Vargas Llosa rebaixa l'Acadèmia Francesa

 Saber que l'Acadèmia Francesa donava a Mario Vargas Llosa el dret a fer part d'ella, sense que mai hagi escrit res originalment en francès, ja va fer sospitar que l'Acadèmia anava de baixa.

No cal dir que el soporífer discurs que va pronunciar en l'acte d'admissió va en perfecta companyia amb totes les activitats que el peruà mostra públicament, sobretot en les anomenades revistes del cor.

Un personatge amb les seves característiques humanes i socials no mereix massa atenció. De totes maneres en permeto de repetir el blog que vaig publicar l'any 2010, i del que no eliminaria cap lletra

«Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d'un llibre d'ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca.
L'any 1993, un amic de Lima em va regalar "El pez en el agua", sots titulat "Memorias".

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals.
La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l'escàs ressò del seu Movimiento Libertad.


No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m'han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.


El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.


Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s'apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l'espera d'aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.» 

Parlament amb quatre llengües

 A Suïssa, el dimecres a les vuit del matí es van reunir conjuntament el Consell Nacional i el Consell dels Estats, amb 200 i 46 membres respectivament, per tal d’elegir dos nous membres del Govern.

El Govern de Suïssa, compost per 7 consellers federals (ministres) de quatre partits diferents és escollit pel conjunt dels dos Consells a partir de les persones proposades pels partits.

A causa de la renúncia de dos ministres, després de 14 i 12 anys d’activitat, van ser elegits una dona d’esquerres i un home de dretes que avui decidiran amb els altres membres del govern quin ministeri dirigiran a partir de l’1 de gener del 2023. Els ministeris no estan lligats de manera fixa i es poden intercanviar quan entren nous membres al govern.

Molt interessant va ser el fet d’utilitzar els quatre idiomes oficials de Suïssa en els parlaments. Tant per part del president de l’acte, com per part dels ministres sortints, dels representants dels partits i dels nous elegits es va parlar en alemany, francès, Itàlia i romanx.

A Suïssa és un fet real que la gent parla l’idioma de la regió on viu i coneix un altre dels oficials. D’aquesta manera el diàleg és gairebé sempre possible sense intervencions de tercers i al mateix temps es dona a cada llengua el lloc que es mereix sense prioritats ni exclusions.

Berna no és Madrid.

 

Parlar clar

 És trist comprovar com moltes coses que tots donem com necessàries d'un canvi, no tan sols nom es mouen sinó que, moltes vegades, van enrere.

Parlem clar: he rellegit el meu blog del 15 de desembre del 2021 i m'he adonat que el podria escriure avui perquè res no ha canviat, més aviat moltes posicions ha empitjorat. 
Jo vaig escriure:

 

« Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos».

 

Convé parlar clar, i fort, cadascú dins de les seves possibilitats . No podem anar aguantant tanta indiferència tapada per fets sense importància propagats per mitjans comprats i per polítics de vida fàcil.

Polítics impresentables

Seguir la política d’arreu del món permet comprovar que la majoria d'alts càrrecs, una vegada a dalt, es comporten d'una manera molt diferent de la que els electors els hi suposaven.

Manar significa servir, escoltar i portar a terme els principis exhibits durant les campanyes electorals. La pràctica ens demostra que la majoria es comporta de manera contrària, deixen de ser persones “normals” i donen una imatge on la naturalitat manca.

Excepcionalment, es poden comprovar actituds molt correctes que, per cert, només son possibles si el sistema polític i el comportament de la gent ho faciliten. En aquest sentit, em permeto repetir el blog que vaig publicar el 23 de març del 2013, i que no ha perdut actualitat.

 

“

Imagineu-vos…

 

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de president 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix, junt amb un ministeri, unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d'assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Imagineu-vos que el president del vostre país, malgrat que ja no és un jovencell, és un practicant de l'esquí de fons, molt més adequat a la seva edat que l'esquí alpí.

El vostre president, en un cap de setmana llarg, decideix anar a fer una supermarató de 90 kilòmetres a Finlàndia. El president, el divendres a la tarda, truca un taxi que el porta a l'estació de tren. Una vegada arribat, arrossega el seu trolley (maleta amb rodes) i puja a un vagó de segona classe. Treu de la butxaca una poma, un refresc i un diari per tal de passar de la millor manera l'hora escassa de viatge fins a l'aeroport internacional més proper.

Arribat a l'estació de tren de l'aeroport va amb el trolley a registrar maleta i a obtenir l'anomenada "bording card". Com tothom, passa el control de seguretat i, ja que ha estat operat del maluc, ha de ser controlat en una cabina separada, sense privilegis.

