Partits partits

Com que la campanya electoral pels propers comicis ja ha començat, encara que de manera no oficial, cal que ens preparem per rebre informacions reals, d’altres de dubtoses i moltes d’interessades sense altre motiu que atiar el foc i col•locar-se prop de les brases.

Avui es poden llegir dues noticies contradictòries. Una és la que diu que el senyor Laporta ha decidit crear un partit propi i que ha trencat peres amb el senyor Carretero. L’altre ens diu que ahir dijous Laporta i Carretero es van trobar per parlar, una vegada més, de presentar-se junts a les properes eleccions. Ja comencem!.

Vist amb una certa distància, i sense voler analitzar a fons o pontificar, trobem que el PSC està començant una estratègia per guanyar les votacions per majoria, sense necessitat de fer un tercer tripartit, cosa que no és gens fàcil, per cert.

El senyor Artur Mas sap perfectament que disposa d’una última oportunitat per accedir a la presidència de la Generalitat després de les desil•lusions de les votacions anteriors on el càrrec el van decidir les aliances i no els vots. Cal afegir que a l’Ajuntament de Barcelona el senyor Trias està en una situació igual a la del senyor Mas, amb una darrera opció a arribar a ser alcalde, encara que pot donar gràcies al senyor Hereu que li està posant les coses força bé.

ERC tem una pèrdua de vots si Reagrupament finalment es constitueix com a partit i es presenta a les eleccions. Amb un “Partit Laporta”, el vot que una vegada era d'ERC es dividirà molt afavorint a tercers. Tornar ERC al poder de la mà del PSC i fer de cambrer servint el cafè no pot ser una opció, per molt que fer part d’una llista de govern sigui atractiu.

Els altres partits, sense possibilitats reals com a tals, però amb un fort poder d’associació que pot fer decantar el govern cap a un costat o cap a l’altre, han de dissenyar les seves estratègies per entrar a discutir a l’hora de les aliances.

I com que els problemes reals continuen sense solució (Estatut, aeroport, rodalies, atur, vegueries,...) és segur que uns i altres ens explicaran rondalles per tractar de convèncer a tots que anirem bé si els votem a ells. Preparem les aspirines.

El joc dels Jocs

Els que encara tenim capacitat de sorpresa anem molt ben servits. Justament ahir l’alcalde de Barcelona senyor Hereu va explicar en solitari, com si fos una ària d’opera, que Barcelona vol organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022.

Justament el mateix es fa públic un sondeig del CiU sobre l’alcaldia de Barcelona desfavorable al senyor Hereu. Segons CiU (i per tant, s’ha de llegir amb certes precaucions ja que són art i part) el sondeig dóna a Trias 16 regidors per només 11 o 12 a Hereu, en cas que les eleccions fossin ara. Potser no és així però sembla talment que el senyor Hereu hagi volgut donar un contracop a l’enquesta a pocs mesos de les eleccions que el poden confirmar o retirar del càrrec.

Sóc un optimista, però els anys em van fent una mica desconfiat. Acostumo a no creure a cegues tot el que escolto o llegeixo i només després d’un certa reflexió i informació accepto les coses. I tot i així, de tant en tant m’equivoco. A mi, aquesta proclamació de candidatura em sembla precipitada i molt «política», si m’accepteu el terme.

Barcelona pot organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, o uns altres d’estiu o tot el que vulgueu. Ha demostrat de sobres que els ciutadans i els catalans saben fer pinya en moments decisius de cara al món. Però, de moment, un cert escepticisme ha rebut l’anunci del senyor Hereu. «Cop d’efecte olímpic», «Hereu somia amb els Jocs d’Hivern del 2022» i «Hereu diu que vol els Jocs Olímpics d’Hivern» són alguns dels titulars de la premsa d’avui.

Com que la candidatura oficial l’ha de fer el Comitè Olímpic Espanyol l’any 2013, el senyor Hereu encara pot esperar uns mesos per tal d'intentar guanyar de nou el seu càrrec a base de solucionar els molts problemes que esperen a cada cantonada de la ciutat. I una vegada arribats a aquest punt, que no dubti que si la candidatura demostra tenir cap i peus, ens hi apuntarem molts, per no dir tots.

Defensa del català a cops de pedra

Que el català és una llengua que ha de lluitar contra la degradació, el setge oficial de l’estat central i fins i tot els interessos econòmics és cosa sabuda i, ai!, més clar que l’aigua.

Els de la meva generació, “analfabets oficials en català”, que no gaudirem mai d’un sol minut d’ensenyament en la nostra llengua, potser sentim d’una manera especial les agressions, esgarrapades, travetes i menyspreus que el català pateix gairebé cada dia.

