dilluns, 17 de novembre de 2008

L'altre Cuba


Un dels defectes més consuets al parlar d'altres indrets és el de confondre les nacions amb els governs i els governants amb els governats. Molt sovint llegim o escoltem gent amb posicions de cert nivell dir que els russos són així o que els argentins són aixà, per donar dos exemples.

La realitat és sempre diferent i només amb un cert esforç podem fer-nos una idea més certa de cada lloc ja que l'informació que rebem ens desinforma més que no pas ajuda.

Cuba és un del exemples més clars de desinformació sobre la gent, sobre el poble, principalment degut al rebuig de la majoría a la manera de governar dels castristes .

He fet cinc viatges a Cuba, en part professionals i en part de vacances. Val a dir que, contrariament a la massa turística europea, només he passat un dia a Varadero, ja que al meu entendre no mereix molt més per ser el lloc menys cubà de tots. A cada viatge he llogat un cotxe i he recorregut l'illa al meu aire, parlant amb la gent i aprenent a conèixer els seus problemes (que són molts), les seves il·lusions (que són infinites) i les seves esperances (que no s'han esgotat malgrat tot). També he tractar, per raons de feina, amb molts tècnics i funcionaris del sector tèxtil i fins i tot he donat una conferencia al Ministerio de la Industria Ligera a l'Havana. Dic tot això per donar a entendre que puc parlar amb una certa propietat d'alguns aspectes cubans molt més que els que han visitat l'illa amb programes estandarditzats d'agència de viatges.

Les meves aficions han fet que també contactés molts artistes pintors i gravadors a l'Havana, i puc dir que és una de les experiències més gratificants. Algun dia en parlarem amb més extensió peró serveixin avui uns petits detalls per començar.

La manca de mitjans materials (paper, teles, pintures, llàpissos...) és permanent i és admirable com aconsegueixen produir obra. Les limitacions a viatjar fora del país tampoc ajuden ni a la seva promoció comercial ni a la seva formació mitjançant contactes amb artistes de fora. L'escassa llibertat per exposar temes amb càrrega social o política és, sens dubte, un greu problema que no afecta només els artistes sinó a tothom .

I malgrat tot això, les ganes de sobreviure, de crear, d'expressar-se i fins i tot d'ironitzar és palesa i ens dona a nosaltres, que disposem de tot el que a ells manca, una lliçó de voluntat i de fermesa. Tal com he dit, en parlarem en un altre moment. Avui, il·lustro aquestes ratlles amb una obra de l'amic Eduardo Abela, nascut a l'Havana el 1963, i que porta com a títol : “ Somos un país bloqueado, coño!”.