Dins de l'avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

El diumenge, després d'acabar la cursa dels 90 kilòmetres dignament (són curses on el més important és acabar i no tant el lloc que s'ocupa), torna a fer el viatge cap a casa amb les mateixes característiques que el d'anada.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i es diu Suïssa i el president Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l'he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a president, em trec el barret.
"

 

 

 

Estadi Joan Gamper

 

Que el futbol s'ha tornat un objecte financer, on els milions semblen més importants que els resultats esportius, ja no sorprèn a ningú. Però molesta i ofèn.

Que els equips hagin perdut les seves característiques locals i regionals, no és cosa d'ara sinó que ja fa molt temps que es van despersonalitzant clubs fundats amb altres característiques. No sorprèn a ningú, però molesta i ofèn.

Que els seguidors del Barça tinguin al Real Madrid al punt de vista i que serveixi per donar il·lusions o disgustos, està motivat per raons no només esportives sinó també polítiques. Exactament com en el sentit contrari. No sorprèn a ningú, tot i que de vegades ofèn.

Que per raons financeres el Barça sembla que ara es posarà a disposició de Spotify i acceptarà que el Camp Nou passi a anomenar-se "Spotify Camp Nou", dona una clara explicació a la pèrdua de principis, substituïts per milions. I a molta gent aquesta actitud del Barça els molesta.
 
El Camp Nou, inaugurat l'any 1957 i on vaig tenir l'oportunitat de veure el partit contra el Borussia Dortmund dels programats per la inauguració, s'hauria d'haver anomenat "Estadi Joan Gamper", com a homenatge al suís fundador del club. El General Moscardó va prohibir al llavors president Miró-Sans de posar el nom del suís a l'estadi. Dos motius eren clars: primer Gamper era catalanista i, segon, es va suïcidar, cosa que l'església va fer servir per justificar l'eliminació de Gamper com a titular de l'estadi.

De fet, la gent sempre ha parlat del Camp Nou i els anys han anat passant sense que cap intenció de posar-hi un nom diferent hagi tingut èxit. Fins ara.

Estic segur que, si s'arriba a oficialitzar el nom de "Spotify Camp Nou", la gent seguirà parlant del Camp Nou com fins ara, tot i que l'història del club tindrà una pàgina diguem-ne trista. No sorprén a ningú, però molesta i ofèn.
 

Nova carta republicana als Reis

 Benvolguts Reis,

Un any més us escric tot i que ja sabeu que dubto de la vostra existència i que la monarquia la considero una organització gens democràtica i perfectament prescindible. Malgrat això, segueixo el costum molt arrelat d'escriure una carta als Reis, com cada any.

Vivim temps de molta tensió, on als problemes polítics, els socials I els econòmics, s'ajunten els de la salut que ens afecten a tots, a escala individual, familiar I social.

Coincideixo amb Barenboim quan diu que la millor imatge de comportament la dona un músic d'orquestra. Primer, ha de tenir sensibilitat per la música i pel seu instrument, segon, ha de tenir una bona base per captar la forma I el fons de la partitura i tercer ha de tenir sentit de col·laboració per tal de percebre el treball dels altres músics i fer possible l'harmonia del conjunt.

Espero, volguts Reis, que a més de repartir regals, fareu arribar a tothom els tres principis de sensibilitat, de base formal i de col-laboració per tal de millorar-nos I al temps fer que millori el nostre entorn. I que deixareu l'or, l'encens i la mirra per una altra ocasió.

Rebeu una cordial abraçada republicana.

 

 

Pedro Sánchez i les dònuts

 

L'aprovació dels indults als polítics catalans per part del president espanyol Pedro Sánchez ha disparat tota mena de comentaris, en sentits diferents i amb una manca general de ganes de parlar del veritable fons de les diferències entre Catalunya i Espanya.

Pedro Sánchez no oblida quins són els vots que necessita per continuar com a president i per tant, per damunt de tot, ha anat i anirà fent declaracions i actuacions que no l'afectin pel càrrec.

L'anomenada oposició a Sánchez, que no acaba de posar-se d'acord per actuar amb eficiència, és incapaç de fer canviar les intencions dels indultats i de la bona part dels catalans.

Esperem uns dies perquè es comencin a presentar les actuacions futures. Els indults, sense ser una solució definitiva, donen opcions a tranquil·litzar a molts catalans. I això, és positiu i necessari.

A l'hora de resumir el paper del senyor Sánchez, m'ha vingut a la memòria la definició que Sebastià Alzamora va fer l'any 2010 del llavors president Zapatero, també aplicable avui.

Alzamora va dir que el president era com un dònut: buit al mig i embafador per les vores. Doncs això!

El sufragi femení : un dret poc valorat

El pròxim dia 7 de febrer Suïssa celebrarà els cinquanta anys del referèndum que el 1971 va donar a les dones el dret de vot a tots nivells. 
 
“ ¿Només cinquanta anys a Suïssa?", us podeu preguntar. A Espanya es va aprovar el dia 1 d'octubre del 1931, és a dir quaranta anys abans que a Suïssa.

Com a totes les coses, convé donar-hi un cop d'ull més rigorós. De fet la Constitució espanyola del 1931 donaba a les dones el dret a votar si tenien més de vint-i-tres anys. Les discussions a les Cortes són dignes de ser llegides per tal de veure la profunda oposició de molts polítics i partits.

La primera vegada que a Espanya van exercir aquest dret va ser a les eleccions municipals de l'abril i les generals del novembre del 1933. Amb la guerra i la dictadura franquista el dret a vot no va tornar a ser possible fins al 1977.

A Suïssa, la votació masculina del 7 de febrer del 1971 va donar un 65,7% de vots a favor del sufragi femení. A l'octubre del mateix anys van entrar les primeres dones al Parlament.

Amb tot i això, van ser necessaris tretze anys per veure la primera dona fer part del Govern de Suïssa.

La senyora Elisabeth Kopp el 1984 va obrir un camí que ha portat al fet que avui, en un Govern de (només) set consellers federals (ministres), tres d'ells siguin dones.
 
  

Mà d'obra i persones

El dia 7 de juny del 1970, ara fa cinquanta anys, a Suïssa es va votar una iniciativa destinada a reduir el nombre d'estrangers d'una manera radical.

Com que la problemàtica dels estrangers segueix actual tant a Suïssa com a la resta de països europeus, val la pena recordar l'aniversari i treure'n algunes conseqüències.

La iniciativa del 1970 va ser llançada per un polític suís de nom James Schwarzenbach, de manera que finalment va quedar com a „Iniciativa Schwarzenbach" en totes les memòries dels que la vàrem viure de prop.

D'una manera resumida la iniciativa proposava reduir el nombre d'estrangers a un 10% del total de la població, Cal saber que l'any 1970 amb una població d'aproximadament 6,3 milions, 1 milió eren estrangers, essencialment italians i en menor proporció portuguesos i espanyols.

Un “sí" a la iniciativa volia dir que unes 300.000 persones havien d'abandonar Suïssa, amb tot el que això suposava de negatiu per la indústria i el comerç. Els favorables al “sí" argumentaven la pèrdua de personalitat del país, la manca d'adaptació dels estrangers (de fet eren majoritàriament mà d'obra poc qualificada) i un augment de la inseguretat ciutadana.

Una frase irónica i molt posterior de l'escriptor Max Frisch resumeix una part dels arguments: „ Vàrem demanar mà d'obra i ens varen arribar persones".

La votació va tenir una altíssima participació del gairebé el 75%. Per cert, l'any 1970 les dones no tenien dret de vot a Suïssa de manera que cal veure el resultat també amb un toc especial. El resultat del 54% contra la iniciativa va ser acceptat sense grans discussions, tot i que la problemàtica de la quantitat i de l'adaptació dels estrangers no va morir amb aquella votació i fins a cert punt es manté discretament activa.

Quant menys vol dir més

El diari digital Vox Populi explica que a La Moncloa ha començat un ball de noms que ha de portar a una remodelació interna del govern, amb la finalitat de reduir despeses de l'executiu.

Actualment el govern de Madrid disposa de 22 ministeris, quantitat que sembla exagerada en temps de crisi i de cara a l'eficiència. Per altra banda, la UE està disposada a ajudar a Espanya amb uns bons milions d'euros que clarament estan lligats a reformes estructurals. Com que les despeses en personal i ministeris s'han disparat, és necessari fer correccions per tal de mantenir un cert bon paper davant les ajudes europees.

Tenir tants ministres fa sospitar que, d'una certa manera, s'ha volgut agrair a alguns el seu treball dins del partit. Els 22 d'Espanya semblen molts si pensem que Alemanya tira endavant amb 14 ministres, igual que Itàlia, o França amb 16.

No puc deixar de fer una comparació amb Suïssa on tenim, ja fa dotzenes d’anys, només 7 ministres, actualment de 4 partits diferents. Una situació que demana molta democràcia i moltes ganes d’entendres amb el que no pensen com tu.

Tots sabem que tenir menys ministres no vol dir automàticament mes eficiència perquè els que realment treballen són els funcionaris que cal repartir entre tots els ministeris.

Però de totes maneres, de cara als altres països d'Europa, una remodelació del govern pot donar la imatge de voler baixar despeses, cosa  que agrairan els que posaran els diners que Espanya rebrà.