Picasso va arribar a Barcelona, com molts immigrants, sense escollir-ho ja que el seu pare que va rebre per permuta el càrrec de professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Tenia tretze anys i ja era un bon dibuixant i pintor.
És un bon exemple d’integració a Barcelona i Catalunya que molts tindrien de conèixer per tal d’evitar polèmiques tant poc productives com la de la llengua i d’altres que només enrareixen la cordialitat que de sempre ha tingut el nostre país pels que volen, de veritat, fer part de nosaltres.
Picasso no va estar molts anys a Catalunya però es va incorporar al nostre país i es va considerar un dels nostres. Ell no era un home només d’instints sinó que estava ple d’una sensibilitat que moltes vegades el seu caràcter amagava. Picasso va fer molt aviat amics a Barcelona, va participar a tertúlies artístiques i va parlar el català i fins i tot el va escriure, malgrat que la seva relativa curta estada entre nosaltres hauria justificat una menor integració.
Tinc reproduïdes unes cartes que va escriure l’any 1906 al seu amic l’escultor Enric Casanovas on escriu literalment:
“ (...) Hasta ahora ha hecho bastante frio pero hoy empieza a hacer un poco de calor y sol y no llueve. Y tu que fots? Y la teva mare està millor? Y apa un abrazo de tu amigo Picasso dit el Pau de Gòsol. Avui és dimecres. »
« Amic Casanovas Te escric perque no compris els encarregs que et va fé la Fernande perque dintre de pocs dias ens anem a París per Puixcerdà y prendrem el tren a Aix i d’allà cap a París (...) »
Una delícia llegir aquestes mostres de voluntat d’integrar-se, malgrat totes les comprensibles errades. Molts dels que fa anys que viuen a Catalunya no arriben al mateix nivell, i és trist.
Picasso va demostrar moltes vegades el seu amor a Barcelona i Catalunya: les donacions al seu Museu, els esgrafiats del Col•legi d’Arquitectes -tant a la façana com a l’interior- les quatre barres al capçal del seu llit i l’amistat fidel que va demostrar a Sabartés, Pallarés, Casagemas, Pixot, Fernandez de Soto, Manolo Hugué, Miró, Palau i Fabre i a tants d’altres.
Picasso no va aprendre a pintar a casa nostra, però aquí va trobar ambient per desenvolupar la seva vocació, uns paisatges que impactaren molt en la seva obra (Gósol, Horta de St. Joan, principalment) i sobretot amics, molts i bons amics. I encara en troba avui d’amics a Catalunya qui de veritat en busca. Som terra d’amics.
(Il·lustració: dibuix sobre full de diari, atribuït a Picasso)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada