Visc a la millor ciutat del món

Comencem per precisar: segons un estudi de l'empresa ECA International fet a 256 ciutats d'arreu del món, Berna obté el primer lloc com a ciutat amb millor qualitat de vida, empatada amb Copenhaguen. L'estudi està destinat als homes de negocis d'alt nivell, per tal de valorar millor els contractes de treball a l'estranger, amb correccions segons sigui el "ranking" de la ciutat en consideració. L'estadística s'ha fet amb criteris europeus on, per exemple, la qualitat de l'aire o la seguretat són més importants que els dies festius o els ponts, per posar exemples que tothom pot entendre. No s'han valorat ni els salaris ni altres factors financers. Suïssa no surt gens malament en l'estudi: llevat de Berna, Basilea (lloc 3) i Ginebra (6) passen davant de Zurich (lloc 18). Barcelona ocupa el lloc 27, contra el 29 l'any passat, mentre que Madrid conserva la posició 24. Com totes les estadístiques, aquesta també s'ha de creure amb reserves i admetre que certs criteris personals, individuals, tenen molt pes a l'hora de analitzar una ciutat per treballar i viure, sempre que es tingui la sort de poder triar. De totes maneres estic content que Berna tingui la consideració que es mereix , amb el seu caràcter tranquil, modest, net i ordenat que tots el que l'han visitat recorden.

Lleis inútils i lleis necessàries

Ja ho va dir Montesquieu (1689 - 1755): "Les lleis inútils afebleixen les necessàries".

El senyor Rajoy i "companyia" disparen cada dia una parell de salves dedicades a la Comunitat Europea en forma de lleis i de intencions que en el millor dels casos semblen fetes per parar el cop sense solucionar cap problema.

Si l'economia espanyola no millora, tard o d'hora la fallida arribarà amb totes les seves conseqüències. I per millorar l'economia s'han de activar les exportacions, s'ha de facilitar la creació de llocs de treball i s'han de reduir totes les despeses que no siguin absolutament necessàries. El govern Rajoy només sembla disposat a retallar, per cert amb més soroll que eficàcia.

Catalunya, que suporta una situació injusta cada vegada més clara als ulls de tothom, ha de decidir amb urgència sobre el seu paper dins o fora del sistema autonòmic actual. I ha de començar per explicar amb claredat les opcions possibles i actuar sense embuts, cosa difícil però no impossible.

Una nació servil treballa més per conservar que per aconseguir. Una nació lliure treballa més per aconseguir que per conservar. També són paraules de Montesquieu.

Espurnes (i 3)

• El ministre d'Economia ha anunciat més retallades a sanitat i educació. Espero que no ha facin per poder governar una població dòcil cada vegada més malalta i més ignorant. O potser si.

• Si el govern del senyor Rajoy disposés d'un Departament de Personal com els de les empreses, pocs ministres tindrien un contracte.

• Ja ho deia Joan Brossa: " Enraonen en català, però a la més mínima ocasión lo dejan delante de un interlocutor de habla castellana."

Espurnes (2)

• Podem mirar-nos en el mirall i repetir cada dia : "Som uns pobrets. No ens entenen. No ens estimen". O podem trencar el mirall i anar per feina.

• Els atacs a la llengua catalana van en augment. Són molts, i no tots de regions castellanoparlants, els que intenten deixar com un drap brut qualsevol iniciativa que afavoreixi l'ús normal del català. Incultes actuant en nom de la cultura.

• Per molt que ho intentin dissimular, els que ens manen han decidit no decidir.

Espurnes (1)

•Les mesures econòmiques que el govern de Madrid proposa demostren dues coses : que no tenen cap solució i que no han entès el problema.

•Governar i jugar als escacs s'ha de fer amb el cap.

•La roda només pot girar si augmenta el consum. Per consumir, s'ha de produir, crear llocs de treball i pagar impostos perquè siguin ben administrats. Algú creu que es va per aquest camí?

Endarrera aquesta gent...

Les relacions de Catalunya amb Espanya, és a dir amb el govern de Madrid, han estat dominades els darrers quaranta anys per un reguitzell d'actuacions imperialistes per part del govern central.

Mani qui mani a Madrid ha quedat demostrat que és impossible trobar la manera de conviure respectant els drets de Catalunya, els històrics i els adquirits per un poble que amb treball i paciència ha assolit una personalitat clara i ferma.
Els atacs regulars a la llengua catalana i al seu ús i promoció només poden arribar-nos de gent que no sap discernir el bé del mal i que creu que manar vol dir imposar.

La discriminació en el terreny financer i d'inversions que Catalunya pateix per part del govern central (podríem dir que crònicament) són el reflex d'una actitud centralista, despectiva i que no demostra cap intenció d'afluixar.

Els partits catalans, els polítics de casa nostra i les persones amb responsabilitats econòmiques i culturals han de dir clarament que ja n'hi ha prou. Mantenir la situació actual amb l'excusa de no esvalotar el galliner en moments de crisi és un error que només fa perdre un temps irrecuperable.

CDC, que fins ara nomes ha donat mostres discretes de desacord amb Madrid, pot aquest cap de setmana fer un gran pas en el camí que porta a una Catalunya que només depengui d'ella mateixa.

Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba.

Miquel Calçada a TV3

La noticia publicada a El Mundo sobre el possible nomenament de Miquel Calçada com a director de TV3 ha provocat un allau d'opinions apassionades, tant a favor com en contra, que Internet s'encarrega de fer arribar a qui ho vulgui llegir.

En realitat, poques persones poden exhibir un historial comunicador tant extens i amb tants d'èxits com en Miquel Calçada. Les opinions contraries al seu nomenament són, principalment, pel fet de ser propietari o co-propietari del Grup Flaix i de la productora Sargantana. I també, per que no dir-ho, per la seva posició clara a favor de la independència de Catalunya.

Si els seus càrrecs empresarials són un obstacle a la direcció de TV3 (que puc imaginar que si que ho són) només queda renunciar a ells, cosa res fàcil a nivell administratiu i sobretot personal.

El seu posicionament públic per la independència de Catalunya pot semblar a alguns un obstacle a la "neutralitat política" de TV3. En el fons, TV3 ha de ser un reflex de la Catalunya real, que no és només independentista. Peró és impossible col·locar de director de TV3 un personatge "neutral" políticament parlant perquè si els programes són aigualits, ningú se'ls mirarà.

Una experiència personal voldria relatar de manera breu. Amb motiu de la gravació de dos programes de "Afers exteriors" dedicats a Suïssa, vaig conviure el maig del 2010 dos dies, un a Ginebra i un a Berna, amb el Miquel Calçada i el seu equip.

Apart del temps de gravació ( que com és normal va ser molt més llarg del que es va triar en la versió definitiva dels dos programes) vaig tenir temps per parlar amb el Miquel sobre molts temes com la democràcia directa de Suïssa, sobre el federalisme, sobre la neutralitat i d'altres. El Miquel Calçada sap escoltar i com a professional que és, prepara molt bé tots el temes i demostra una senzillesa humana que pocs amb la seva popularitat serien capaços de practicar.

Els encarregats de triar el nou director ( o directora) de TV3 tenen una gran responsabilitat. Esperem que entre els possibles candidats escolliran el millor, sense pressions i sobretot sense por.

Jo ja en tinc un de pensat...peró no tinc ni vot ni veu.

Més vacances?. No, gràcies

El cap de setmana, la majoria de votants de Suïssa van decidir no acceptar la proposta sindical que demanava 6 setmanes de vacances per a tothom.

Un 66,5% dels votants va rebutjar la iniciativa d'una manera tan clara que pocs comentaris es poden fer. Totes les iniciatives que els darrers 30 o 40 anys han proposat reduccions del temps de treball, per activa o per passiva, han fracassat.

Dos fets s'han de destacar en tot això : primer, que a Suïssa es demana l'opinió dels ciutadans moltes vegades a l'any per tal de que els que governen recordin que qui mana és el poble. I segon, que la gent educada sota el principi de que treballar és la base del benestar, no ho oblida ni davant d'un "caramel" de més vacances.

Com és natural sortiran els que diuen que Suïssa viu dels bancs, amb un argument simplista com el dels que creuen que tots els francesos són bons amants o que a Espanya tothom sap tocar la guitarra i ballar flamenc.

Són els que obliden l'industria farmacèutica, d'alimentació, la rellotgeria, la maquinaria i tants d'altres camps on els suïssos guanyen el pa dia a dia amb el cap clar per saber que més vacances per a tothom significa una despesa econòmica impossible de defensar ara per ara.

Solucions, ara

El malestar de molts catalans envers les actituds repetidament despectives que Espanya regularment ens etziba, tant en assumptes polítics com econòmics i fins i tot culturals, fa que cada vegada amb més força es plantegin públicament sortides a aquest encalç continu.

Norman Davies és un escriptor britànic, especialista en història contemporània. El seu darrer llibre sobre els regnes d'Europa desapareguts ("Vanished Kingdoms") ha venut 50.000 exemplars en les seves primeres cinc setmanes a les llibreries, tot i les seves 800 pàgines de teoria política.

Davies considera que amb els estats succeeix el mateix que amb els allaus: la tranquil·litat aparent de la superfície amaga un possible despreniment tot d'un plegat, amb gran sorpresa dels que no veien o no volien veure altra cosa que lo superficial. Els millors exemples són la caiguda de la URSS, i la desaparició de Iugoslàvia, Txecoslovàquia o la República Democràtica Alemanya.

En unes recents declaracions, Norman Davies va parlar de les organitzacions polítiques que podrien desaparèixer en un futur immediat. Bèlgica és un ferm candidat i fins i tot Itàlia podria dividir-se en una part nord i una part sud. També considera que Catalunya i el País Basc poden molt bé separar-se d'Espanya i, com a britànic, no oblida que el seu país també pot desfer-se, començant per Escòcia, encara que a "càmera lenta".

El senyor Davies es pot equivocar en les seves apreciacions. O potser no. A Catalunya ja es parla amb molta claredat de independència, de federalisme o de millorable autonomia .

Ha arribat el moment en que les personalitats polítiques responsables comencin a exposar possibles solucions de futur, sense amagar les dificultats, per tal de crear un estat general de debat obert, fins que finalment siguin els catalans els que decideixin com volen continuar existint com a poble i com a nació.

No oblidem les paraules d'Espriu : "Els homes no poden ser si no són lliures".

Estat propi?

Observar les coses de lluny, vull dir amb distància física, té avantatges i inconvenients. Per una part és possible jutjar fets i persones amb una certa flegma, amb un criteri poc influït per l'entorn, però per altre banda pot mancar justament l'entorn que permet conviure amb el contrast d'opinions diari que enriqueix els coneixements i les idees pròpies.


Segons les darreres estadístiques publicades, només un 29% dels catalans vol un estat propi, un 30 % desitja un estat dins una Espanya federal, 28% trien ser una comunitat autònoma dins d'Espanya (cosa que amb tots el defectes que es vulgui ja existeix ara) i un 5% preferiria ser una regió espanyola, que vol dir ser una província com en temps passats.

L'enquesta, malgrat la seriositat que sembla donar el CEO, té "gat amagat". El enquestadors donaven 4 respostes possibles per definir la relació de Catalunya amb Espanya, de manera que els preguntats es dividien segons les seves tendències cosa que explica que el percentatges de tres de les opcions siguin molt semblants.

La segona pregunta de l'enquesta era sobre el que la gent faria davant un referèndum per la independència de Catalunya. Las dues respostes possibles eren si i no. Els resultats indiquen que un 45 % votaria a favor de la independència, un 25 en contra i la resta no aniria a votar. Aquí, amb només dues opcions, els percentatges són més definits.

Per acabar de definir l'enquesta, mirem els resultats per partits: un 55% de votants de CiU estan a favor de la independència, del PSC un 27%, 9% del PP, 95% de ERC i 99% de SI.

Ara que fins i tot respectables polítics molt discrets en el passat a l'hora de parlar de la independència de Catalunya semblen disposats a marcar públicament la seva posició, potser ha arribat el moment de plantejar-se un debat públic, obert i seriós sobre aquest tema, per damunt d'enveges, lluïments o travetes politiques. Qui comença?