L'any 1912 en Joan Miró va inscriure's a l'Escola d'Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l'acadèmia.
Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre "això ho sap fer el meu nét de cinc anys" per un altre moment, i no perdem el fil.
Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s'esperaven d'ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.
Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l'hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l'hi feia palpejar el cap d'un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l'objecte.
Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: "L'efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l'interès per l'escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l'hi la forma".
Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada