dijous, 8 d’octubre de 2015

Les banalitats de Felip VI

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz, conegut amb el nom professional de Felipe VI o, si voleu, Felip VI, ha llegit un discurs davant del Parlament Europeu a Estrasburg. No s'ha publicat el nom del redactor del discurs encara que per la seva banalitat, pot ser qualsevol funcionari del govern.

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz va dir : “Sóc europeu perquè sóc espanyol!”. Suposo que sap perfectament que també es pot dir :“Sóc europeu perquè sóc català!".

El segon marit de la senyora Letizia Ortiz no ha parlat de manera directe de cap dels problemes amb els que Espanya necessita reaccionar. El ressò internacional de les seves paraules ha estat insignificant, i només cal consultar els principals diaris europeus per constatar aquesta afirmació.


 No hi fa res. Europa no pot fer cas a un senyor amb un càrrec no elegit i basat en el fet de ser fill del seu pare. Europa disposa d'altres sistemes per assabentar-se de la realitat espanyola, i cal esperar que reaccionarà amb criteri democràtic davant de les properes decisions sobre Catalunya.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Els himnes i els xiulets

La sanció que la denominada Comissió Antiviolència ha decidit posar al Barça i al Athletic de Bilbao per la xiulada a l'himne espanyol durant la final a la Copa Del Rei al Camp Nou, ha tingut un cert ressò a l'estranger. Un dels diaris de més prestigi de Suïssa, el " Der Bund" publicat a Berna, ha dedicat un article del seu corresponsal Oliver Meiler al concert de xiulets del Camp Nou, i no em puc estar de reproduir traduïda la part final de l'article: 

"Les sancions són grotesques. I estúpides. Només fan que alimentar addicionalment el conflicte entre Madrid i les orgulloses i obstinades regions.

Els himnes nacionals no són evidentment sagrats, tampoc a Espanya, i tampoc ho és el rei. Per molt que el trofeu que es juga cada any porti el nom de "Copa del Rey".

Naturalment que hom es pot preguntar si no seria conseqüent que els catalans i els bascos fessin un boicot d'aquest torneig.

Xiulades són, però, només xiulades. I sagrat és només el dret a donar una opinió, fins i tot en la seva forma monumental, trasplantada a un estadi de futbol".

dilluns, 5 de gener de 2015

Nova carta republicana als Tres Reis

Benvolguts senyors

Us escric per cinquena vegada tot i que fins ara no heu fet massa cas a les meves sol·licituds, segurament per la meva nul·la orientació monàrquica.

En la darrera carta, l'any passat, vaig demanar-vos entre altres coses sobre  la votació sobre la independència de Catalunya: "Feu de manera que els arguments a favor i contraris a la votació siguin nets, explicatius, sense amagar els desavantatges de cada posició i sense exagerar els factors positius".

No tan sols la votació no s'ha dut a terme sinó que les argumentacions clares, tant a favor com en contra, no s'han produït, de manera que estem pitjor que abans malgrat dues o tres manifestacions puntuals de molts i molts catalans.

Reconec que una bona part del problema es troba a Catalunya. La imatge de recels i de por de perdre lideratge que demostren els partits favorables a la independència fa posar en dubte la capacitat d'autogovern que comportaria el fet de votar i guanyar.

Molta gent favorable en un primer moment a la independència va refredant els seus ànims davant el guirigall dels partits en els quals confiava.


Perdoneu-me si amb la il·lusió que d'infant em vàreu donar us escric aquesta carta que, per primera vegada, no us demana res. Si les coses milloren, potser tindré en el fons de la meva ànima una petita esperança que m'heu escoltat. Qui sap...

divendres, 1 d’agost de 2014

Per molts anys !

Avui celebra Suïssa la seva Festa Nacional, recordant el document que a l'Agost del 1291 signaren els anomenats "primers cantons" amb la decisió d'ajudar-se mútuament a defensar les seves "velles llibertats" com figura literalment en el pergamí, respectant la individualitat de cada un d'ells.

Aquest sentiment d'unió i alhora d'individualitat ha estat la base que ha permès a la Confederació Suïssa d'arribar fins avui amb una estabilitat meritòria. Una nació amb cantons històricament molt diferents, una nació que disposa de quatre idiomes oficials, i que fins i tot la capital, Berna, no és mai anomenada "capital" ( Haupstadt) sinó "ciutat federal" (Bundesstadt). Una nació amb un govern format per set membres que actualment són de cinc partits diferents, amb un president escollit entre els membres del govern pel parlament amb una durada en el càrrec d'un any.

De cap manera vull fer un panegíric de Suïssa per molt que admiri la seva manera d'integrar la democràcia directa i el respecte entre els ciutadans que parlen i pensen de manera molt diferent segons el cantó d'origen, però que saben conviure sense posar privilegis per damunt dels drets. Com tota obra humana també la Confederació Suïssa presenta alguns defectes, sens dubte, encara que les virtuts guanyen de lluny.

Els que només parlen dels bancs, dels forats del formatge de Gruyère i dels rellotges de cucut desconeixen les realitats del país. El famós secret bancari, tan apreciat fins fa poc temps, ha pràcticament desaparegut, el formatge dels forats és el Emmentaler i els rellotges de cucut són originals de la Selva Negra alemanya.


La bona formació professional i universitària és la base de l'èxit de l'industria farmacèutica, química, tèxtil i mecànica, junt amb el treball ben fet com a única possibilitat de ser competitius malgrat la manca de tot tipus de matèries bàsiques i amb una geografia que no permet disposar d'una agricultura variada i amb un clima que no dona opcions a temporades llargues de cultiu. 

dilluns, 2 de juny de 2014

... i si no, no

Ara que, per raons òbvies, la monarquia espanyola omplirà pàgines i pàgines de diaris i blogs, em sembla interessant recordar un aspecte de la relació de Catalunya amb Felip V.

A les Corts de 1702, Catalunya va acceptar el jurament de Felip V amb les següents fonamentals paraules:

" Nós, que valem tant com vós per separat, i junts més que vós, us fem el nostre rei i us jurem lleialtat a condició que mantindreu els nostres drets i les nostres llibertats, i si no, no."

La situació històrica actual no és la mateixa que l'any 1702, encara que moltes de les negatives als drets dels ciutadans catalans de llavors, encara avui es mantenen.

El Decret de Nova Planta de l'any 1716 ha marcat fins avui l'actitud dels governants d'Espanya envers Catalunya.

El futur Felip VI ha de saber que Catalunya mira endavant, que potser serà el darrer rei dels catalans i que recordi que "junts valem més que vós".


dimarts, 8 d’abril de 2014

Subirachs: Positiu-Negatiu

La mort de Josep M. Subirachs m'ha fet recordar moments molt interessants.

 Tinc dues escultures de Subirachs. Una d'elles, la que il·lustra aquest blog d'avui, la va titular "Positiu-Negatiu". Crec que serveix per recordar, ara que ens ha deixat, la forta personalitat de Subirachs, la seva força per mantenir-se fidel a unes formes d'expressió no sempre rebudes amb aplaudiments.

Vaig conèixer en Josep M. Subirachs l'any 1985 a l'Estudi Regomir de Barcelona quan jo estava recollint obra per fer una exposició sobre ell a una galeria a la ciutat de Basilea que en aquells moments jo dirigia. Molt abans, i com a manresà, havia estat al corrent de l'obra d'en Subirachs, que sempre va demostrar una gran estima per la meva ciutat, de manera que el contacte va ser molt enriquidor per a mi.

L'obra de Subirachs (escultura, dibuix i gravat) és extensíssima i veus més preparades que la meva n'ha dit i en diran la seva importància dins de l'art català actual.

La gran controvèrsia sobre la seva actuació a la Sagrada Família ha creat dos bàndols irreconciliables: els que creuen que la seva façana dona testimoni del seu temps, que no és el de Gaudí, i els que la consideren un nyap i un insult a l'obra original gaudiniana. El tema dona per moltes hores de discussió i no vull ara, amb motiu de la seva mort, portar-lo a primer pla.

Subirachs, com tants artistes, ha estat admirat i alhora criticat. L'actitud més important serà sempre el fet d'atansar-se a la seva obra sense ganes de tenir raó i deixar que sigui ella la que parli.

