Democràcia directa ( primera part)

Avui al vespre tenim Reunió de Ciutadans. Un parell de vegades a l’any, l’’ajuntament del lloc on visc (Oftringen) convoca a tots els ciutadans amb dret de vot - és a dir, tots els amb nacionalitat suïssa i majors d’edat- per tal de votar assumptes d’interès local. Per altres assumptes d’ordre cantonal o nacional, anem a votar també un parell de vegades cada any.

Una característica de la Reunió de Ciutadans és que les votacions son aixecant el braç, de manera que no existeix el secret del vot.

Unes sis setmanes abans de la reunió, rebem a casa totes les informacions escrites necessàries per anar a la reunió “amb els deures fets” (estadístiques, pressupostos, textos de lleis etc.).

Aquesta democràcia directa no obté la resposta que cal esperar d’un país amb 700 anys de democràcia. Dels 11.000 habitants del meu poble, uns 5.000 tenen dret de vot. Val a dir que un 20 % de la població es estrangera y també cal comptar els menor d’edat per arribar a la xifra de votants potencials. Doncs be , generalment van unes 200 persones a la Reunió de Ciutadans, de manera que només un percentatge del ordre del 4 % fa ús del seu dret.

Per evitar que uns pocs decideixin per tots, s’ha establert la possibilitat de convocar un referèndum ( amb urna i vot secret) si algú no està d’acord amb alguna conclusió de la Reunió i pot reunir en el termini de 30 dies un 20% de signatures de la població amb dret de vot.

Avui donaré el detalls dels temes que aquest vespre es discutiran, i demà o el dissabte explicaré les incidències i els resultats. Els temes d’avui son :

- Concessió del dret de ciutadania a una senyora italiana, a una senyora de Serbia-Montenegro amb els seus dos fills petits ( el marit no es vol nacionalitzar) i a una jove de Croàcia.
- Aprovació d’un crèdit de 270.500 Francs Suïssos ( aprox. 170.000€) per connectar un grup de edificis d’un grup escolar del poble a la xarxa de calor que prové de l’incineradora de deixalles, abandonant la calefacció per gas-oil o gas.
- Compra d’un nou vehicle per el Cos de Bombers ( aprox. 275.000 €)
- Revisió parcial d'algunes lleis municipals, entre altres per baixar el 20% necessari per convocar un referèndum ( com he explicat abans) fins a un 10%.

Oasi (1)

No sé si a tu
et passa el mateix...

Moltes coses
les veig més clares
quan tanco els ulls.

El senyor Puigdellívol de l'Argentina

(Dedicat a tots els "Puigdellívol" de Manresa i voltants)

La meva activitat professional m’ha portat a viatjar durant gairebé 40 anys per molts països del món. He travessat l’Atlàntic almenys 125 vegades en cada direcció. Molt països vol dir moltes vivències, molts contactes i …moltes sorpreses.

Avui n’explicaré una que té una directa relació amb Manresa. L’anècdota data de uns deu o dotze anys. Vaig fer un vol Buenos Aires - Paris i connexió a Zurich amb Swissair (entretant desapareguda i ressuscitada sota el nom de Swiss). A l’arribada a Paris uns quatre o cinc passatgers del vol de Buenos Aires ens dirigirem a la sala d’espera per connectar amb el vol a Zurich. Una vegada allà, un del passatgers – un jove de poc més de trenta anys- se’m va atansar i em digué (en castellà) :
“ Disculpe. ¿Como hago en Zurich para conectar con el vuelo de Viena?” . L’hi vaig dir que no es preocupés ja que arribant a Zurich jo l’hi indicaria com fer la connexió. Llavors em va “disparar“ : “¿Ustéd es español, verdad?. ¿Conoce Manresa?”.

Suposo que vaig fer un salt de la cadira. Tot i la sorpresa vaig tenir l’esma de dir : “ Usted es un hombre con suerte. No solo se dirige en el aeropuerto de París a alguien en castellano, y obtiene respuesta, sino que pregunta por Manresa. Mire, joven, no solo conozco Manresa sino que yo nací allí”.

Ara el que va fer el salt va ser ell. Resumiré el que em va dir : Ell era enginyer aeronàutic i anava a Viena per visitar una empresa que subministraria uns elements de control de vol a l’Argentina. Era la primera vegada que viatjava a Europa, i per això anava amb dubtes i com que va veure que era passatger del vol de Buenos Aires, va suposar que parlava espanyol. I el seu pare era fill de Manresa.

Vaig preguntar el seu nom i em va dir quelcom com “Puidelivól”, cosa que immediatament vaig interpretar com Puigdellívol.

Malauradament l’embarcament per el vol era immediat, i a Zurich el Puigdellívol tingué de córrer per no perdre el vol a Viena. Ens va quedar temps per parlar d’un seu parent que tenia una botiga d’olives a Manresa (per els de la meva generació no és cap sorpresa ja que tot sabem on era), i poc més.

Casualitats de la vida. I es que ser manresà et fa sentir molt internacional. O no?




(Il•lustració : Xavier Ruscalleda)

Les botigues (perdudes) de Manresa

Fa cosa d’un any i escaig vaig escriure per „El Pou de la Gallina“ un petit article sobre el Carrer d’Urgell, el „meu“ Carrer d’Urgell, es a dir el que jo recordo, ja que hi vaig néixer i on vaig viure - amb les conseqüents interrupcions com a estudiant a Barcelona, el servei militar etc.- fins que vaig anar a Suïssa el 1969.

No em puc estar de copiar un paràgraf de l’article esmentat .

“Manresa sempre ha estat una ciutat molt comercial, gràcies en part a la nombrosa comarca. El „meu“ carrer d’Urgell, el dels anys 40 i 50 essencialment, era molt especial. Era, i és, un carrer de dos sectors : un que va del Born fins a la Plaça Clavé, i l’altre del cap d’avall de la Plaça fins a la Muralla de Sant Francesc. El meu és el primer. En un sector que deu tenir uns 150 o 200 metres com a molt, teníem : dues botigues de comestibles (El Barco i el Comallonga), dues "tocineríes" (Gomà i Garrosset), dos barbers, dues carnisseries, dues fleques (Mercadal i Arderiu), dos pastissers (Escuder i Forn de Sant Joan), dues merceries, dues impremtes (Boixeda i Sant Josep). Però també un recader (Traver), una llibreria (Boixeda),
una camiseria (Paris, dels meus parents Rubiralta), una botiga de paraigües i objectes de pesca (del meu avi), una cotillaire, una lleteria, una gallinaire, un sastre (el meu pare Josep), un professor de ball, un escultor de marbre (Prunés), una torrefactora de cafè ( La Clavellina)...”

Ara que tothom s’ha fet usuari de supermercats, hipermercats i grans cadenes comercials, el món dels petits comerços del Carrer d’Urgell sembla molt llunyà, encara que per sort en sobreviuen uns pocs. Segur que, en general, la gent viu millor o amb més confort que fa 50 anys, però hem pagat el preu de l’anonimitat i de la massificació.

Les botigues oferien moltes possibilitats de contactes, de converses, d’amistats. He vist coure pa a la fleca dels baixos de casa meva en un forn que cremava branques seques de pi. He vist arreglar paraigües i nines i màquines de cosir. He vist fer botifarres, i he viscut una impremta on les lletres de metall es col•locaven a mà una a costat de l’altre per crear el bloc que després servia per imprimir. He vist treballar un llauner, i a un recader que anava amb un carretó a l’estació de la RENFE a cercar els paquets que després repartia per la ciutat. I he viscut el carro del gel, i els esmolets que de tant en tant passaven per el carrer. Tot això ho he vist d’infant sense necessitat de sortir del meu carrer. Les botigues i els botiguers del carrer d’Urgell van fer part de les meves vivències d’infant, unes vivències que els meus fills ja no han tingut oportunitat de conèixer. I crec que més aviat hi han sortir perdent.

Eleccions i poesia

Tenia ganes d’escriure sobre les eleccions del diumenge. Però no ho faré, per dos motius essencials : de Suïssa estant, com de l’estranger en general, ja s’ha votat fa més d’una setmana, de manera que no cal fer especulacions o canvis, i les paperetes dels partits no votats fan companyia a altres papers i diaris, esperant una propera recollida per anar al reciclatge. I també perqué ja estic cansat d’escoltar promeses que no es podran acomplir,i estic saturat de debats que no ho són, d’improperis i d’insults.


Com tantes vegades, només em queda el refugi de la poesia per netejar l’esperit de tant llotim.
Avui he llegit poemes del lamentablement poc conegut poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons (1919-1941) del que un altre dia parlaré llargament.
Vegeu una mostra del seu talent, escrita a l’agost del 1936.


