dimarts, 9 de febrer de 2010

Patronals, sindicats i la casa per la teulada


Amb un atur que ha arribat a xifres més que preocupants sorprèn que els sindicats hagin tingut els darrers anys una actuació externa diguem-ne discreta. Res de grans manifestacions, res de vaga general ni cap ocupació a gran nivell de fàbriques. Sorprèn i alhora alegra ja que molt soroll pels carrers no ha portat mai a cap ambient constructiu.

Els malpensats segurament diuen que els sindicats amb un govern a Madrid del PSOE no actuen igual que si el govern tingués a Aznar o Rajoy al davant. Potser és cert i en fins i tot sembla possible. Els que són malpensats i de llengua esmolada per adobar-ho diran que els sindicats s’han convertit en uns ens administratius amb milers d’empleats, amb poca feina i bons sous, de manera que això explica les poques ganes de sortir al carrer o de pressionar massa la societat, no fos cas que el govern s’enfadés.

L’acord d’ahir entre patronals i sindicats pretén fixar els augments salarials entre el 2010 i el 2012. Les patronals eren la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) i la CEPIME (Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa). Els sindicats eren CCOO i la UGT. Vist així sembla que l’acord només pot tenir èxit ja que teòricament tots els implicats en el món del treball i són representats, però tinc els meus dubtes sobre l’aplicació dels acords.

Resumint, la reunió va acordar apujar un 1% els salaris l’any 2010, entre un 1 i un 2% l’any 2011 i entre 1,5 i 2,5% l’any 2012. Fantàstic, si no fos que el mercat (el nacional i el mundial) es regeixen per unes lleis que no permeten, en temps de crisi, fixar salaris si no es pot fixar la garantia de tenir treball i assegurar un nivell adequat de preus de venda dels productes.

Només els països totalitaris imposen les lleis amb la contundència que l’acord d’ahir pretén calmar els assalariats. Davant una pèrdua econòmica continuada, moltes petites empreses tindran de demanar crèdits, o reduir el personal, o baixar els sous, com a alternativa a tancar, amb acord o sense acord.

Una pregunta: els dos o tres-cents principals dirigents dels sindicats, ¿quan temps fa que no treballen en una fàbrica?. Sembla talment que hagin perdut el sentit de la realitat, tot i voler defensar els treballadors, com és la seva obligació. Primer s’han d’assegurar els llocs de treball actuals, després se n’han de crear de nous i després es pot parlar d’augments de sou. Ahir, els reunits van començar la casa per la teulada.