dimecres, 12 de març de 2008

Les botigues (perdudes) de Manresa

Fa cosa d’un any i escaig vaig escriure per „El Pou de la Gallina“ un petit article sobre el Carrer d’Urgell, el „meu“ Carrer d’Urgell, es a dir el que jo recordo, ja que hi vaig néixer i on vaig viure - amb les conseqüents interrupcions com a estudiant a Barcelona, el servei militar etc.- fins que vaig anar a Suïssa el 1969.

No em puc estar de copiar un paràgraf de l’article esmentat .

“Manresa sempre ha estat una ciutat molt comercial, gràcies en part a la nombrosa comarca. El „meu“ carrer d’Urgell, el dels anys 40 i 50 essencialment, era molt especial. Era, i és, un carrer de dos sectors : un que va del Born fins a la Plaça Clavé, i l’altre del cap d’avall de la Plaça fins a la Muralla de Sant Francesc. El meu és el primer. En un sector que deu tenir uns 150 o 200 metres com a molt, teníem : dues botigues de comestibles (El Barco i el Comallonga), dues "tocineríes" (Gomà i Garrosset), dos barbers, dues carnisseries, dues fleques (Mercadal i Arderiu), dos pastissers (Escuder i Forn de Sant Joan), dues merceries, dues impremtes (Boixeda i Sant Josep). Però també un recader (Traver), una llibreria (Boixeda),
una camiseria (Paris, dels meus parents Rubiralta), una botiga de paraigües i objectes de pesca (del meu avi), una cotillaire, una lleteria, una gallinaire, un sastre (el meu pare Josep), un professor de ball, un escultor de marbre (Prunés), una torrefactora de cafè ( La Clavellina)...”

Ara que tothom s’ha fet usuari de supermercats, hipermercats i grans cadenes comercials, el món dels petits comerços del Carrer d’Urgell sembla molt llunyà, encara que per sort en sobreviuen uns pocs. Segur que, en general, la gent viu millor o amb més confort que fa 50 anys, però hem pagat el preu de l’anonimitat i de la massificació.

Les botigues oferien moltes possibilitats de contactes, de converses, d’amistats. He vist coure pa a la fleca dels baixos de casa meva en un forn que cremava branques seques de pi. He vist arreglar paraigües i nines i màquines de cosir. He vist fer botifarres, i he viscut una impremta on les lletres de metall es col•locaven a mà una a costat de l’altre per crear el bloc que després servia per imprimir. He vist treballar un llauner, i a un recader que anava amb un carretó a l’estació de la RENFE a cercar els paquets que després repartia per la ciutat. I he viscut el carro del gel, i els esmolets que de tant en tant passaven per el carrer. Tot això ho he vist d’infant sense necessitat de sortir del meu carrer. Les botigues i els botiguers del carrer d’Urgell van fer part de les meves vivències d’infant, unes vivències que els meus fills ja no han tingut oportunitat de conèixer. I crec que més aviat hi han sortir perdent.

3 comentaris:

Maria Pilar ha dit...

Ramon Boixet!

M'ha fet gràcia trobar-te als blogs de Regió7.

Jo tenia els avis al carrer d'Urgell 25...on hi havia la Imprempta de Sant Josep...i recordo molt bé el carrer d'Urgell que descrius dels amys 50 i 60...

I tenia un oncle, per banda de mare,que no vaig conèixer, poeta i amic del teu pare...

Ara tinc un fill que també té un blog a Regió7 i que viu a Beirut.

Una abraçada!

MP. T.P.

ferrancanet ha dit...

Hola Ramon,

des del Líban escric a Suïssa per una pàgina sobre Manresa... no està malament!

Sóc el fill (el del blog) de l'autora de l'anterior comentari, i nebot d'un company d'escola i parent ... En fi, que ja saps qui sóc tot i que no ens coneixem. Espero que l'encàrrec que vas deixar en el comentari al meu blog arribi a bon port!

Endavant amb les reflexions des de Suïssa!

VS! ha dit...

Bones

El que encara aguanta és l'URMU i aquell forn de pa on fan aquelles coques tan bones.

Si fins i tot ha desaparegut el tota cent, per convertir-se amb una tenda de xinesos.

Salut

www.manres.blogspot.com