Marina

Jo no sé gaire de la marina,
dels seus misteris, dels seus vaixells;
sols sé que diuen que el mar rondina,
com fan els vells.
Tantost s’alegra com s’enfellona,
-cara de nina, cara de llop-.
L’escuma fuig a cavall de l’ona
i a tot estrop.
Passa llisquent la gaviota.
Silent s’apropa l’aire marí.
Barca de vela, blanca, remota,
ve cap ací.
L’aigua té un verd de color de canya.
La nit s’acosta. S’encén el far,
que fa una mena de claror estranya
dintre la mar.
Peixos de plata, bellugadissos.
Llum de finestres a l’infinit.
Cants que s’allunyen tremoladissos,
dintre la nit.
No en sé més coses de mars i arenes,
puix que a la musa li donc fatic
si la trec fora de les carenes…
I amb altres muses, com les sirenes,
no hi soc amic.


(Il•lustració de Manel Marzo-Mart)

Catalunya grisa?

Gairebé fa 40 anys que visc a Suïssa. Mai he deixat de seguir les incidències que tant a Manresa con a Catalunya han anat succeint. Gràcies a Internet, les possibilitats d’estar informat per premsa, radio i televisió han augmentat considerablement fins a donar la falsa sensació de participar a certs esdeveniments com si visqués a Manresa. Ja dic que la sensació es falsa, però no del tot.

Per exemple, ara que s’acosten votacions, puc seguir les informacions de cada partit sense suportar els cartells pels carrers, els repetitius missatges per radio i televisió, i tampoc tinc d’aguantar comentaris ni al la barberia ni al bar de la cantonada.

Dit això, des la distancia en aquests moment Catalunya dona una imatge grisa, com si estigués envoltada de boira , aquesta boira matinera espessa i freda; una imatge com una foto desenfocada. Em sap greu.

Anem a observar un parell de detalls:

- Davant les properes eleccions, el Govern Tripartit dona una imatge grisa. No transmet definició, color, il•lusió.
- Els de CiU, sobretot l’Artur Mas estan ja fa molt temps apagats, segurament perquè l’herència Pujol és molt difícil de gestionar, i desanima guanyar en vots i no manar.
- ERC s’ha trobat molt còmoda asseguda als poltrones de manar i no va pel carrer explicant i convencent. Ha perdut perfil i s’ha tornat pàl•lida, per no dir grisa.
- Els de Iniciativa-Els Verds també han trobat el gust a „manar“ i van una mica amb la pólvora mullada. Llàstima perquè partits petits son necessaris perquè els grans no s’adormin. Però ara estan fent migdiada llarga tots ells.
- L’Estatut ningú sap molt bé on es troba, ni quant el faran sortir de l’amagatall i el posaran a actuar. Una boira densa s’estén per damunt del vot popular que l’hi va donar existència. Gris, molt gris tot això.

Però com que visc a Suïssa, estic acostumat a veure com la boira se’n va i deixa lloc lliure perquè el sol ens animi el paisatge i l’esperit. No dubto que a Catalunya aviat la boira podrà escampar i tots sentirem la joia de viure envoltats de més colors.

I si un dia...

I

I si un dia els ocells,
pel mal que hem fet
a l'aire i al bosc,
es neguessin a cantar?


II

I si un dia
no hi haguessin
mes ocells?

El President demana disculpes

No, no es tracta del Sr. Montilla o del Sr. Zapatero. El President que es disculpa és el de la Confederació Suïssa senyor Pascal Couchepin.

Els fets demanen un espai molt més llarg que el que em proposo escriure en el blog, però intentaré resumir sense deixar res d’important per dir.

Els protagonistes de aquesta historia son els següents:

- Pascal Couchepin, del Partit Radical o Lliberal segons és vulgui traduir.
Membre del Govern (7 membres de cinc partits diferents) i President de la Confederació per l’any 2007 (és un càrrec honorífic i rotatori que dura un any)

- Christoph Mörgeli, parlamentari del Partit Popular Suís situat molt a la dreta. Escriu cada setmana un article en una prestigiosa revista i que sempre és motiu de polèmica.

En una reunió d’un Grup de Treball del Parlament, el senyor Couchepin va fer un joc de paraules amb els noms Mörgele i Mengele. Recordem que Josef Mengele era un metge que al camp de concentració de Auschwitz va fer experiments mèdics amb presoners i se’l va trobar responsable de la mort de milers de jueus internats.

Els esdeveniments es van precipitar després que es va conèixer públicament, sense detalls, la suposada capciosa errada del President Couchepin. En una nota a la premsa, el seu partit va disculpar l’errada com un problema degut almenys en part a que el senyor Couchepin parlava en alemany mentre que la seva llengua materna és el francès.

El Partit del senyor Mörgeli, molt necessitat de llepar les ferides de les darreres derrotes polítiques, va donar a la premsa del diumenge un extracte literal de la gravació de la reunió, on es pot llegir que no va ser exactament una errada sinó més aviat un poli-acudít amb poca traça.

El dimarts, el President en persona i en un acte públic va demanar disculpes a tots els ciutadans de Suïssa per els inconvenients que les seves paraules van causar, principalment als seus companys lliberals.

El senyor Mörgeli no accepta les disculpes ja que no estan dirigides a ell. Paral•lelament, resulta que les reunions del grups de Treball del Congrés son secretes i per tant la publicació d’extractes literals està penada. El „show“ que durarà encara un temps està a mig camí entre divertit i lamentable. Suïssa necessita un Partit Radical fort per que el centre polític no s’esvaeixi, i el Partit Popular (autoexiliat a l’oposició el mes de desembre 2007) aprofita qualsevol ocasió per reafirmar més i més les seves posicions d’extrema dreta. En un altre país tot això afavoriria els partits d’esquerra. A Suïssa probablement farà baixar la participació a les votacions que tres o quatre vegades a l’any tenim. Les properes seran el dia 24 vinent. Us tindré al corrent.

Manresa i els trens

Llegeixo que el suposat tren d’alta velocitat AVE arribarà a Barcelona el proper dia 20 de febrer. La folklòrica ministra de Foment ho ha fet saber a tothom amb una incomprensible alegria. Cal recordar, ja que la memòria col•lectiva és curta, que aquest tren era esperat l’any 1992, de manera que arriba (coses dels trens) amb retard. Exactament de 16 anys.

No se fins a quin punt els viatgers s’alegraran d’anar de Barcelona a Madrid amb el AVE, mentre encara se’ns nega la connexió fins a França que és com dir la connexió amb la resta d’Europa. La ministra (tant “rota” com “doblá”) no diu ni piu.

Mentrestant, Manresa segueix esperant una connexió per tren amb Barcelona digna del segle XXI. És incomprensible que per fer un trajecte tan curt, els soferts passatgers necessitin gastar entre una hora i vint i una hora i mitja, ja sigui amb la RENFE-Rodalies o amb els Ferrocarrils de la Generalitat.

A la deficitària connexió per carretera ( no vull ara parlar de l’autopista i del seu preu) s’afegeix un transport per ferrocarril que fa cinquanta anys que no ha estat capaç de fer guanyar un miserable quart d’hora als centenars de persones que cada dia necessiten fer-ne us.

Suposo que les forces vives de la ciutat (politics, industrials…) han fet al llarg dels anys moltes gestions per millorar la situació. A la vista dels resultats, potser és el moment de pensar en fer les coses amb més eficiència, de manera que es podria començar per fer plegar als que no han sabut fer-ho millor, i posar-n’hi d’altres. O no?

La „guerra“ dels minarets a Suïssa

Els membres d’una comunitat musulmana prop de la ciutat de Olten, al nord de Suïssa, van presentar un projecte de construcció d’un minaret per a el local que serveix de mesquita. Com que a Suïssa totes les obres, per petites i particulars que siguin, es publiquen a la premsa local i els plànols s’exposen al públic a l’ajuntament pertinent, les reaccions no es van fer esperar.

D’una banda els que en son favorables, o almenys tolerants, argumentant que la llibertat religiosa és un fet a Suïssa i que el minaret fa part de l’identitat religiosa de la comunitat musulmana, i per tant, mentre el minaret respongui a les condicions que imposa la llei per a tota construcció , no hi ha res a dir.

L’altre corrent és la totalment contraria a la construcció del minaret. Els motius que exposen son de molts ordres :
- Un minaret no te un caràcter religiós ja que l’Alcorà no en parla.
- El minaret és un símbol de poder polític-religiós que sorgeix de la religió musulmana, i per tant no te cabuda dins l’ordre constitucional suïs.
- La religió musulmana no dona a altres religions el dret que ara demana per a ella, és a dir, els països de majoria musulmana no permeten que es construeixi una església cristiana amb un campanar.

Per acabar d’adobar la polèmica, un grup de ciutadans, amb tres parlamentaris de la dreta –dreta al davant, han llançat una Iniciativa Popular recollint signatures per portar a votació un canvi en la Constitució Suïssa que consisteix en afegir a l’article 72 el següent tercer paràgraf:

“ Es prohibeix la construcció de minarets”.

Val a dir que la proposta és curta i clara. De moment, després de 9 mesos, la recollida de signatures no ha arribat a la xifra necessària per fer efectiva la votació, encara que la llei dona temps fins el Novembre 2009 per arribar-hi.

Seguiré informant sobre aquesta polèmica tant inusual i que d’alguna manera pot interessar a una ciutat con Manresa on la població de religió musulmana es nombrosa.