Per Subirachs "l'escultura és aquesta brossa divina que ocupa un lloc a l'espai".
Gràcies, Subirachs.

dimarts, 11 de febrer de 2014

Suïssa i els ciutadans comunitaris















El resultat del referèndum del darrer diumenge a Suïssa sobre la limitació d'entrada de ciutadans comunitaris al mercat laboral portarà molta cua i ara per ara ja ha disparat comentaris i crítiques de tots colors.

Suïssa disposa d'un acord de lliure circulació amb la UE, acord naturalment vigent i que a la vista del resultat del referèndum s'ha de modificar o fins i tot suspendre. El referèndum de diumenge és vinculant i dona un termini de tres anys per posar la limitació en pràctica.

Els vots positius a la limitació (50,3%) demostren que les coses no són tan clares com alguns voldrien, en cap dels dos sentits. Els arguments dels iniciadors de la consulta estan basats en qüestions demogràfiques que tothom entén: Suïssa és un país petit, actualment amb un 25% de població estrangera i que si segueix admetent unes 80'000 persones de fora cada any com fins ara, abans d'una generació la població estrangera superarà la nacional.


Altres arguments parlen de l'augment de la delinqüència en gran mesura per culpa d'emigrants de certs països de l'est d'Europa, de famílies senceres que arriben sense contractes segurs a llarg termini i que al cap de poc temps entren a l'atur i s'aprofiten de la seguretat social sense donar ni les gràcies. De fet, l'aplicació del referèndum s'ha de fer sectorialment és a dir que certs sectors de l'industria, del comerç o de la construcció disposaran d'un nombre anual d'entrades de ciutadans de la UE suficient per no bloquejar les seves activitats.

Els arguments dels contraris a la limitació (el 49,7%) parlen del perill del "si", ja que la UE pot trencar tots els acords bilaterals amb Suïssa, amb una penalització que suposa una nova estructura social amb efectes difícils de mesurar a hores d'ara.


El govern suís, que no pot per llei ignorar el resultat del referèndum, ha de demostrar ara la seva capacitat de negociació encara que ja es pot preveure una altíssima commoció interna amb un final ara per ara imprevist.

dissabte, 4 de gener de 2014

Carta republicana als Tres Reis

Benvolguts senyors

És la quarta vegada que us escric públicament continuant una tradició basada en la vostra qualitat de generadors d'il·lusions, fins i tot en els que dubtem de la vostra existència.

Suposo que esteu al corrent de l'enrenou que ha causat la convocatòria de l'anomenada consulta, que no és res més que anar a votar per decidir si la majoria vol que Catalunya sigui un estat independent.

El to dels contraris a demanar l'opinió de la gent ha anat pujant i podem pensar que, malauradament, arribara a nivells força difícils de suportar, si és que no aconsegueixen anular la decisió d'anar a votar amb mètodes potser legals però no legítims.

Dues coses voldria demanar-vos: feu que tot el procés sigui clar i que guanyadors i perdedors acceptin els resultats. Feu de manera que els arguments a favor i contraris a la votació siguin nets, explicatius, sense amagar els desavantatges de cada posició i sense exagerar els factors positius.

Feu també que una vegada acabada la votació, amb independència del resultat , tothom accepti la decisió de la majoria i es pugui entrar en una nova etapa de convivència, a tots nivells.

Potser us demano massa, jo, que no sóc monàrquic però que no vull perdre l'il·lusió que d'infant em vàreu donar cada gener durant molts anys. I potser si tot surt com cal, començaré a creure en vosaltres. L'any vinent us escriuré per explicar-me.


Rebeu una abraçada d'un esperançat incrèdul.

divendres, 30 d’agost de 2013

Cortina (reial) de fum






















La decisió de la senyora de Undargarin i els seus fills de residir a Ginebra, conseqüència de la seva fugida d'Espanya, no ha despertat a Suïssa cap mena de curiositat ni periodística ni social.

Segons diu la premsa espanyola, La Caixa ha proporcionat a la senyora Cristina el càrrec de coordinadora dels programes de la Fundació La Caixa amb els organismes internacionals amb seu a Ginebra.

Les xifres que es publiquen i que corresponen al sou, a les despeses de habitatge i l'escola dels fills situen els ingressos de la senyora Cristina a un nivell altíssim, fins i tot a Suïssa, i que de cap manera semblen justificats per les qualificacions i la dedicació que fins ara ha demostrat. La Caixa, amb els diners dels seus clients, pot ajudar a la família reial espanyola a crear una cortina de fum que tapi una part de les presumptes vergonyes de la família Undargarin.