Els polítics, sobretot els responsables d’àrees de cultura, poden fer (i de fet alguns ja fan) molt perquè el català tingui el seu lloc normal dins de Catalunya i que és el de llengua del país sense que per això s’hagi d'exterminar el castellà.

Em pregunto si la nova llei del cinema presentada pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ajudarà al català, que és de lo que es tracta. Obligar a les peli cules nord-americanes a doblar o subtitular la meitat de les copies al català, i també fer-ho amb les pel•lícules africanes o asiàtiques, però no amb les d’Europa és una discriminació que no es pot defensar de cap manera.

El conseller Tresserras sap perfectament que el món del cinema es mou dins d’un terreny econòmic molt important, moltes vegades inclús per damunt dels valors artístics i culturals. Forçar a una industria a fer obligatòriament el doblatge o la subtitulació en català pot semblar un acte de cultura patriòtica molt important, però que no servirà més que per enfrontar les grans productores i els distribuïdors amb el govern, i no cal dir qui tindrà la paella pel mànec en cas d’enfrontament.

Naturalment, dins de l’article 8 de la llei del senyor Tresserras es parla de la possibilitat d’establir, en el marc de la llei, acords de cooperació amb els diversos actors del sector, «per tal d’obrir una porta al consens i explicitar la voluntat d’entesa» en paraules del conseller.

De manera que primer tiren pedres i després estenen la mà. Senyor, quina creu!

Autonomia: no, gràcies

Els territoris francesos de la Martinica i de la Guaiana Francesa van votar el diumenge sobre una proposta del govern francès d’accedir a més autonomia. La resposta va ser aclaparadora: a la Martinica un 79% va dir que no, i a la Guaiana un 70%.

Contràriament al corrent que a nivell mundial s’escampa, els que Napoleó anomenava “confettis” (per allò de les taques de color dins de l’atlas geogràfic) van decidir deixar les coses com ara estan.

Per arribar a aquesta conclusió van fer funcionar més el cap que el cor. Cada any la França metropolitana envia a la Martinica, per exemple, més de dos mil milions d'Euros en subvencions, ajuts socials, aliments i diners per l’atur. En total, per tots els territoris d’ultramar França té un pressupost de 10 mil milions d’Euros en ajudes cada any.

Com que els votants van comprendre que més autonomia significava menys subvencions, van ofegar els seus sentiments separatistes (que existeixen) i van ser pragmàtics.

No cal dir que tot moviment autonomista, i amb molt més motiu independentista, s’ha d’analitzar també del punt de vista econòmic. Un estat no pot accedir a la independència i després baixar molt de nivell o anar a pidolar ajudes.

No vull fer una relació directa entre les votacions als territoris francesos de diumenge darrer i el debat que a Catalunya comença a fer-se públic sobre una eventual independència, però voldria que algú ens parlés de la configuració econòmica d’una per ara hipotètica Catalunya independent.

Tornem-hi, que no ha estat res

Ja s’ha acabat les festes, i els ponts. Ja tothom ha paït més o menys els obligats excessos a taula i el fred i la neu han donat un valor afegit al paisatge, per a uns, i una dificultat addicional pels que han necessitat treballar o moure’s.

Aquí, a Suïssa, com que no celebrem els Reis ja fa pràcticament una setmana que les coses han tornat a la normalitat, que no vol dir a la rutina. Els problemes de tot tipus són molts i tant la imatge del país com la del govern se n'han ressentit molt. S’imposa una reflexió seriosa després del desastre bancari que ha conduit a la pràctica desaparició del sistema tradicional (amb el famós secret bancari) i que obliga a replantejar funcions i principis.

Tots els governs del món estan sofrint un desgast per causes algunes vegades alienes i d’altres de creació pròpia. La manca de solucions sobre assumptes amb influència econòmica (inflació, atur, emigració il•legal...) s’ajunta als problemes de política interna.

I tant se val si pensem en Suïssa o en Catalunya. Pels catalans és l’Estatut una preocupació i pels suïssos és la discutida composició del govern, amb set membres de cinc partits diferents. El PSC no voldria tenir necessitat de fer un tercer tripartit per guanyar i el Partit Popular Suïs no sap que fer per erosionar els altres partits per tal de dominar tot el teatre polític fent de taquiller, d’acomodador, d’apuntador, de primer actor, de director i fins i tot de claca.

Semblem molt diferents, però en el fons tots tenim els mateixos defectes i les mateixes virtuts. Si de cas a Suïssa tenim més possibilitats legals per decidir les coses a tot nivell, cosa que a Catalunya encara està per completar.

No vull començar l’any fent un panorama pessimista i repartint consells que ni puc donar ni ningú m’ha demanat. No oblido la frase d'Oscar Wilde: “La gent comença a donar bons consells quan ja no poden donar mals exemples”.

Inflació negativa...

... a Suïssa. Per primera vegada en els darrers 50 anys, l ‘inflació anual a Suïssa ha estat negativa. D’unes dècimes, però negativa.

Els càlculs de la inflació són complicats i els factors que intervenen en el càlcul, i amb quin percentatge hi són presents, pot ser inclús motiu de debat polític. El preu dels combustibles, el de l’electricitat, els interessos de les hipoteques, el preu del pa, i el de la carn, i el de la roba, per exemple, poden ser factors que, amb més o menys mesura, facin que la inflació pugi o baixi dècimes i fins i tot punts.

Els ciutadans tenen un element diari per adonar-se de l'augment del cost de la vida, i és la compra de queviures. Omplir el cistell demana, sobretot en temps de crisi, molta sensatesa i no poques comparacions de preus d’una botiga a l’altra.

A Suïssa, durant molts decennis, l’alimentació ha estat en mans de dues grans empreses, creades com a cooperatives, MIGROS i COOP. L’un i l’altre han augmentat les seves activitats des l’original alimentació fins a l’electrònica, el vestit o els viatges, creant companyies subsidiàries. L’alimentació resta, però, el seu punt fort. Estic parlant de companyies amb una facturació d’uns 20 mil milions d’euros l’any la Migros i d’uns 15 mil el Coop, tot això en un país que tan per superfície com per habitants es pot comparar amb Catalunya.

L’entrada a Suïssa fa un parell d’anys de les empreses alemanyes ALDI, primer, i LIDL després, ha trasbalsat el panorama dels preus de l’alimentació. D’entrada, els suïssos no van mirar amb bons ulls els dos gegants alemanys; una reacció natural de país petit davant el seu veí gran. De mica en mica, però, la gent va anar descobrint que els supermercats alemanys proposaven molts productes del camp suïs (llet, fruita, verdures, llegums) i que, per tant, no eren uns invasors amb armes alienes. La seva política de preus va obligar a Migros i Coop a fer una campanya d’imatge acompanyada de baixades de preus sovint espectaculars.

Resultat: el cost de la compra diària d’aliments ha baixat de manera clara, i setmana darrera setmana la lluita entre els ara quatre principals actors és ferotge i el consumidor en surt molt beneficiat. Per una vegada, la majoria considera benvinguda «la invasió» pacifica dels dos competidors alemanys.

Avui guanya la neu

No és per manca d’assumptes d’actualitat. De fet tant a Catalunya com a Suïssa es pot triar un tema per comentar. Fins i tot he estat a punt de començar a escriure sobre la inflació negativa de Suïssa per primera vegada en els darrers 50 anys, i sobretot analitzar les causes i l’influencia que les empreses alemanyes ALDI i LIDL han tingut en el cost de la vida suïssa. Un tema interessant.

Ho deixaré per demà. Avui, tant a Suïssa com a Catalunya el tema principal és la neu. En tenim i en teniu per donar i per vendre. Nosaltres estem més ben preparats: cotxes amb neumàtics d’hivern, parc municipal i cantonal de vehicles de neteja de carrers i carreteres que eviten el bloqueig, etc.. De totes maneres el dia demana molta precaució a tothom, de manera que... bones sabates i poc a poc.

Aprofitaré el dia per gaudir del jardí de casa i del paisatge, ara silenciós per causa de la neu, amb els ocells que han decidit passar l’hivern a Suïssa en lloc d’anar com a emigrants a l’Africa saltant de branca en branca cercant aliment. No tot és negatiu, amb una mica de sort.

Zapatero i el Mag Lari

Les riallades que Europa va dedicar al senyor Zapatero després del seu discurs inaugurant de la presidència de torn de l'UE, i que jo comentava el dilluns dia 4, encara no s’han apagat.

Una ullada per internet als diaris més importants d’Europa dóna una idea clara que la manca d’idees (perdoneu la redundància) del senyor ZP en matèria econòmica el desautoritzen per autoproclamar-se salvador de l’economia europea.

De fet, fins avui, només ha fet una reunió amb els ex-càrrecs Jacques Delors, Felipe González i Pedro Solbes, reunió que certa premsa ha qualificat de “reunió de zombies”. I com que no sembla que amb reunions com l'esmentada pugi el nivell de saviesa econòmica del govern de Madrid, cal preguntar-se perquè ZP va treure pit quan s’imposava una certa discreció vistos els resultats obtinguts a casa seva.

