al mateix punt de sempre, i que en català vulgar s'expressa com “la pela és la pela”.

Saber escoltar

Anit vaig escoltar per Internet la tertúlia de COM-Radio, que presenta Ramon Miravitllas. El tema de sortida era l'escàs interès que , sobretot a Catalunya, desperta la Selecció de Espanya de Futbol. Ràpidament la diguem-ne conversa va derivar cap a la Selecció Catalana i en general les possibilitats de que Catalunya disposi de federacions esportives reconegudes a nivell mundial (FIFA, UEFA, ...).

Es tracta d'una temàtica polèmica i, com a tal, els tertulians van anar fen sentir la seva veu. De tal manera que la millor expressió que trobo per qualificar la tertúlia es la de “galliner” ( i que em perdonin les lloques). Ningú escoltava al veí, tothom parlava alhora i el teòric moderador no aconseguia parar l'allau de crits.

Els que saben conversar, primer que tot saben escoltar. Només escoltant el contrari és possible argumentar i rebatre amb solidesa. Només escoltant s'admet la possibilitat que l'altre tingui almenys part de raó.

Peró cap dels tertulians escoltava els altres i finalment el programa va acabar sense que cap oient tingues clar el que cada personatge defensava, que és exactament el contrari de la finalitat d'un tal debat.

Com que una hora escassa abans, la tertúlia de RAC-1 va anar (amb altres tertulians i presentador) pels mateixos camins “gallinaires” em pregunto amb tota l'innocencia si no seria més profitós eliminar aquest tipus de programa, o bé convidar els tertulians d'un en un, o només convidar a qui estigui disposat a escoltar abans d'obrir la boca. Altrament, l'alternativa és un bon llibre i/o un bon disc.