Vargas Llosa rebaixa l'Acadèmia Francesa

 Saber que l'Acadèmia Francesa donava a Mario Vargas Llosa el dret a fer part d'ella, sense que mai hagi escrit res originalment en francès, ja va fer sospitar que l'Acadèmia anava de baixa.

No cal dir que el soporífer discurs que va pronunciar en l'acte d'admissió va en perfecta companyia amb totes les activitats que el peruà mostra públicament, sobretot en les anomenades revistes del cor.

Un personatge amb les seves característiques humanes i socials no mereix massa atenció. De totes maneres en permeto de repetir el blog que vaig publicar l'any 2010, i del que no eliminaria cap lletra

«Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d'un llibre d'ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca.
L'any 1993, un amic de Lima em va regalar "El pez en el agua", sots titulat "Memorias".

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals.
La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l'escàs ressò del seu Movimiento Libertad.


No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m'han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.


El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.


Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s'apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l'espera d'aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.» 

Parlament amb quatre llengües

 A Suïssa, el dimecres a les vuit del matí es van reunir conjuntament el Consell Nacional i el Consell dels Estats, amb 200 i 46 membres respectivament, per tal d’elegir dos nous membres del Govern.

El Govern de Suïssa, compost per 7 consellers federals (ministres) de quatre partits diferents és escollit pel conjunt dels dos Consells a partir de les persones proposades pels partits.

A causa de la renúncia de dos ministres, després de 14 i 12 anys d’activitat, van ser elegits una dona d’esquerres i un home de dretes que avui decidiran amb els altres membres del govern quin ministeri dirigiran a partir de l’1 de gener del 2023. Els ministeris no estan lligats de manera fixa i es poden intercanviar quan entren nous membres al govern.

Molt interessant va ser el fet d’utilitzar els quatre idiomes oficials de Suïssa en els parlaments. Tant per part del president de l’acte, com per part dels ministres sortints, dels representants dels partits i dels nous elegits es va parlar en alemany, francès, Itàlia i romanx.

A Suïssa és un fet real que la gent parla l’idioma de la regió on viu i coneix un altre dels oficials. D’aquesta manera el diàleg és gairebé sempre possible sense intervencions de tercers i al mateix temps es dona a cada llengua el lloc que es mereix sense prioritats ni exclusions.

Berna no és Madrid.

 

Parlar clar

 És trist comprovar com moltes coses que tots donem com necessàries d'un canvi, no tan sols nom es mouen sinó que, moltes vegades, van enrere.

Parlem clar: he rellegit el meu blog del 15 de desembre del 2021 i m'he adonat que el podria escriure avui perquè res no ha canviat, més aviat moltes posicions ha empitjorat. 
Jo vaig escriure:

 

« Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos».

 

Convé parlar clar, i fort, cadascú dins de les seves possibilitats . No podem anar aguantant tanta indiferència tapada per fets sense importància propagats per mitjans comprats i per polítics de vida fàcil.

Polítics impresentables

Seguir la política d’arreu del món permet comprovar que la majoria d'alts càrrecs, una vegada a dalt, es comporten d'una manera molt diferent de la que els electors els hi suposaven.

Manar significa servir, escoltar i portar a terme els principis exhibits durant les campanyes electorals. La pràctica ens demostra que la majoria es comporta de manera contrària, deixen de ser persones “normals” i donen una imatge on la naturalitat manca.

Excepcionalment, es poden comprovar actituds molt correctes que, per cert, només son possibles si el sistema polític i el comportament de la gent ho faciliten. En aquest sentit, em permeto repetir el blog que vaig publicar el 23 de març del 2013, i que no ha perdut actualitat.

 

“

Imagineu-vos…

 

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de president 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix, junt amb un ministeri, unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d'assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Imagineu-vos que el president del vostre país, malgrat que ja no és un jovencell, és un practicant de l'esquí de fons, molt més adequat a la seva edat que l'esquí alpí.

El vostre president, en un cap de setmana llarg, decideix anar a fer una supermarató de 90 kilòmetres a Finlàndia. El president, el divendres a la tarda, truca un taxi que el porta a l'estació de tren. Una vegada arribat, arrossega el seu trolley (maleta amb rodes) i puja a un vagó de segona classe. Treu de la butxaca una poma, un refresc i un diari per tal de passar de la millor manera l'hora escassa de viatge fins a l'aeroport internacional més proper.

Arribat a l'estació de tren de l'aeroport va amb el trolley a registrar maleta i a obtenir l'anomenada "bording card". Com tothom, passa el control de seguretat i, ja que ha estat operat del maluc, ha de ser controlat en una cabina separada, sense privilegis.

Dins de l'avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

El diumenge, després d'acabar la cursa dels 90 kilòmetres dignament (són curses on el més important és acabar i no tant el lloc que s'ocupa), torna a fer el viatge cap a casa amb les mateixes característiques que el d'anada.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i es diu Suïssa i el president Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l'he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a president, em trec el barret.
"

 

 

 

Estadi Joan Gamper

 

Que el futbol s'ha tornat un objecte financer, on els milions semblen més importants que els resultats esportius, ja no sorprèn a ningú. Però molesta i ofèn.

Que els equips hagin perdut les seves característiques locals i regionals, no és cosa d'ara sinó que ja fa molt temps que es van despersonalitzant clubs fundats amb altres característiques. No sorprèn a ningú, però molesta i ofèn.

Que els seguidors del Barça tinguin al Real Madrid al punt de vista i que serveixi per donar il·lusions o disgustos, està motivat per raons no només esportives sinó també polítiques. Exactament com en el sentit contrari. No sorprèn a ningú, tot i que de vegades ofèn.

Que per raons financeres el Barça sembla que ara es posarà a disposició de Spotify i acceptarà que el Camp Nou passi a anomenar-se "Spotify Camp Nou", dona una clara explicació a la pèrdua de principis, substituïts per milions. I a molta gent aquesta actitud del Barça els molesta.
 
El Camp Nou, inaugurat l'any 1957 i on vaig tenir l'oportunitat de veure el partit contra el Borussia Dortmund dels programats per la inauguració, s'hauria d'haver anomenat "Estadi Joan Gamper", com a homenatge al suís fundador del club. El General Moscardó va prohibir al llavors president Miró-Sans de posar el nom del suís a l'estadi. Dos motius eren clars: primer Gamper era catalanista i, segon, es va suïcidar, cosa que l'església va fer servir per justificar l'eliminació de Gamper com a titular de l'estadi.

De fet, la gent sempre ha parlat del Camp Nou i els anys han anat passant sense que cap intenció de posar-hi un nom diferent hagi tingut èxit. Fins ara.

Estic segur que, si s'arriba a oficialitzar el nom de "Spotify Camp Nou", la gent seguirà parlant del Camp Nou com fins ara, tot i que l'història del club tindrà una pàgina diguem-ne trista. No sorprén a ningú, però molesta i ofèn.
 

Nova carta republicana als Reis

 Benvolguts Reis,

Un any més us escric tot i que ja sabeu que dubto de la vostra existència i que la monarquia la considero una organització gens democràtica i perfectament prescindible. Malgrat això, segueixo el costum molt arrelat d'escriure una carta als Reis, com cada any.

Vivim temps de molta tensió, on als problemes polítics, els socials I els econòmics, s'ajunten els de la salut que ens afecten a tots, a escala individual, familiar I social.

Coincideixo amb Barenboim quan diu que la millor imatge de comportament la dona un músic d'orquestra. Primer, ha de tenir sensibilitat per la música i pel seu instrument, segon, ha de tenir una bona base per captar la forma I el fons de la partitura i tercer ha de tenir sentit de col·laboració per tal de percebre el treball dels altres músics i fer possible l'harmonia del conjunt.

Espero, volguts Reis, que a més de repartir regals, fareu arribar a tothom els tres principis de sensibilitat, de base formal i de col-laboració per tal de millorar-nos I al temps fer que millori el nostre entorn. I que deixareu l'or, l'encens i la mirra per una altra ocasió.

Rebeu una cordial abraçada republicana.

 

 

Pedro Sánchez i les dònuts

 

L'aprovació dels indults als polítics catalans per part del president espanyol Pedro Sánchez ha disparat tota mena de comentaris, en sentits diferents i amb una manca general de ganes de parlar del veritable fons de les diferències entre Catalunya i Espanya.

Pedro Sánchez no oblida quins són els vots que necessita per continuar com a president i per tant, per damunt de tot, ha anat i anirà fent declaracions i actuacions que no l'afectin pel càrrec.

L'anomenada oposició a Sánchez, que no acaba de posar-se d'acord per actuar amb eficiència, és incapaç de fer canviar les intencions dels indultats i de la bona part dels catalans.

Esperem uns dies perquè es comencin a presentar les actuacions futures. Els indults, sense ser una solució definitiva, donen opcions a tranquil·litzar a molts catalans. I això, és positiu i necessari.

A l'hora de resumir el paper del senyor Sánchez, m'ha vingut a la memòria la definició que Sebastià Alzamora va fer l'any 2010 del llavors president Zapatero, també aplicable avui.

Alzamora va dir que el president era com un dònut: buit al mig i embafador per les vores. Doncs això!

El sufragi femení : un dret poc valorat

El pròxim dia 7 de febrer Suïssa celebrarà els cinquanta anys del referèndum que el 1971 va donar a les dones el dret de vot a tots nivells. 
 
“ ¿Només cinquanta anys a Suïssa?", us podeu preguntar. A Espanya es va aprovar el dia 1 d'octubre del 1931, és a dir quaranta anys abans que a Suïssa.

Com a totes les coses, convé donar-hi un cop d'ull més rigorós. De fet la Constitució espanyola del 1931 donaba a les dones el dret a votar si tenien més de vint-i-tres anys. Les discussions a les Cortes són dignes de ser llegides per tal de veure la profunda oposició de molts polítics i partits.

La primera vegada que a Espanya van exercir aquest dret va ser a les eleccions municipals de l'abril i les generals del novembre del 1933. Amb la guerra i la dictadura franquista el dret a vot no va tornar a ser possible fins al 1977.

A Suïssa, la votació masculina del 7 de febrer del 1971 va donar un 65,7% de vots a favor del sufragi femení. A l'octubre del mateix anys van entrar les primeres dones al Parlament.

Amb tot i això, van ser necessaris tretze anys per veure la primera dona fer part del Govern de Suïssa.

La senyora Elisabeth Kopp el 1984 va obrir un camí que ha portat al fet que avui, en un Govern de (només) set consellers federals (ministres), tres d'ells siguin dones.
 
  

Mà d'obra i persones

El dia 7 de juny del 1970, ara fa cinquanta anys, a Suïssa es va votar una iniciativa destinada a reduir el nombre d'estrangers d'una manera radical.

Com que la problemàtica dels estrangers segueix actual tant a Suïssa com a la resta de països europeus, val la pena recordar l'aniversari i treure'n algunes conseqüències.

La iniciativa del 1970 va ser llançada per un polític suís de nom James Schwarzenbach, de manera que finalment va quedar com a „Iniciativa Schwarzenbach" en totes les memòries dels que la vàrem viure de prop.

D'una manera resumida la iniciativa proposava reduir el nombre d'estrangers a un 10% del total de la població, Cal saber que l'any 1970 amb una població d'aproximadament 6,3 milions, 1 milió eren estrangers, essencialment italians i en menor proporció portuguesos i espanyols.

Un “sí" a la iniciativa volia dir que unes 300.000 persones havien d'abandonar Suïssa, amb tot el que això suposava de negatiu per la indústria i el comerç. Els favorables al “sí" argumentaven la pèrdua de personalitat del país, la manca d'adaptació dels estrangers (de fet eren majoritàriament mà d'obra poc qualificada) i un augment de la inseguretat ciutadana.

Una frase irónica i molt posterior de l'escriptor Max Frisch resumeix una part dels arguments: „ Vàrem demanar mà d'obra i ens varen arribar persones".

La votació va tenir una altíssima participació del gairebé el 75%. Per cert, l'any 1970 les dones no tenien dret de vot a Suïssa de manera que cal veure el resultat també amb un toc especial. El resultat del 54% contra la iniciativa va ser acceptat sense grans discussions, tot i que la problemàtica de la quantitat i de l'adaptació dels estrangers no va morir amb aquella votació i fins a cert punt es manté discretament activa.

Quant menys vol dir més

El diari digital Vox Populi explica que a La Moncloa ha començat un ball de noms que ha de portar a una remodelació interna del govern, amb la finalitat de reduir despeses de l'executiu.

Actualment el govern de Madrid disposa de 22 ministeris, quantitat que sembla exagerada en temps de crisi i de cara a l'eficiència. Per altra banda, la UE està disposada a ajudar a Espanya amb uns bons milions d'euros que clarament estan lligats a reformes estructurals. Com que les despeses en personal i ministeris s'han disparat, és necessari fer correccions per tal de mantenir un cert bon paper davant les ajudes europees.

Tenir tants ministres fa sospitar que, d'una certa manera, s'ha volgut agrair a alguns el seu treball dins del partit. Els 22 d'Espanya semblen molts si pensem que Alemanya tira endavant amb 14 ministres, igual que Itàlia, o França amb 16.

No puc deixar de fer una comparació amb Suïssa on tenim, ja fa dotzenes d’anys, només 7 ministres, actualment de 4 partits diferents. Una situació que demana molta democràcia i moltes ganes d’entendres amb el que no pensen com tu.

Tots sabem que tenir menys ministres no vol dir automàticament mes eficiència perquè els que realment treballen són els funcionaris que cal repartir entre tots els ministeris.

Però de totes maneres, de cara als altres països d'Europa, una remodelació del govern pot donar la imatge de voler baixar despeses, cosa  que agrairan els que posaran els diners que Espanya rebrà.

Justícia ? Justícia !

El principal diari de Ginebra, „La Tribune de Genève", va publicar el divendres un editorial titulat: „ Espanya: és l'hora d'aixecar el vel".

Amb molta claredat, el diari es pregunta perquè Espanya no respon amb dades i informacions als requeriments de la justícia suïssa sobre probables infraccions de les lleis per part del rei emèrit Juan Carlos I, del que se suposen dos ingressos sospitosos. El primer, de 100 milions de dòlars oferts a Juan Carlos pel rei d'Arabia Saudita, i que va obligar a Felipe VI a renunciar a l'heretatge. El segon és de ”només" 1,9 milions de dòlars obsequi de l'emir de Bahrain que sembla que el mateix Juan Carlos va portar a Ginebra personalment.

La part final de l'editorial posa unes preguntes que, per ara, Espanya no està disposada a respondre.

„La imatge d'aquest monarca caminant pel camp de Ginebra amb la maleta plena de dòlars sorprèn i planteja moltes preguntes que ja no es poden ignorar: quants regals d'aquest tipus hi ha hagut? Quan va rebre Juan Carlos I en total durant el seu regnat i sobretot per què va rebre aquestes sumes? Mentre Europa es pregunta, a Espanya ningú està disposat a respondre aquestes preguntes. La casa reial està emmurallada en silenci. Les sol·licituds d'obertura d'una investigació parlamentària són rebutjades sistemàticament pel Partit Socialista i el Partit Popular, amb el suport del partit d'extrema dreta Vox.

Resta la justícia. Tornarà a obrir la investigació breument iniciada el 2018 i que després va suspendre per la sospita de corrupció de l'ex-sobirà? I sobretot, tindrà els mitjans per eixamplar la investigació i acabar per donar llum sobre l'aspecte financer d'aquests trenta-nou anys de regnat? Res és menys segur, però per a la credibilitat d'Espanya, només es pot esperar."
Potser cal recordar a Ciceró amb el seu „Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?"

Les cues de la fam a Ginebra



Fa un parell de setmanes que cada dissabte a Ginebra es formen cues de fins a 1000 persones que esperen hores i hores per rebre una bossa amb queviures.



És una situació totalment desconeguda a Suïssa i que està,en certa manera, alterant els sentiments de molta gent. A Berna i a Zuric també es formen cues, encara que en menor quantitat de persones que a Ginebra.



Es tracta essencialment de gent sense treball i sense papers de residència. La majoria treballaven netejant cases, en magatzems, passejant gossos i, en fi, en tots aquells treballs pels quals era difícil trobar suïssos disposats a fer-ho per un preu relativament baix.



Davant aquesta realitat tothom es posa moltes qüestions que no tenen resposta fàcil. Segurament el fet que pel virus molta gent fa set setmanes que estan tancats a casa ha provocat l'atur de moltes dones de neteja i d'acompanyants de gent gran i de menors. Però també cal preguntar-se perquè les famílies donaven feina a persones residents il·legals. La resposta sol ser que ho feien per caritat, per ajudar.



Amb les fronteres tancades per culpa del virus, molts dels immigrants il·legals no poden tornar als seus països d'origen i comencen a crear problemes de convivència greus. Alguns polítics de la banda dreta, basats amb el fet que a Ginebra hi ha un cas d'infecció per la Covid-19 per cada 100 habitants, gosen reclamar l'expulsió immediata de tots els „sense papers" acusant-los indirectament de propagar l'augment de les infeccions. Algunes organitzacions d'ajut als necessitats demanen, contràriament, tolerància i caritat envers els que pateixen.



Que Ginebra sigui la seu de l'ONU i dels Drets Humans a Europa fa mal a la imatge de la ciutat, tal com ho han propagat recentment „The Guardian", „Le Monde" i el „New York Times".



Cal esperar que les coses millorin aviat per facilitar solucions a tants i tants casos crítics.

L'exercit produeix pol·lució i és inútil

Aquest títol és provocador però correspon al lema d'una manifestació convocada per al dilluns que ve a Ginebra i altres indrets, per un grup d'activistes del moviment climàtic.



Les darreres setmanes, l'exèrcit suís va col·laborar molt eficaçment i fins i tot discretament amb uns 3000 homes a moltes tasques de caràcter humà en hospitals, residencies per avis i altres organitzacions civils.

El bon paper que va fer l'exercit, admirat fins i tot per molts dels poc entusiastes amb aquest cos ha provocat, com a contrast, les manifestacions anunciades.

Val a dir que fer part l'exercit de Suïssa és obligatori per a tots els ciutadans masculins, a partir dels 18 anys. En principi, per dir-ho d'una manera simplificada, després d'uns quatre mesos d'escola de reclutes s'han de fer sis cursos d'unes tres setmanes cadascun en els sis anys següents.

Qui no vulgui fer servei militar pot triar fer un Servei Civil, que dura un poc més que el militar, o bé pagar una quantitat d'alguns milers de francs per alliberar-se de tot això.

Els manifestants demanen no anar a fer part de l'exèrcit i de buidar els comptes corrents del banc per tal que no puguin obligar a pagar per "comprar" l'alliberament.

En general, aquestes propostes han creat una reacció de sorpresa al conjunt de suïssos de totes les edats. És possible, encara que remotament, que canviï en un futur el sistema de servei militar obligatori. Si és així, serà una conseqüència indirecta del corona-virus, totalment inesperada.

Aparcament per avions

La companyia suïssa SWISS va néixer l'any 2002 en comprar l'alemanya Lufthansa la fallida SWISSAIR. Malgrat el canvi de propietat SWISS va mantenir les qualitats d'image, de bon servei i puntualitat de la seva companyia d'origen.

Les actuals circumstàncies estan obligant a totes les companyies d'aviació a prendre decisions urgents i dures per la manca de viatgers i per la incògnita de quan les activitats podran tornar a ser gairebé normals.

Els tres aeroports principals de Suïssa (Zuric, Ginebra i Basilea) resten pràcticament parats i l'espectacle de dotzenes d'avions aparcats és insòlita i preocupant.

SWISS tindrà segurament la garantia de l'Estat per obtenir crèdits bancaris de molts milions per resistir els problemes de la manca de vols, cosa que no evitarà la cancel·lació de 1500 llocs de treball.

Per tal de reduir despeses, SWISS ha decidit enviar, de moment, set avions (cinc Airbus A320 i dos A330) a Amman per tal de que restin estacionats a Jordània per un temps indefinit. Segons sembla hi ha, de fet, dos motius per una tal decisió: en primer lloc el preu alt que cobra l'aeroport de Zuric per l'aparcament i en segon lloc perquè el clima sec d'Amman, en els mesos vinents, serà molt millor que el de Suïssa per conservar les estructures dels avions.

Per cert, Lufthansa manté bastants avions aparcats a Terol per motius similars als de SWISS, tot i que queden més a prop que els de Jordània.

Aquestes decisions que normalment el passatger desconeix, ens permeten entreveure la complexitat de coses tan aparentment menors com l'aparcament dels avions.

Automòbils i reciclatge

 

El sector de l'automòbil fa bastant temps que està en el punt de mira dels que es preocupen del medi ambient. En primer lloc pel tema dels motors (dièsel, benzina, elèctrics, híbrids) i en segon per la pol·lució que produeixen els materials de l'automòbil.

L'any 2009 es va presentar a Califòrnia un vehicle de nom Karma. Era un híbrid amb un sostre de cèl·lules solars, la laca de la carrosseria era bàsicament sense dissolvents i amb un interior en gran part amb materials fets d'arbres residuals dels boscos veïns i de teixits reciclats. Malgrat la imatge positiva, l'empresa va plegar un any després per manca de comandes.

Actualment, principalment en els vehicles elèctrics, és gairebé obligatori tenir compte del reciclatge. Per exemple el Mazda MX-30 fa servir ampolles de plàstic PET reciclades per fer el teixit interior de les portes, els seients estan coberts amb un teixit amb un 20% de fils reciclats, i per tot l'interior fan servir un material a base de restes de suro de les fàbriques de taps per les ampolles de vi.

Certs proveïdors de la indústria de l'automòbil fan les seves recerques i proposen materials fets a base de closques de crustacis (pel seu poder antimicrobià), pells de tomàquet o restes de cafè molt. Pot semblar una broma, però és cert i diverses universitats, sobretot la d'Eindhoven, hi treballen molt seriosament. Esperem amb curiositat i interès els resultats.

L'Eixample, font d'inspiració

Un dels grups de diaris més importants de Suïssa ha publicat una llarga entrevista amb dos dels millors arquitectes suïssos: Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

El seu prestigi mundial, confirmat amb el Premi Pritzker que equival al Nobel d'arquitectura a part de moltes altres distincions, els  ha permès de treballar amb empresa pròpia (HdM), que compta amb uns 500 col·laboradors i amb seus a Basilea, Londres, Nova York, Hong-Kong, Berlín i Copenhaguen.

Entre els centenars d'obres que han portat a terme en els seus més de quaranta anys de professió, podem destacar l'Elbphilarmonie d'Hamburg, l'Estadi Nacional de Pequín o el Espacio de las Artes de Tenerife.

L'entrevista del diari tractava sobre com integrar de la millor manera el benestar dels habitants dins dels nous barris que les grans ciutats projecten. La seva resposta va ser molt clarificadora: "Les nostres ciutats s'ha de pensar de nou, com sovint s'ha fet dins l'història de l'arquitectura".

Per defensar aquesta afirmació posen dos exemples: els bulevards de París obra de l'arquitecte Hausmann i el Pla Cerdà de la nostra Barcelona.

És molt gratificant comprovar com després de tants anys, i malgrat moltes modificacions, el projecte de l'Ildefons Cerdà i Sunyer, fill de Centelles, serveix d'exemple als millors arquitectes d'avui.

Imorovisar per força

Ens hem d'anar acostumant a renunciar a certes coses que consideràvem bàsiques i a admetre’n d'altres que mai havíem imaginat.

El Parlament de Suïssa, per suggestió del govern federal, vol fer una sessió especial el 4 de maig per tractar tots els temes al voltant del coronavirus. Tots els temes vol dir els de salut, els resultants de la crisi financera, els de l'atur que s'ha disparat i molts d'altres. Han previst una setmana de reunions diàries.

Paral·lelament, el Senat tindrà també una sessió especial, ja que moltes decisions necessiten l'acord de les dues Cambres.

Com que les sales on es reuneixen Parlament i Senat fan part de l'històric Palau Federal i són semicirculars com les de la majoria de països, no permeten complir amb les normes de distància entre persones i per tant no serveixes de moment per cap sessió.

La solució s'ha trobat gràcies a la crisi que pateix l'anomenada Fira de Berna. Com que totes les manifestacions firals previstes s'han anul·lat, es disposa d'uns palaus ferials buits.

Ja s'ha començat a preparar dues sales: una de 5.200 metres quadrats per rebre els 200 parlamentaris i una altra de 800 metres quadrats pels 46 senadors. S'han de preveure moquetes, taules, infraestructura electrònica i moltes altres coses per garantir reunions eficients, amb un cost global de l'ordre d'1,5 milions d'Euros.

Una vegada s'acabi la sessió especial sobre el virus, s'ha previst deixar les sales muntades per tal de fer les programades sessions d'estiu del Parlament i el Senat al mateix lloc perquè les activitats ferials continuaran suspeses.

La situació deguda al virus ens obligarà a veure moltes improvisacions i canvis. Preparem-nos!

Anem de bólit

El Coronavirus ens ha portat a tots a viure situacions per les quals no estem preparats i que, en part, ens causen sorpreses.

Avui, aquí a Suïssa, hem sabut que diversos hospitals han demanat permís per disminuir les hores de treball, i per tant passar a horari oficial reduït. El motiu és què tenen molts llits no ocupats, i el personal disposa de massa temps buit.

Crec que no cal dir la gran sorpresa que aquesta notícia ha suposat per la majoria d'habitants que tenim un altre concepte de la situació actual de malalts, llits i hospitals.

Per tal d'assegurar llits pels infectats amb el coronavirus, l'Estat va prohibir als hospitals tractar casos no urgents. Aquesta mesura ha donat com a conseqüència que fins i tot per alguns hospitals l'ocupació ha baixat fins a un 30%.

Situacions com aquesta fan disparar els comentaris, positius i negatius, i els pronosticadors diuen que encara no ha arribat Suïssa al punt més alt de malalts pel virus, de manera que no val la pena enviar treballadors d'hospital a casa i tornar-los a cridar aviat.

Els ciutadans anem de bòlit, no només per fer tants dies que estem tancats a casa sinó perquè ens adonem que els de dalt, tot i el seu gran esforç de servei, no acaben de tranquil·litzar-nos.

Coneguts desconeguts

Que l'exercit ajudi a les autoritats civils en moments d'emergència com els actuals, és un fet que mereix aprovació.

Tot i això, el que ha sorprès ha estat la intervenció de l'anomenada Guardia Real, que fora d'algunes desfilades es veu molt poc i per tant és desconeguda per la majoria.

Es tracta d'una unitat militar qualificada de "inter-exercits", destinada a protegir la família reial i els palaus, essencialment. Actualment disposa de 1.500 homes i dones, tots ells amb una bona formació militar.

Moltes vegades s'ha criticat (amb veu baixa, com sempre per les coses monàrquiques) que 1.500 membres són molts per la poca feina que fan i que amb uns 300 també arribarien a omplir i complir els seus deures.



A la vista de la formació militar del segon marit de la senyora Letizia Ortiz, de nom professional Felipe VI, és poc probable que la Guardia Real es redueixi, de manera que continuaran fent la seva feina desfilant amb bons uniformes i amb aires d'opereta (menys en els casos d'emergència civil).

Poca broma

Avui, 1 d'Abril, Suïssa celebra tradicionalment una diada semblant a la dels Sants Innocents a Catalunya, és a dir que es publiquen notícies que semblen certes però que són voluntàriament creades per induir a l'error. Un error, això si, sense cap malicia i amb un caire de diversió.

Les circumstàncies difícils i tristes que ens toquen viure amb el coronavirus, amb tota seguretat eliminaran gairebé tots les „gracietes" del dia.

Avui al matí, al diari no hi he vist cap „innocentada" i em sembla molt bé. En una època en la que les anomenades ”Fake News" ens fan dubtar tot l'any sobre determinades informacions, té poc espai honorar l'1 d'Abril.

Amb tot i això, el diari porta algunes notícies que en altres moments podríem creure que són “innocentades" i que, sortosament o malauradament no ho són. 

Per exemple que un productor d'espàrrecs com que no pot comptar amb els 6 polonesos que cada any venen per la collita, ha contractat a 6 monitors d'esquí que, per manca de clients, estaven sense feina. O que el President de Turquia Erdogan dona 7 mesos del seu sou per ajudar als infectats amb el virus.