dissabte, 3 de gener de 2009

La música i les proporcions



No és possible entendre el món de la creació artística sense la música. La música, en el sentit ampli i no sols sonor o acústic, és a la base de totes les manifestacions artístiques.

Els antics grecs assignaven a cada una de les arts una musa; la de la música era Euterpe que literalment vol dir „la molt agradable“ i que en el fons era la musa de l’art de tocar la flauta encara que posteriorment arribés a cobrir la música en general.

La paraula música prové del grec i vol dir „l’art de les muses“, que es una manera de fer coincidir dins la música a totes les arts, cosa que comparteixo .

Un llibre, un text, necessita de musicalitat per que tingui ritme, i molt més accentuada es la necessitat dins la poesia, amb rima o sense. No n’hi ha prou amb escollir les paraules i col•locar-les una darrera l’altre per produir un impacte positiu en el lector. S’ha de trobar un temps, una seqüència de paraules curtes i llargues, unes accentuacions amb intervals per fer que el text s’imposi al simple fet narratiu. La poesia necessita al cent per cent aquesta musicalitat, però la prosa no se’n pot estar.

També la pintura, concreta i abstracte, necessita de ritme, de fer un ús dels colors, de les superfícies i dels espais plens o buits com el músic fa servir les notes per composar una melodia.

I l’arquitectura, ja que si no té en compte l’harmonia i oblida les proporcions, és a dir la música, crea obres dignes de passar per sota d’un „buldòzer“. Per dir-ho amb altres paraules, l’arquitectura amb música produeix el Pavelló de Mies van der Rohe a Montjuïc. Sense música, l’edifici de El Corte Inglés de la Plaça Catalunya.

Oi que ens hem entès?

1 comentari:

Anònim ha dit...

donde coño sale las 7 artes d los wevos jder