La (des)memòria històrica

La revista d'un diari dominical publicava ahir un reportatge sobre el suïs Eolo Morenzoni, de 83 anys, antic lluitador de les Brigades Internacionals a la guerra del 36.

És interessant constatar que als anys 30 Suïssa observava amb preocupació la pujada del nazisme a Alemanya i del feixisme a Itàlia, els dos grans veïns al nord i al sud i que per no causar cap mena de tensió, durant un temps el govern, i sobretot el llavors encarregat dels afers estrangers Giuseppe Motta, posaren bona cara als dos grans veïns i per mimetisme també al bàndol de Franco. Això explica que els suïssos lluitadors al costat dels Republicans fossin rapidament jutjats i condemnats a diverses penes per el fet d'haver servit en un exercit estranger, cosa que per altre banda està expressament prohibida per la constitució.

El senyor Morenzoni, una vegada tornat a casa, va ser condemnat a 2 mesos d'empresonament i es va trobar amb moltes dificultats per treballar una vegada alliberat. La mateixa “sort” van tenir altres 460 lluitadors, dels gairebé 800 originaris de Suïssa que van estar al costat de la República i dels que avui dia només en viuen cinc

Ara, una iniciativa parlamentaria ja aprovada per les comissions de dret del Parlament i del Senat, proposa l'anulació dels judicis fets fa 70 anys, per tal de reconèixer “el merit i el valor de defensar la democràcia de l'Espanya republicana enfront de la dictadura feixista” , en paraules d'una ex-membre del govern suïs.

Ara que a Catalunya es proposa l'anulació del judici al President Companys, em sembla oportú esmentar aquesta en certa manera paral·lela iniciativa suïssa.

L'ecologia i el salmó de Basilea

A la ciutat de Basilea un salmó va mossegar l'ham d'un pescador. Fins aquí aparentment la noticia no te res d'extraordinari.

Era el primer salmó que es pescava a Basilea en els darrers 50 anys. Com si volgués celebrar l'aniversari, l'exemplar era una femella de 91 centímetres de llarg que feia molt goig. Després de fer un parell de fotos amb el seu móbil, el pescador va tornar el salmó al riu.

Cinquanta anys esperant el retorn dels salmons és molt temps. Val a dir que el Rin es navegable a partir de Basilea fins a la desembocadura al Mar del Nord prop de Rotterdam i manté un tràfic molt important. Vuit centrals elèctriques presenten obstacles difícils de superar per els peixos que, com els salmons, pugen a contracorrent els rius fins anar al punt on van néixer, en una migració anual només interrompuda per condicions adverses com les construccions humanes i la pol·lució.

Fa uns 25 anys que es va engegar un projecte per recuperar els salmons al Rin superior, a base de construir passatges “naturals” a les rescloses i al costat de les centrals elèctriques. Al mateix temps, les industries que avocaven les seves aigues contaminades al Rin van fer tractaments previs i la qualitat de l'aigua millorà de manera ostensible. Cada any es tiren al riu Rin un gran nombre de cries de salmó amb l'esperança de que algun dia una decideixi tornar al lloc de sortida. Ara ha succeït per primera vegada després de gairebé 25 anys d'esforços.

Un salmó ha redonat esperances a tots els que lluiten per un riu més net, per una natura cada vegada més “natural”. Benvingut a Suïssa, amic salmó !.

La tolerància i el lleó de la Metro

Als diaris per internet (que són els que tinc a l'abast a Suïssa) excepte a e-noticies no he vist cap ressenya sobre l'entrega ahir divendres del “ XIV Premio a la Tolerancia” atorgat per l'Associació per la Tolerància, faltaria més!. L'afortunat ha estat el periodista d'Onda Cero Carlos Herrera.

En el seu discurs a l'acte d'entrega del premi, el senyor Herrera, Mister Tolerància, va dir (copio de e-noticies) : “ Els no nacionalistes som translúcids. No ens veuen. No existim.... Per a la Barcelona políticament correcta, vostès no existeixen, jo no existeixo... encara que siguem capaços de transmetre un missatge a la societat. Per això aquest valor sagrat de la tolerància se'ns fa més imprescindible que mai” etc. etc..

Gràcies, lector, per aguantar la citació. Bona prova de tolerància.

A mi, si una auto anomenada Associació per la Tolerància vol donar un premi al senyor Carlos Herrera, o com anys enrere a Fernando Savater, a l'Albert Boadella o al Mario Vargas Llosa, no em sembla ni bé ni malament. Tothom pot dedicar el seu temps i els seus diner a causes tan nobles com afavorir la tolerància. Peró que un senyor com el recent “Mister Tolerància” digui que ell és “no-nacionalista” i seguidament engegui una serie de despropòsits molt poc tolerants, em fa dubtar molt dels reals propòsits dels creador del premi.

Ben mirat és com si algú donés el premi de Vegetarià del Any al lleó de la Metro, poc sospitós de menjar verdures i que no serveix per gran cosa més que per fer soroll.

Òpera a l'Estació

El dimarts 31 d'octubre la televisió suïssa en llengua alemanya va retransmetre en directe l'òpera “La Traviata” de Verdi, escenificada dins de l'Estació Ferroviaria de la ciutat de Zuric.

El cos principal d'aquesta estació recorda en l'estil el de l'Estació de França de Barcelona, encara que amb els anys s'ha anat ampliant a diversos nivells subterranis i podem dir que avui te un espai de gairebé 10 vegades més gran que la de Barcelona. Amb tot, l'òpera va ser representada principalment en la part “clàssica” de l'estació peró amb un escenografia molt moderna. Els actors es movien entre les andanes, enmig del públic badoc assistent, el cor ballava entre la gent i s'asseia a la terrassa d'un cafè. Fins i tot una ambulància va entrar en escena per endur-se'n la protagonista Violeta en llitera.

És molt difícil explicar la vitalitat que el moviment d'actors és capaç de donar en un espai tan gran comparat amb el d'un escenari. Sobretot a una òpera que, per si mateixa i en versió clàssica, ja està molt lluny de ser estàtica i avorrida. La tecnologia moderna va fer possible que tots els cantants poguessin seguir sense problemes l'orquestra de l'Opera de Zuric que, naturalment, es trobava en un lloc fixe i allunyat la major part del temps de l'acció escènica. Un espectacle realment atrevit i reeixit i que per la seva modernitat escenogràfica va agradar molt també a joves que mai haurien anat a un teatre d'òpera.

La retransmissió va començar a la millor hora del vespre, després de les noticies, en lo que se'n diu “prime time”. La quota de pantalla va ser del 34,5 % , és a dir que un de cada tres suïssos s'ho va mirar. Una excel·lent nota per qualificar la curiositat i el nivell de l'espectador suïs.

La crisi dels totxos

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, no han provocat directament però han fet amb l'economia el que les modistes i els sastres en diuen “embastar” , es a dir han deixat assegurat amb costures de punt llarg el caos econòmic.

Durant molt temps han inflat el sector immobiliari a base de fer creure a tothom que comprar un pis o una casa està a l'abast de qualsevol. Tot consisteix en baixar el preu del diner perquè cada treballador faci números i l'hi surtin els comptes. Una vegada fet això, la pujada de preus dels terrenys i de la construcció era cosa cantada.

Una gran part de la riquesa aparent( a Espanya i a fora) s'ha basat els darrers 20 anys en la construcció, en el que se'n diu “l'industria del totxo”. Tothom coneix un parell de noms de gent que s'han fet milionaris ( de euros, ben entès) a base d'especular amb terrenys, edificis i pisos. Fins i tot la nòmina de presidents de clubs de futbol presenta una majoria de “reis del totxo” molt superior a qualsevol altre professió o ofici.

Ara resulta que tot era una il·lusió, que els crèdits es van donar molt alegrement i la gent no pot pagar-los. La construcció ha baixat molt i els preus estan en davallada imparable. Es parla de la “bombolla econòmica” que ha petat. Els especuladors tanquen les empreses i se'n van a gaudir de les seves residencies a la costa. I ningú sap com anirà la cosa, si ens en sortirem i a quin preu.
Tot plegat fa una mica de fàstic i, ai las!, encara no hem arribat al fons del pou.

Montilla i el mànec de la paella

Crec que Catalunya necessita un partit socialista fort, autònom,es a dir que no depengui en cap concepte de un ens superior i molt menys centralista. També és convenient per l'equilibri democràtic un partit de dreta que tingui les mateixes característiques. En el nostre cas el PPC està molt lluny de ser autònom o si voleu independent. Per completar l'arc polític, més a l'esquerra i al centre hi ha lloc per les formacions que tots coneixem i que d'entrada no depenen d' un partit “germà”, de manera que les podem considerar autònomes i autòctones .

El Partit dels Socialistes de Catalunya es denomina oficialment, segons els seus estatuts aprovats el 2004, com a PSC-PSOE, encara que les seves sigles siguin només PSC. Segurament és una decisió no només “gràfica” sinó que vol donar a entendre que la segona meitat (-PSOE) no és fonamental a l'hora de donar la cara.

El President Montilla fa unes setmanes va donar la sensació que malgrat la poc explicita però mai amagada relació amb el PSOE, en temes com l'Estatut i la financiació estava disposat a fer sentir la seva veu (la veu de Catalunya) i inclús es va parlar d'una confrontació amb el senyor Rodríguez Zapatero. Lamentablement no sembla que la veu del PSC tingui tota la força que els seus l'hi volen donar ja que el conformisme amb les decisions del Govern de Madrid, que són les del PSOE, es fa palès cada dia més.

La paella potser és del PSC, però el mànec,ai!,el tenen ben agafat els de Madrid.

Air Berlin fa el ridícul

La polèmica va començar amb les impresentables declaracions del President de Air Berlin senyor Hunold sobre l'ús del català per part de la companyia alemanya per les seves relacions amb els clients catalanoparlants. No cal entrar ara en detalls, que tothom ha llegit .

El Director d'Air Berlin per Espanya i Portugal, el senyor Middelmann, acaba de dir que després d'estudiar la possibilitat de fer ús del català han arribat a la conclusió que no és factible ja que suposa un temps d'adaptació de dos anys i mig i que el cost econòmic seria molt alt. Per tant, han decidit donar el tema per tancat, i seguir amb l'espanyol com a idioma principal “ ja que tothom el parla i l'entén” dins l'àmbit catalanoparlant.

El senyor Middelmann deu tenir molt poc pes dins de Air Berlin, o no coneix el territori sots la seva responsabilitat, o les dues coses al mateix temps. Ningú ha demanat que Air Berlin es transformi en una companyia on el català sigui dominant. Senzillament els passatgers catalans agrairien que algunes informacions de la companyia tinguessin en compte el fet lingüístic de la regió on ells es guanyen les garrofes. És fàcil començar poc a poc : el personal de facturació tindria de parlar el català, i una vegada dins de l'avió es podria saludar als passatgers en català, encara que fos amb un missatge gravat. No és molt demanar, crec. Swiss, i abans Swissair, ho fa i amb una cosa tan senzilla demostra una sensibilitat que ni el senyor Hunold ni el senyor Middelmann semblen posseir o practicar. Mentre existeixin alternatives a Air Berlin, ja s'ho faran !.


(Il-lustració de Xavier Ruscalleda)

La faula del lleó i els polítics

Isop és un escriptor del segle VII aC, conegut per les seves faules, ja que en va escriure més de trescentes, i va inspirar a molts d'altres escriptors com Fedre, Raïmon Llull, Samaniego etc..

Una de les faules porta com a títol “El lleó i els tres bous”:
“ Pasturaven sempre junts tres bous. Un lleó els volia devorar peró com que sempre estaven junts no ho aconseguia perquè lluitar contra tres bous al mateix temps el col·locava en desavantatge.
Llavors, amb astúcia i amb perfídia, va fer que els bous s'enfadessin entre ells, i els va separar.
I així, al ja no estar units, els va devorar tranquil·lament un darrera l'altre.”

Proposo un joc: que cada lector pensi en la situació política de Catalunya (i d'Espanya) i posi nom de partit o de polític al lleó i a cada bou. Segur que tindrem moltes coincidències.

La Diada : només un "pont"?

A nosaltres, els de la meva generació, a cap moment ni a cap nivell escolar se'ns va parlar dels fets de l'any 1714 com a fonamentals per a Catalunya i la seva identitat. L'esborrada general de lo que ara se'n diu “memòria històrica” fou enorme durant molts anys. Quan el 1980 s'instaura l'Onze de Setembre com a Festa Nacional de Catalunya, nosaltres ja érem adults i fins i tot, com és el meu cas, érem fora de Catalunya, de manera que l'impacte de la recuperació va ser molt diferent segons les circumstancies i les inquietuds de cada u de nosaltres.

Potser m'equivoco però per la majoria dels habitants de Catalunya, la Diada s'ha anat transformat en una festa més, que permet fer un “pont” i per tant sembla que el caràcter històric de la data, amb tot el que comporta de pèrdua de sobirania i de submissió a una monarquia borbònica no desitjada, s'ha difuminat.

El moment polític i social que viu Catalunya és molt dificil i per sobreviure a tots els atacs , s'ha d'intentar recuperar la Diada, amb “pont” o sense, com una dia de afirmació nacional, cosa que quasi tots el partits propugnen però que no han aconseguit del tot fins ara.

I per a nosaltres, als catalans de la diàspora, és essencial saber a “a casa” els valors comuns es recorden i es mantenen. Si més no, perquè els nostres fills puguin seguir vivint a l'exterior amb la seguretat que els lligams amb Catalunya son cada vegada més sòlids. Bona Diada a tots, “de Suïssa estant”!.

Itàlia sorprèn

Tres o quatre vegades a l'any visito el nord d'Itàlia (visc a menys de tres hores de cotxe de Milà).
És una regió rica, i per tant disposa d'uns elements socioeconòmics que no tenen altres regions italianes. La gran densitat d'empreses situades en pobles petits, alternant amb una agricultura pròspera, sobretot al Piemont i a la vall del Po, fan que l'impressió general sempre sigui molt positiva.
Naturalment Itàlia no deixa de tenir problemes ja que manca de molt recursos naturals, no te una xarxa de ex-colonies per fer un front econòmic més o menys comú, l'idioma no te cap projecció internacional, i sobretot pateix d'una mancança crònica de bons governs , per molt que cada dos per tres caiguin i s'aixequin alternativament. Crec que una de les coses positives d'Itàlia, o del italians, és que fora del quatre implicats, la gent no fa cap cas del govern i dels que manen. El país manté un bon nivell no gràcies sinó malgrat els diversos governs. Com que històricament tenim unes arrels en part comunes, potser ens hi hem de fixar una mica més i, sense crear el nostre “Berlusconi”, anar fent com ells amb una actitud a mig camí entre el “ deixam treballar i diguem ximplet” i el “demà m'afaitaràs” .