dijous, 4 de desembre de 2008

Lliçons del inques



En un dels meus viatges al Cuzco i Machu Picchu, vaig tenir ocasió de conversar una bona estona amb un indígena que sortosament entenia i parlava força bé l'espanyol.

Vivia a Ollantaytambo, que és un extrem de la Vall Sagrada del Inques amb el riu Urubamba com a traç longitudinal. Em va explicar que durant molts anys va fer de pastor i que passava pràcticament tot el dia sol amb el seu bestiar. Vaig preguntar-l'hi si no s'avorria tantes hores sense parlar amb ningú i em va contestar literalment . “ Mire, señor, yo hablo con mis animales, con las piedras y con las montañas. Y me responden”.

Vaig quedar mut i pensatiu. Davant del panorama que tenia a la vista, vaig comprendre que ell segurament tenia raó i que nosaltres, amb la nostra civilització ràpida, plena d'activitat, moviment, i gent anònima passant al costat, hem perdut la facultat de contemplar i sentir la terra, la “pachamama” dels inques.

Abans de despedir-me d'ell encara amb va sorprendre explicant-me com ells han elegit ancestralment, i encara avui, els seus representants locals. Com que la majoria d'ells són analfabets, cada candidat escull una flor com a símbol. El dia de l'assemblea cada indígena, camí del lloc de reunió recull una flor igual a la del seu candidat. El recompte es fa segons el tipus de flor de manera que els resultats són clars i comprensibles per a tothom.

M'imagino aquesta pràctica portada a casa nostra i que donaria resultats tan simbòlics com : 75 margarides han guanyat a 34 pipiripips.

No creieu que en el món hi ha molta poesia no escrita?