Diuen també els diaris espanyols que l'Estat pagarà el servei permanent de vigilància a la senyora Cristina i fills, servei que als Estats Units era de sis policies.

Suïssa ès un país on és fàcil ensopegar-se amb el President del Govern anant a fer una mica d'esport amb la seva bicicleta i sense vigilància, un país on senadors, diputats, alcaldes i personalitats industrials i econòmiques poden passejar pels carrers sense cap problema. Delegar sis policies per vigilar una insignificant persona, amb l'únic "merit" de ser filla d'un rei, segur que motivarà sorpresa i rebuig quan arribi la notícia al públic.

També s'ha pogut llegir que el Rei Juan Carlos ha contactat el seu amic Karim Aga Kahn per tal de trobar una feina al senyor Undargarin. Potser no és cert però vist l'origen de la fortuna del Aga Kahn no és gens estrany que el rei el tingui com a amic. Poca feina i ben pagada.

Acabo de llegir una entrevista a Heinz Fischer, President d'Àustria, on diu que fa quaranta anys que viu al mateix pis amb la seva esposa, que ell s'encarrega de fer l'esmorzar i que quan tenen convidats a la casa, la seva esposa cuina per a tots. Aquesta vida normal és pel senyor Fischer important perquè quan acabi el seu mandat que va començar el 2004 i que acaba el 2016, serà més fàcil per al matrimoni tornar a la vida anterior al càrrec de President.

Segurament és veritat que els països tenen els mandataris que es mereixen (sempre que els puguin elegir).

dimarts, 20 d’agost de 2013

Suïssa desconcertada per un català


El Festival del Cinema de Locarno és un dels festivals europeus de més prestigi fora dels "gegants" Venècia, Berlín o Cannes, sovint més condicionats per l'èxit comercial de les pel·lícules que per una estricta valoració del fet cinematogràfic com a art.

En l'edició d'enguany, la seixanta-sisena, el premi a la millor pel·lícula ( el Guepard d'or) va ser per "Historia de la meva mort" del director català Albert Serra.

Tota la premsa del diumenge va comentar el premi destacant que l'autor era català, cosa que va permetre fer algunes comparacions amb Dalí que comentaré més endavant.

Albert Serra, poc conegut del gran pùblic tant a casa com a fora, està considerat un "enfant terrible" del cinema i les seves obres sempre s'han distingit per agradar a una minoria, cosa que a Serra no preocupa massa.
 Escriu la premsa que Serra va aconseguir el record d'espectadors que abandonaren la projecció sense esperar el final. La pel·lícula té una durada de 148 minuts, el ritme de la narració és lent i els diàlegs una mica enfarfegats, diuen. La historia narra el viatge d'un Giacomo Casanova envellit cap al sud dels Carpats, on es trobarà amb el Compte Dracula i finalment hi morirà. Els crítics alaben l'intel·ligent idea i censuren la monotonia de la pel·lícula.
Albert Serra, en l'acte final on va rebre el guardó va parlar amb un francès que recordava el de Salvador Dalí per dir que "moltes gràcies pel guardó i que podia assegurar a tothom que la propera pel·lícula seria encara més boja que aquesta d'ara". Surrealisme pur.

En declaracions posteriors va assegurar literalment : "La crítica i el públic no m'interessen. Sovint una pel·lícula agrada però per motius falsos, ja que no s'ha entès l'essència de l'obra que el director volia transmetre. L'èxit és fet molt relatiu". Finalment, sobre el Festival va dir . "D'aquest premi m'ha emocionat el fet que a Locarno, ja del començament, s'ha discutit sobre cinema i pel·lícules. Per a mi aixo és molt important".

L'Albert Serra és jove, nascut el 1975 a Banyoles, i ha demostrat que per damunt de certs interessos comercials, la seva obra desconcertarà encara molt temps. Aquest cap de setmana ha començat per fer-ho a alguns suïssos i espero que continuï per molt temps, ja que per damunt de gustos, Catalunya necessita mostrar ara més que mai la seva cara cultural com a complement de la política.