El dissabte, Ramon Solsona publicava a l’AVUI un article amb el títol „És dels pocs que saluden “, que recomano a tothom, sobretot als pares amb fills escolars i als mestres.
Solsona diu que som un país mal educat i que el més habitual és entrar i sortir dels llocs sense dir ni ase ni bèstia. Té raó.
Visc fa molts anys en un país on tothom es saluda. Al entrar en una botiga, a l’hora de demanar un cafè al bar de la cantonada o senzillament als creuar-se dues persones pel carrer.
Recordo quan vaig arribar a Suïssa la meva sorpresa cada mati al anar al treball perquè tots els escolars amb qui em creuava em deien “bon dia”. Naturalment, vaig immediatament aprendre a respondre “bon dia”.
També em va sorprendre que quan es brinda, amb una copa de cava per exemple, a casa nostra tothom mira les copes que s’entrexoquen. A Suïssa s’ha de mirar als ulls de la persona o de cada una de les persones amb qui es brinda.
Es diu “si us plau” al cambrer quan es demana un cafè, se li diu “gràcies” quan el porta, es demana el compte “per favor” i es diu “passi-ho bé” al marxar. El cambrer no és un esclau, ni una màquina. Cobra per fer el seu treball, però això no dona cap dret a ignorar-lo com si no existís. Aquest és el fonament de les salutacions que diàriament ens fem els uns als altres.
La noia que em pesa i embolica uns embotits, ha estudiat tres anys i ha fet exàmens per ser venedora d’embotits i ha rebut un títol oficial. No estic exagerant. De manera que cada vegada que em serveix, demostra que sap l’ofici, i per això es mereix la meva salutació i no només pagar i marxar amb cara de gos.
1 comentari:
Tota la raó. Tan costa saludar? Encara avui he anat a la piscina i als vestuaris ningú tan si entra com si surt es digna a dir ni "bon dia" :)
Publica un comentari a l'entrada