La Unió Europea ha donat permís a la Generalitat perquè destini uns dos milions d’euros per any com a ajut a les distribuïdores per facilitar el doblatge o la subtitulació de pel•lícules al català.
Que ens tinguem d’alegrar d’un fet que no és res més que una cosa normal (normalitzar l’ús de la llengua pròpia) ja demostra fins a quin punt el català encara està sotmès a la llei del més fort o, si voleu, del més nombrós.
Els catalans, d’ara en endavant i si realment els dos milions serveixen d’ajuda, pagaran per les pel•lícules més que els espanyols, per exemple, ja que d’una part subvencionaran amb els impostos el doblatge o subtitulació, i a més a més passaran per la taquilla del cinema. En fi, com tantes altres coses ho aguantarem per tal de no perdre l’ocasió de reduir desigualtats.
Benvingut el doblatge al català, encara que jo sóc partidari absolut de la subtitulació. El plaer d'escoltar els actors amb les seves pròpies veus fa part de l'autenticitat de l’obra cinematogràfica tal com va ser creada i interpretada.
És una qüestió d’habit que ara serà possible adquirir... sempre que la gent vagi als cinemes on es subtitula i no segueixi amb la comoditat d’escoltar el Clooney, el De Niro o la Streep en castellà o en català : les veus originals són molt millors que qualsevol altre manipulació de l’obra original.
2 comentaris:
Jo crec que el subtítols tampoc respecten "l'autenticitat de l’obra cinematogràfica tal com va ser creada i interpretada", per la senzilla raó que omplen de "mosques" la imatge i en perjudiquen els valors estètics. A triar, prefereixo prescindir de la veu dels actors que de la imatge immaculada.
És qüestió d'elegir el "mal menor" o el gust personal. El meu ordre de prioritats és: Versió original "neta", versió original subtitulada, versió doblada. Naturalment la primera opció només la faig servir si es tracta d'un dels idiomes que parlo. Altrament vaig directament a la segona opció.
Publica un comentari a l'entrada