dissabte, 20 de febrer de 2010

La riquesa del català


Com que som un poble petit, tenim d’estar sempre explicant i defensant la nostra llengua, els nostres costums, la nostra manera de fer i de veure les coses. Els de fora, de vegades, ens veuen com uns pesats, sempre parlant del mateix i no es donen compte que són ells els que amb la seva ignorància, real o buscada, ens obliguen a estar permanentment a la defensiva.

El català, molt maltractat com a llengua en els anys de la meva infància i joventut, ha assolit ara un paper molt més a prop del que li correspon, encara que queda molt per fer. S’ha d’arribar a un moment on parlar el català i pensar en català sigui la cosa més normal del món a Catalunya.

La riquesa del català com a idioma la trobem en la literatura, amb dotzenes i dotzenes de novel•les, poesies, assaigs i articles. Un dels llibres que de tant en tant obro a l’atzar i llegeixo és de de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Encara que tracta d’assumptes una mica llunyans, els ambients que retrata, els detalls i la justesa dels conceptes el fan un llibre sempre actual i, sobretot, un incomparable exemple de prosa molt ben escrita. Recomano la lectura d’aquest llibre i copiaré unes ratlles de la pàgina 780, on Sagarra descriu un sacerdot convidat, com ell, a un sopar a Barbastre.

«Acompanyava al cavaller un sacerdot en forma de xemeneia, els dits del qual, al moment de donar-li la mà, van semblar-me que eren llargs, esclafats, obscurs i freds; és a dir, em va semblar que en lloc d’estrènyer cinc dits estrenyia cinc garrofes.... I la cosa més notable del seu cap era la boca, perquè al obrir-la apareixia tal devastació de peces i tal anarquia de queixals i dents que un, sense voler, pensava en les coves d’Artà o en algun fenomen geològic de categoria».

Gràcies, Sagarra.