Que en el món les coses estan mal repartides, és de domini públic. Parlo de la riquesa i del recursos indispensables per viure. El que està succeint a Suïssa amb la llet és per preguntar-nos si realment ens hem tornat bojos o ens hem equivocat de planeta.
Donaré les dades quasi telegràficament, per fer al final alguns comentaris.
-L’any 2008 a Suïssa s’han produït 100 milions de quilos de llet en excés.
-Les grans centrals lleteres tenen 3000 tones ( 3 milions de quilos) de mantega
i 8000 tones (8 milions de quilos) de llet en pols als seus magatzems, sense sortida previsible.
-El preu en el mercat mundial per una tona de llet en pols ha passat de uns
4000 Euros (Agost 2007) a 1600 Euros (Desembre 2008).
-A la UE un quilo de mantega industrial costa de mitjana 2,35 Euros. A Suïssa el preu és de 7,20 Euros (!) cosa que fa impossible l’exportació.
El consum per càpita tant de llet com de mantega és estable i no és possible suposar augments que permetin reduir els sobrants. Per facilitar l’exportació abaixant els preus artificialment, les centrals lleteres demanen a l’Estat una subvenció de uns 10 milions de Euros (de moment).
L’agricultura, a Suïssa, ha estat sempre subvencionada per tal d’evitar un abandó del camp ja que això crea una dependència alimentista del exterior més gran de la raonable. És una mentalitat que prové de les dues guerres mundials on Suïssa va estar aïllada dels veïns durant molt temps i es van arribar a plantar patateres fins i tot als jardins públics de ciutats com Zuric. Les subvencions de l’Estat a l’agricultura són de 600 milions de Euros per any que significa uns 17.000 Euros per treballador agrícola. Fixeu-vos que no parlo d’ingressos sinó de subvencions.
Les explotacions agrícoles suïsses no són monoproductives, de manera que la llet ajuda a fer rentable els conjunt. Un abandó de part de les explotacions per causa de l’excés de llet, donaria com a conseqüència un descens de la producció d’altres productes agrícoles.
Les persones de bon cor que creuen que els excedents es podrien regalar a països on la població passa fam no tenen lamentablement cap possibilitat de ser escoltats. La mantega a Biafra, per exemple, no fa part dels hàbits d’alimentació, no es pot conservar i segurament cauria en mans de màfies que farien “l’agost”, mentre la gent seguiria passant fam.
La solució és difícil, segurament absurda per els que raonen de manera „normal“ i d’un alt preu. Ens hem tornat realment bojos?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada