Elogi de la maduresa

Avui , excepcionalment,seré jo el tema del blog. Resulta que demà dia 16 és el meu aniversari . Farà 66 anys que vaig néixer al carrer d'Urgell de Manresa. D'acord, no és cap edat com per anar pel món traient pit perquè avui dia, gràcies al avanços de la medicina, la higiene i el confort, la gent viu molt més anys que fa dues o tres generacions. Peró és ja una edat respectable i que he tingut la sort d'assolir en un estat de salud tant bo que si fos supersticiós em faria tocar fusta.

L'aniversari és un bon moment per recordar tots els que he conegut i estimat i que ja no estan al meu costat. Els meus avis, el meu pare, la meva germana, cosins, oncles, sogres,la llista és llarga. I també alguns amics, companys d'escola, d'estudis, de professió tant de la nostra Manresa com de Barcelona o Suïssa. Amics de la meva edat que han marxar molt abans que jo i que en un dia com el demà recordaré especialment, i em mancaran.

Sens dubte, tot això entre dins d'un àmbit molt personal, molt important per cada un de nosaltres però intranscendent si ens ho mirem amb perspectiva general. Tal com es diu comunament la vida continua. I la meva esposa, els meus fills i els meus néts , junt amb la resta de la família i els amics, permeten que fer anys sigui un motiu de molta alegria que avui jo he volgut compartir amb els pacients lectors d'aquest blog.

Salut i anys per a tots vosaltres!


(L' il·lustració és la meva primera foto amb 9 mesos d'edat)

Harmonitzar és difícil

Un estat federal com Suïssa es caracteritza per donar a cada “estat federal” (en el nostre cas “cantó”) facultats per regular a la seva manera totes les funcions que l'estat no assumeix. Dit amb altres paraules, i seguint l'esperit de la Constitució, els cantons disposen de molta força legal per decidir sobre assumptes importants i variats. Un d'ells és l'educació. Com que Suïssa disposa de quatre idiomes oficials, l'educació s'ha organitzat de manera diferent segons la zona lingüística. El problema es posa quan les diferencies són molt grans entre cantons amb el mateix idioma ja que això dificulta, entre altres inconvenients, l'adaptació del escolars en el cas de que els pares canvien de cantó.

L'any 2004, la Conferencia Nacional de Directors Cantonals d'Ensenyament va proposar una estratègia nacional denominada “HarmoS” per tal d'harmonitzar l'ensenyament obligatori a tot el territori suís, de manera que la durada, les metes i els mitjans de l'ensenyament siguin per a tots iguals.

Sembla una decisió lògica, peró ha trobat per part de certs partits a nivell cantonal molta oposició. Un dels defectes de la “cantonalització” és el fet de que ningú vol perdre poder de decisió i per tant augmenten les diferencies entre cantó i cantó.

El HarmoS proposa els camps obligatoris on s'ha de concordar per a tot el país :
- Idiomes . La llengua de la regió, una segona llengua nacional i una tercera
estrangera.
- Matemàtiques i ciències naturals
- Ciències socials i de l'esperit
- Musica, art i creativitat
- Moviment i salut

També especifica la durada del ensenyament obligatori : L'escola primària, que inclou el Kindergarten té una durada de 8 anys. L'ensenyament secundari, tres anys. Per a cada etapa està previst que – segon la capacitat i la maduresa de cada alumne- es pugui accelerar o frenar la durada.

Tot això és molt bo sobre el paper i gairebé tothom ho accepta peró la gran polèmica ha sorgit amb l'edat de començar l'ensenyament. La llei diu que l'escolarització començara l'any escolar en el que l'infant compleixi els 5 anys d'edat. Per tant es pot donar el cas de que un nen de 4 anys i un o dos meses tingui de ser escolaritzat, cosa que ha alarmat els contraris a la llei. En realitat, el nen de l'exemple començaria a anar al Kinder, cosa que ja succeeix a molt països d'Europa. Alguns cantons ja l'han aprovat, el de Lucerna l'ha rebutjat, i d'altres preparen les votacions. Justament el dia 30 de Novembre tindrà lloc un referèndum per la HarmoS en diversos cantons i en el seu moment ja informaré dels resultats.

Els oposats a la nova llei fan una campanya plena de emocions i errades que ha arribat a punts de mal gust i fins i tot il·legals, mostrant nens petits somicant, com si la nova llei els maltractés. Vegeu parcialment un anunci del diari d'avui. Mal argument per una votació importantíssima per les generacions futures.

La lliçó del senyor Klaus

L'any 1970 vaig viatjar per primera vegada a Mèxic, per raons professionals. En les meves visites a diverses empreses del sector tèxtil, em va acompanyar el que llavors era el nostre representat, el senyor Adolf Klaus, suís amb uns 30 anys de residència a Mèxic i persona molt coneguda en l'àmbit professional.

Una de les primeres empreses que vaig visitar estava a punt de comprar una nova instal·lació i nosaltres érem uns del seleccionats com a possibles proveïdors. Vaig ser rebut per el Director General i copropietari i una vegada fetes les presentacions, em va demanar que l'hi expliques les característiques de la nostra proposta en funció de les seves necessitats.

Podeu imaginar amb quin fervor vaig exposar el producte i amb quina energia de principiant professional m'expressava. Després de gairebé una hora de parlar, amb dues o tres intervencions del client per demanar alguna precisió i amb un mutisme absolut del senyor Klaus, vaig pensar per a mi que havia fet un bon treball i que mereixia emportar-me la comanda.

El client em va agrair la meva exposició i dirigint-se al senyor Klaus l'hi va dir : “Señor Klaus, ¿es ésta la máquina que nos conviene?. El senyor Klaus va respondre : “ Sin ninguna duda creo debe comprarla”. Davant l'afirmació rotunda del representant, el client em va donar l'acord de compra i després de parlar d'alguns detalls i arrodonir el preu, la comanda va ser signada.

Al vespre, a l'habitació de l'hotel, vaig repassar el treball del dia i em vaig irritar i alegrar alhora per la comanda que he comentat. Sobretot em preguntava que com és possible que després de fer una explicació tan detallada el client decidís fer la compra gràcies a l'opinió positiva del representat, amb l'agreujant que ningú ignorava que ell cobraba comissió.

Immediatament vaig veure el perquè i vaig aprendre la lliçó : els trenta anys de treball a Mèxic del senyor Klaus, la seva competència tècnica , el seu tarannà i la seva personalitat havien fet d'ell un referent dins del sector i per tant la seva paraula era definitiva per complementar el meu treball i que la seva honestedat l'hauria portat a inclús desaconsellar o a matissar la meva proposta.

En aquell moment, a l'habitació del hotel a Mèxic, em vaig proposar que algun dia jo arribaria a ser professionalment “ el senyor Klaus”.


(Il-lustració: Manel Marzo-Mart)

Les nostres arrels

L'elecció de Barak Obama a la presidència del Estats Units ha fet córrer una riuada de comentaris sobre els més diversos aspectes : color de la pell, experiència política, influencia del deus orígens familiars. Nascut a Hawaii d'un pare kenyà i d'una mare americana molt s'han preguntat quines son les veritables arrels de Obama per deduir les seves intencions polítiques del fet que es senti en part africà o no.

Tots el que vivim fora del lloc de naixement i sobretot del lloc on va transcorre la nostra infància i primera joventut, ens han i ens hem posat alguna vegada la pregunta : On són les meves arrels?.Tothom ha de trobar la seva pròpia resposta perquè en aquest tipus de sentiments no existeixen regles o normes fixes.

Voldria escriure avui sobre una particularitat suïssa que és d'ordre administratiu i que per tant no influeix en els sentiment íntims. Es tracta del “lloc d'origen”, que tots es ciutadans suïssos tenen i que no és necessàriament el lloc de naixement. En els passaports i en els carnets d'identitat suïssos no figuren el lloc de naixement, ni el domicili, ni el nom del pare i la mare sinó exclusivament les següents dades : nom i cognom (només un), data de naixement, estatura, color dels ulls i lloc d'origen.

El lloc d'origen és la ciutat o poble on, en els orígens de la nació suïssa, els avantpassats van adquirir el dret de ciutadania. Com a contrapartida els ciutadans tenien ( i encara en molt llocs tenen) el dret a una part dels beneficis que el terme municipal obté, com per exemple fusta del boscos, redits de propietats, etc. . Molts municipis tenen avui dia dos assemblees: una amb els habitants que tenen el lloc d'origen i la residencia al poble, i una segona amb els que “només” són habitants. En cada una d'elles es tracten temes amb personalitat jurídica pròpia.

Naturalment, el lloc d'origen es transmet de pares a fills. Per matrimoni la dona o el home poden adquirir el lloc d'origen del cònjuge o inclús tenir dos llocs si les legislacions cantonals respectives ho permeten.

Es tracta d'una reminiscència histórica que manté una vigència legal avui dia i que serveix perquè de tant en tant tothom es recordi d'uns llunyans avantpassats que van començar a consolidar el país actual.

Polèmica errada

En un món dominat per l'internet i els mòbils, junt amb la televisió, la ràdio i la premsa escrita, caldria suposar que tots estem ben informats i que, com a conseqüència, podem tenir opinions més concretes sobre tot el que ens envolta.

La crisi econòmica que el món pateix, i que no ha arribat encara als fons del pou, està creant un moviment d'opinió bastant general que dona com a origen del problema a les hipoteques repartides a la lleugera als Estats Units. Sense que això deixi de ser cert, altres problemes son també a l'origen dels mals actuals, i d'altres (com la “bomba” de les targetes de crèdit que està a punt d'explotar) s'hi afegiran aviat.

Diàriament tots discutim sobre les ajudes dels bancs centrals a la banca privada, sobre les baixades dels interessos interbancaris, sobre la caiguda imparable de la borsa etc.. Molt probablement a l'origen dels maldecaps actuals està la nostra generació, que ha viscut per damunt de les seves reals possibilitats, estirant més el braç que la màniga, gràcies entre altres coses a les facilitats que donen per endeutar-se de manera inconscient tant els crèdits poc rigorosos com les targetes de crèdit . De manera que no cal errar la polèmica: una part de la solució és un canvi d'hàbits i fer (almenys durant uns anys) com els nostres avis : comprar només quan es disposa del diners.

El Ministre i els contes

El Festival més conegut entre els que es fan a Berlín és, sens dubte, la Berlinale que junt amb Cannes fa part dels “imprescindibles” en el món del cinema.
Un Festival menys conegut és el Festival de Contes ( Berliner Märchentage) que s'obre dijous i que aquest any es celebra per la dinovena vegada. Cada any els organitzadors escullen un país o una cultura per dedicar-hi els 15 dies de durada del festival. S'organitzen en diversos llocs de Berlín lectures, representacions teatrals, cançons etc. sempre centrades en els contes, a càrrec de professionals de prestigi i de cap manera només pensat per els infants.

Aquest any, el país convidat és Suïssa, de manera que segur que no mancarà la inefable Heidi amb el seu avi i la senyoreta Rottenmeier peró també d'altres personatges poc coneguts fora de l' àmbit suïs i centreeuropeu i que han permès i permeten als nens suïssos de somiar i crear fantasies.

Interessant serà un dels actes del dia 6 que porta per títol “ Polítics conten contes”. (Perdoneu la redundància peró es la traducció literal del títol en alemany “Politiker erzählen Märchen”). El convidat és el Ministre Federal de Finances alemany Peer Steinbrück que llegirà contes que tracten de tresors. Felicito als organitzadors i també al Ministre per tenir el bon tarannà i la fina ironia que cal en un acte com el que comentem. Fa un parell de dies, el Ministre Steinbrück va crear una gran commoció a Alemanya i a Suïssa ja que en unes declaracions va dir que Suïssa s'ha de incloure en la llista negra de “paradisos fiscals” i inclús va parlar d'utilitzar el fuet contra les autoritats financeres del seu veí del sud. No va fer servir el llenguatge que s'espera d'un país amic i d'una persona que sap perfectament que Suïssa ja ha deixat de ser un “paradís fiscal” fa molt temps. La sortida de capital d'Alemanya te motius interns (fiscalitat alta i mal repartida, l'alt cost de la reunificació que ha fet de llastre i seguirà fet durant molt anys, etc.).

Problemes de politica apart, sigui benvingut un Ministre de Finances que es dedica a explicar contes en un acte públic anunciat, mentre que col·legues seus d'altres paisos els expliquen al telediari.

Un nou James Bond sortit de Suïssa

En les més de 20 pel·licules estrenades fins ara amb James Bond com a protagonista, Suïssa ha tingut un paper relativament important si considerem la poca o nul·la predisposició del país a provocar situacions conflictives com són les que l'heroi ha de resoldre. Vegem algunes curiositats:

Poca gent sap que la mare de James Bond era suïssa. Bé, vull dir que Ian Fleming, l'autor literari del personatge, l'hi atorga aquesta nacionalitat de manera que sense Suïssa no existiria literàriament James Bond.

L'escena més recordada de la primera pel-licula de la serie, “Dr. No” del 1962 és la sortida del mar amb biquini blanc de la primera “noia Bond”. Era l'actriu suïssa de Berna Ursula Andress.

Les escenes més espectaculars de la pel·lícula “On Her Majesty's Secret Service” del 1969 van ser filmades al restaurant giratori Piz Gloria en el massiu del Schilthorn situat als Alps bernesos.

A “Goldeneye”, James Bond fa un salt de dalt de la presa d'un embassament, amb una caiguda de 130 metres en 13 segons!. Encara que segons el guió es tractava d'un fàbrica química situada a algun lloc de Sibèria, l'escena fou filmada al pantà de la Vall Verzasca, al cantó del Ticino al sud de Suïssa.

Finalment, la pel·lícula que està a punt de sortir, “Quantum of solace” ha estat dirigida per un suïs, Marc Foster, que ha intentat donar al personatge una dimensió humana fins ara poc marcada. He llegit una recent entrevista feta per la sortida mundial de la pelicula en la que Marc Foster diu que Bond és un assassí i per tant un individuu solitari, aïllat, tèrbol. No troba bé donar-l'hi tots el privilegis: poder matar, sortir sense danys de totes les situacions, tenir tots els estris moderns a l'abast amb despeses pagades i anar al llit amb les noies més espectaculars. Foster diu que ha intentat donar una certa imatge de feblesa a Bond perquè és moralment fals mostrar al jovent l'heroi perfecte com fins ara s'ha fet.

Fins i tot diu que el “dolent” de la pel-licula, Mr. Green, interpretat per l'actor francès Mathieu Almaric, presenta una imatge absolutament natural d'un ecologista, fora de la clàsica deformada i recaragolada dels “dolents” clàssics. El motiu és únicament ser realista perquè Mr. Green només vol aprofitar de l'ecologia per enriquir-se, com succeeix amb moltes multinacionals que també saben donar una imatge externa que és una cortina de fum per tapar les seves reals intencions.

Jo no se si la pel·lícula del Foster és o no molt bona. Fins i tot no estic segur si l'aniré a veure. Peró si que estic segur que el compatriota Marc Foster m'ha agradat.

Monarquia discriminant

S'ha publicat la noticia que el Primer Ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, ha encarregat a un grup parlamentari començar un procés que porti a suprimir dues normes de la Constitució d'aquell país.

La primera és la que diu que els catòlics estan exclosos d'accedir al tron, fins i tot si estan casats amb un o una catòlica encara que ells siguin anglicans. El fet que la Corona britànica mantingui unides la representació de l'Estat amb la representació de l'Església Anglicana és un anacronisme que només s'ha aguantat per el tradicionalisme innat del súbdits, peró que a la vista del comportament personal del membres de la família reial, no s'aguanta ni amb agulles. Suposo que l'idea de la supressió d'aquesta relíquia històrica tindrà molts opositors i per tant no puc augurar cap èxit a l'iniciativa del senyor Brown encara que m'agradaria el contrari.

La segona tracta de la supressió del principi de que el primogénit baró sigui l'hereu al tron, per damunt de les eventuals germanes nascudes abans que ell. Es un principi discriminatori, contrari a totes les lleis i convenis que parlen dels drets fonamentals de les persones ja que sense excepció sempre es condemna la discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació legal en tant que inclosa a la Constitució, però il·legal en tant que contraria al dret universal, no és exclusiva de la Gran Bretanya. Sense anar més lluny, a Espanya també existeix i és una vergonya que ningú gosi tocar aquest tema amb decisió de canvi, cosa fàcil en una Constitució bastant nova i per una monarquia creada sota el franquisme i per tant sense massa llast de passat històric, com és el cas de la monarquia britànica.

Dubtes i més dubtes

Tots els mitjans de comunicació, escrits, parlats i electrònics, ens aclaparen darrerament amb un allau de noticies sobre la situació financera mundial i nacional. Les opinions son per tots el gustos i van de la desesperació i poca esperança en el futur fins al optimisme encara que mesurat. Uns creuen en el sistema econòmic liberal, i d'altres dubten de tot i no veuen cap sortida a la crisi.

Cada vegada que s'obre una campanya mediàtica tant insistent, busco un descans mental en la poesia que sempre acostuma a donar bons resultats. Bé, quasi sempre!. Casualment m'he topat amb un llibre de poesies de Josep Palau i Fabre que feia molt temps que no llegia i m'he donat compte de que en altres temes fora dels econòmics, els dubtes i les conviccions també conviuen dins dels homes. La recerca de la veritat, o almenys de la resposta a les preguntes claus, és permanent i la poesia ens en dona molt exemples. Vegem sinó dos petits fragments de dos poemes titulats ambdós Cant espiritual : el primer, i més conegut, és de Joan Maragall i l'altre de Palau i Fabre.

“ Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí !”

“No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i crec que crec en tu
quan no crec en ningú.”

Probablement el destí de l'home preguntar, i dubtar. No només en temes econòmics, sortosament.

LSD i la bona confitura

Un lector d'aquest blog em suggereix que algun dia parli del Doctor Albert Hoffmann, ciutadà il·lustre de la ciutat de Basilea. Encara que el seu nom no sigui massa conegut només cal dir que és el descobridor de la LSD, es a dir la dietilamida del àcid lisèrgic, que va donar ( i encara dona) molts temes de discussió sobre el seu ús, la seva prohibició, l'aplicació per determinades teràpies etc..

Que em perdoni el meu lector però, en un temps on Internet i Wikipedia han fet fàcil trobar biografies i milers i milers de documents sobre quasi tothom, no tinc cap opció a dir res d'interessant de la meva collita sobre el Dr. Hoffmann ni sobre la LSD, que no he provat. De tota manera, reconec sense embuts el gran merit del Dr. Hoffmann i el seu compromís personal perquè s' arribés a reconèixer els beneficis que en certs casos dona la LSD.

Posats a recordar a científics suïssos amb projecció mundial com la del Dr. Hoffmann, em permeto de fer una curta llista:

Paracelsus (Auroleus Phillipus Theostratus Bombastus von Hohenheim) un dels científics complerts més grans de l'historia europea.

Emil Thodor Kocher, Premi Nobel de l'any 1909 per els seus estudis sobre la glàndula tiroides, que permeteren eradicar progressivament les molt esteses malalties del goll.

Paul Karrer, Premi Nobel de Química de l'any 1937 per la seva aportació al coneixement deles vitamines A i B2 entre altres coses.

Paul Hermann Müller, Premi Nobel de Química de l'any 1948, i descobridor del DDT que va permetre de salvar milions de vides arreu del món.

Kurt Wüttrich, Premi Nobel del l'any 2002 per els seus estudis sobre les proteïnes.

Tot i que soc molt injust amb els oblidats, ho deixarem aquí. Encara que Suïssa és un país molt petit val a dir que ha donat un bon nombre de personatges importants, molt abans de que s'obrissin els Bancs(ho dic per evitar conyetes sobre els diners, malgrat la seva escassa relació amb l'estudi i l'intel·ligència). Recordem molt de passada el físic Bernoulli (1700-1782) el matemàtic Euler (1707-1783), l'escriptor i filòsof Jean Jacques Rousseau (1712-1778) o en temps més moderns l'arquitecte Le Corbusier (1887-1965). Tots son noms impossibles de no lligar amb el progrés d'Europa.

El pais és petit, pero com diem en català, en el pot petit hi ha la bona confitura.
Serà veritat?