Avui és el dia 7 dels 181 dies de la presidència espanyola de l'UE. Ha passat per tant un 3,3% del temps a disposició de ZP per intentar acomplir el seu propòsit. En economia, un 3,3% és molt, de manera que esperem, i amb nosaltres Europa, que aviat proposin actuacions i no reunions i recepcions.

Crec que ZP tindria de cercar assessoria de gent com el Mag Lari. El nostre Mag ens agrada tot i que sabem que treballa amb trampa,. Lari no enganya sinó que il•lusiona i tothom sap que les coses no són com ell ens les fa veure. Per tant, ZP amb una mica d’ il•lusió ens recordaria al Mag Lari.

Laporta: més que un president (de club)?

L’entrevista amb Joan Laporta que ha servit per estrenar la col•laboració de Salvador Sostres amb el diari “El Mundo” després de la seva defenestració de l’AVUI, ha donat un impuls mediàtic a la molt anunciada futura acció política del president del Barça.

De fet, la popularitat d’un president de club de futbol és, sovint, superior a la de molts càrrecs polítics. Si el club és el Barça no cal dir que la popularitat sobrepassa el fet esportiu per entrar en terrenys d’identitat com a poble principalment degut a la política centralista de Madrid durant tants anys i que va originar el que un club de futbol necessites ser més que un club.

Potser tot això no és suficient per assegurar un futur polític al senyor Laporta, encara que darrerament ha dit per activa i per passiva que ell esta a favor de la independència de Catalunya, cosa que és d’agrair ja que els polítics no acostumen a ser tan clars en un tema que pot donar tants vots com treure’n.

Vist el càrrec actual i el tarannà del senyor Laporta és de suposar que no es conformarà, cas d’entrar en política, amb un càrrec de segona renglera, fins i tot ha insinuat aspirar a la presidència de la Generalitat. Jo crec que convindria que primer tingués una mica d’experiència com a membre del Parlament de Catalunya, per exemple, cosa que serviria per saber si és capaç de treballar al mateix nivell que altres membres del seu partit, i també si sap arribar a compromisos amb els que pensen de manera diferent.

El senyor Laporta disposa d’assessors d’alt nivell, no en dubto. És probable que ells li proposin diverses mesures de cara al seu futur polític com, per exemple, dimitir immediatament del càrrec de president del Barça, per no barrejar les coses. També li han de demanar una mica més d'atenció a certes expansions personals que, encara que pertanyen a la vida privada, mai no deixen de ser públiques en un personatge de la seva talla. I també li han de demanar de, finalment, triar un partit. Avui diuen certs diaris que ni CDC ni ERC el volen ja que Laporta proposava una fusió electoral d’ambdós partits i de fet la idea no ha quallat. Tampoc el Reagrupament del Dr. Carretero és encara un partit, i el temps comença a estrènyer. No sembla massa bona idea que Laporta proposi crear un nou partit, de manera que el Jan s’ha de “mullar” i començar a treballar dins d’un partit si realment creu que el camí de la política és el del seu futur.

I mentrestant, que el Pep Guardiola i els seus jugadors vagin guanyant tants partits com puguin, més que res per distreure per unes hores els seguidors del Barça del circ polític.

Europa no s'aguanta el riure

La presidència de torn de l'UE que Espanya acaba d’encetar ha començat amb un acte molt difícil de fer pitjor: el missatge institucional del senyor Rodríguez, dit Zapatero.

Tothom amb una mica de desapassionament sap que aquesta presidència és una cosa rutinària, per tal de satisfer els caps de govern europeus, un darrera l’altre. Desprès de l’elecció d'Hermann van Rompuy i de Catherine Ashton, junt amb el senyor Barroso, les possibilitats de fer política executiva a la UE(llevat organitzar un parell de reunions de ministres o d’experts) ja estan esgotades, sigui quin sigui el país que tingui l'anomenada presidència de torn.

Per començar el seu cicle de sis mesos, el senyor ZP va dir coses com que «afronto con el mejor entusiasmo la presidencia para sacar a Europa de la crisis económica”. També va dir que vol fer d'Europa “una economia cada vez más productiva, más innovadora i más sostenible”, En va dir unes quantes més que m’estalvio de repetir.

El president d’un govern incapaç no només de no millorar alguns dels molts aspectes negatius de l’economia propia sinó que fins i tot va negar l’existència de crisi econòmica, no està en condicions d'autoproclamar-se salvador de l’economia europea a menys que no vulgui que Europa sencera esclati en una riallada, cosa que ja ha succeït.

La sort per Europa és que aquesta pallassada només durarà sis mesos. I quan acabi el seu temps com a president del govern d’Espanya potser alguna Universitat americana li oferirà al senyor ZP una càtedra d’economia, sempre que s’esforci a parlar algun idioma apart de l’espanyol, preferiblement l’anglès.